Balejar els records, bons o dolents, com sanejar aquell terra, on la pedra vermella ressembla els antics terrers, és una bona feta, de tant en tant, quan devotament ens deixem portar per les planúries dels sentiments, de les emocions i hi descobrim com el temps ha passat d’una manera lenta, llençant els canyissos enlaire, de manera que el camí queda amagat i les bardisses ens ho confonen tot, aleshores si ens n’adona’m, és moment en el que la baleja faci la seva feina, i ens deixi l’espai lliure per a que el sol pugui lluir en tota la seva esplendor, en el miratge diàfan de la vida, d’aquell camí, vorejant que l’experiència va construint fins a arribar ves a saber on... La veritat és que no recordava ja el color d’aquella pedra terrissa i és bo de saber, com n’és el terra on hi repenges els peus, no creus?...
