Avui he escoltat, de nou, quina novetat, l'informe UNICEF sobre la desnutrició en la infantessa al món: esfaraidora, i aquests els més pobres entre els pobres són aquells que no poden emigrar.
L'any 1999 vaig registrar amb el num. 939 en el Registre de la propietat intel.lectual el poema que ha donat títol a aquest post, que forma part de nou poemes amb els que la vida era analitzada per aquest aprenent de poeta, en companya de l'obra del meu amic, l'artista Elies Domingo, i sobre el que us convido ara a reflexionar, si el podeu païr:
"El Somriure en el sud"
Mig ensopida,
amb la mà treomolosa
al pit, guaitant
i vetllant-ne els moments.
Sol.lícita i protectora
que res no li falti
del res que no té.
Ell...et veu
dolça i enèrgica,
valenta i amatent...
Al seu costat tot el temps,
curant les ferides,
aquelles que mai no es curen.
De genolls, el rostre serè,
com una verge,
i tanmateix...
entristida i sense llet per alletar,
dèbil i impotent,
et dol, rabiosa, les seves llàgrimes,
la seva fam...
Sents el més gran enuig,
cerques una resposta
que mai no arriba.
Una mica d'arròs?
Una mica de blat?
una mica nomès,
per ajudar a morir
amb l'estòmac més ple.
Ho intuïes,
ja no respira,
potser fa estona que no ho fa.
Te'n havies adonat,
però no pots plorar.
Reculls, com sempre dues racions, te'l mires,
en ell veus la mateixa mirada
repetida en tans rostes:
El somriure fred i mort,
la misèrida en el sud.
© Albert Balada 1999
Un esglai em recorria el cor mentre el transcribia, espero us hagi passat el mateix
