Tot allò...

Tot allò que ens haguéssim imposat, verbalitzant-nos-ho a nosaltres mateixos, cal acomplir-lo, perquè “allò que surt dels teus llavis has de cuidar i fer”, segons ens diu la antiga tradició. No hem de violar, doncs,  els principis que ens guien, tampoc aquells que ens auto imposen, promesa o sacrifici...

© Albert Balada

24-09-2013

Aqcua alta

Hem esgotat els primers deu anys del segle y el món encara no té clar com salvar-se; aquest mausoleu de la cultura, de les anades i vingudes del poder, la natura, les passions, la vida i la mort com una Venècia on l’aqcua alta esdevé com un símbol, hores d’ara, com si d’una metàfora mateixa es tractés, en les essències humanes, encaramades en les notes silents dels vestigis marcats lenta i pausadament en els nostres valors.

Seria hora de prendre l’anotació de Goldoni[1] per bona : “Oh feliç destí, amic, que de joia has colgat la morada i el morador...” i aquest hauria de ser el lema que pengés de totes les cases, com un avís... La vida esdevé buida sense una mirada fràgil però a l’hora interessada sobre totes les coses, endevinant amb el passat que carrega sobre les nostres espatlles l’esdevenidor, lluny de veure’s amarat de fal·làcies i ximpleses, la re pública és altra cosa, mentre l’aqcua alta se’ns presenta amenaçadora i cruel... una mena de complicitat històrica del domini a l’element desconegut que esdevé secular i gloriòs, com una epopeia: fusió i dinamisme, tradició i modernitat....

---

[1] Goldoni, Carlo. La buona figliuola maritata: Drama giocoso per musica. Stamperia Reale della Gazeta, 1769. Universitat de Michigan. 2007. Pag. 8

El viatge iniciàtic

"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse Esteba

Com se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....

Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....

El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...

Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....

Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....

És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....

Abans de l'ocàs....

Mata de la família de les labiades, molt aromàtica, de fulles oblongues i petites, i flors bilabiades, rosades, violàcies o blanques, en inflorescències terminals, freqüent a les timonedes i als matollars mediterranis, de la qual s’obté el timol (Thymus vulgaris). És una planta aromàtica de molta fortalesa que es fa a qualsevol camí. Algunes tradicions ancestrals li atribueixen propietats màgiques i perquè aquestes no es perdin diuen que cal collir la farigola en un Dijous Sant avans de l'ocàs. 

Els valors, moltes vegades, es recullen de les tradicions familiars d’aquells ensenyaments senzills que esdevenen tradició en l’accepció concreta del terme. Jo mateix, em recordo de ben petit acompanyant al meu avi, muntanya amunt, en les serralades del maresme, prop de la font freda, per collir la farigola a la que la lluna havia atorgat noves propietats en la tarda del dijous sant, quan encara no havia caigut el sol i del bosc es respirava aquella flaira humida que t’omplia de sensacions feréstegues, primigènies, que arribaven fins ben dins teu. Era una tradició i un encert alhora, perquè aquella herba esdevenia màgica en qualsevol cura i aquella seva olor característica, de la seva flor i la seva tija embolcallava les teves mans, com una carícia dies i dies. Segurament les fetilleres dames de la nit, invocaven l’esperit de la natura que hauria de guarir les ferides del cos... Avui, acomplint aquesta tradició familiar, m’he deixat perdre per entre les restes del secà, que ja no en queden, als vorals del Segrià, on la feréstega farigola humida de les pluges de l’any que han banyat la terra, creixia mig amagada, gens entristida, omplint de flaira màgica l’entorn. La guarda d’aquesta collita s’ha de deixar curar a la llum de la lluna, que amb els seus aires, assecarà les tiges i endolcirà les flors que, diuen, no cauen; mentre, aquella olor recorre les estances del balcó estant, com un encenser que deixa aquell perfum de pau i de saviesa ancestre....

Farigola i mel.

Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.

Munna

Diuen de segur que benintencionadament els textos que justifiquen la comercialització de les tradicionals mones de pasqua, que aquesta tradició culinària deriva de l’àrab; cert, no s’equivoquen en reivindicar la nostra ascendència arabitzada i que alguna interpretació excloent de la historia ha volgut obviar, diuen però que l’origen significa regal o provisió de boca, segurament també són benintencionades aquestes referències, però és sabuda la tradició entre els musulmans de l’almoina, que era, és, una obligació imperativa que l’Al-corà els imposa, d’aquí el concepte real de la Munna, que arrela en les nostres tradicions i que el món modern del consum desvirtua; és probable que en alguns pobles encara es mantingui l’autèntica tradició, la originària de l'almoina, que no pastissera, dels ous, no de xocolata, de gallina, element alimentari, com a símbol d’una pasqua que en el complex lunar de vegades comparteixen musulmans, cristians i jueus, amb significacions diferenciades.

Diu la Sura 107 de l’Al-corà: “què et sembla el que desmenteix el judici? És aquell que rebutja violentament a l’orfe i no anima a donar de menjar al pobre. Ai dels que oren distrets, per ser vistos i neguen ajut!