Llei Fonamental de Bonn

El president del Consell Parlamentari, Konrad Adenauer en el moment de la signatura de la Llei Fonamental de Bonn. 

El 23 de maig de 1949, el Bundestag alemany, ratificava una obra mestra del constitucionalisme contemporani, un preàmbul curt, molt curt obria aquest text relativament llarg, 141 articles, però en essència text breu en proporció als texts constitucionals que la segona meitat del segle XX ens oferiria després.

El text preambular de la Llei fonamental de Bonn cita així:

 “Conscient de la seva responsabilitat davant Déu i davant els homes, animat de la voluntat de servir a la pau del món, com a membre en igualtat de drets d’una Europa unida, el poble alemany, en virtut del seu poder constituent, s’ha atorgat la present Llei Fonamental. Els alemanys, en els Länder (Estats) de Baden-Wurtem berg, Baixa Saxonia, Baviera, Berlín, Brandeburg, Bremen, Hamburg, Hesse, Mecklemburg-Pomerania Occidental, Renania del Nort-Westfalia, Renania-Palatinat, Saxonia, saxonia-anhalt, Sarre, Scheleswing-Holstein i Turingia, han consumat, en lliure autodeterminació, la unitat i la llibertat d’Alemanya. La present Llei Fonamental regeix, doncs, per a tot el poble alemany.”

Si un text constitucional podria ser exemple fefaent de model federalista hauria de ser aquest, amb clara visió de futur partint d’un context que obre un llarg periple de la historia mundial amarat en la guerra freda, entenent però com a mínim dos factors futuribles però allunyats de tota viabilitat immediata: la unitat europea i la unitat alemanya, a més d’una variable dependent: l’autodeterminació dels Estats citats en el preàmbul.

 

Enllaç amb la Llei Fonamental de la República Federal d'Alemanya de 23 de maig de 1949 (Butlletí Oficial Federal 1, pàg. 1) (BGBl III 100-1) esmenada per la llei de 26 de novembre de 2001 (Butlletí Oficial Federal 1, pàgina 3219)

Circumstàncies

Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.

És possible que les afirmacions del pontífex fetes en un continent com Àfrica castigat per la sida i per moltes altres misèries heretades de les potències colonials no hagin estat d’allò més oportunes i fetes per qui va ser guardià de l’ortodòxia vaticana, segurament porten a lectures entre línies, però el fet és que, en la llibertat que li confereixen els seus atributs eclesials i alhora la seva correspondència estatal, ningú està en condicions de reprovar una opinió. Serà que no se’n diuen de bajanades diverses i no per això s’opta pel model reprovatoris sense cap efecte jurídic però que d’ aprovar-se col·locaria les relacions en uns nivells de tensió que potser serien òptimes a determinats interessos, però hores d’ara fa pensar sinó caldria esmerçar temps, diners i recursos en cercar solucions a la gestió de l’escenari vigent que és el que toca i no perdre el temps ses senyores en qüestions com aquestes. Clar que després es pregunten els polítics per l’origen del nivell de desafecció, només caldria que de tant en tant miressin allò que fan o no fan.