Hem esgotat els primers deu anys del segle y el món encara no té clar com salvar-se; aquest mausoleu de la cultura, de les anades i vingudes del poder, la natura, les passions, la vida i la mort com una Venècia on l’aqcua alta esdevé com un símbol, hores d’ara, com si d’una metàfora mateixa es tractés, en les essències humanes, encaramades en les notes silents dels vestigis marcats lenta i pausadament en els nostres valors.
Seria hora de prendre l’anotació de Goldoni[1] per bona : “Oh feliç destí, amic, que de joia has colgat la morada i el morador...” i aquest hauria de ser el lema que pengés de totes les cases, com un avís... La vida esdevé buida sense una mirada fràgil però a l’hora interessada sobre totes les coses, endevinant amb el passat que carrega sobre les nostres espatlles l’esdevenidor, lluny de veure’s amarat de fal·làcies i ximpleses, la re pública és altra cosa, mentre l’aqcua alta se’ns presenta amenaçadora i cruel... una mena de complicitat històrica del domini a l’element desconegut que esdevé secular i gloriòs, com una epopeia: fusió i dinamisme, tradició i modernitat....
[1] Goldoni, Carlo. La buona figliuola maritata: Drama giocoso per musica. Stamperia Reale della Gazeta, 1769. Universitat de Michigan. 2007. Pag. 8
