Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la vida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la vida. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de maig del 2010

Què protestin els gossos!


Fins els gossos semblen ja protestar a Grècia. Esser gos a Atenes, en la Grècia Clàssica significava ser cínic, no en el model que avui en dia s’entén com a cínic, representat especialment per la classe política (2), sinó en el model del cinisme (1) que en l’antiguitat significava ni més ni menys que viure i poder gaudir d’allò indispensable i només l’indispensable per a viure. Potser són els antics, el que ens avisen amb aquest esclaridor missatge: Què protestin fins els gossos!


El gos antisistema

DIEC2

cínic -a

1 adj. [FS] Relatiu o pertanyent a la doctrina del cinisme.
2 adj. [LC] [FS] Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

dijous, 8 d’abril del 2010

Realitats


La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.

El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.

Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.

El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan[1] ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche[2], alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.


[1] La Biblia. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Abadia de Montserrat. 2007. Pag. 2194

[2] Nietchze, Friederich. La voluntat del poder. Edaf. 2001.

dimarts, 23 de març del 2010

Balejar


Balejar els records, bons o dolents, com sanejar aquell terra, on la pedra vermella ressembla els antics terrers, és una bona feta, de tant en tant, quan devotament ens deixem portar per les planúries dels sentiments, de les emocions i hi descobrim com el temps ha passat d’una manera lenta, llençant els canyissos enlaire, de manera que el camí queda amagat i les bardisses ens ho confonen tot, aleshores si ens n’adona’m, és moment en el que la baleja faci la seva feina, i ens deixi l’espai lliure per a que el sol pugui lluir en tota la seva esplendor, en el miratge diàfan de la vida, d’aquell camí, vorejant que l’experiència va construint fins a arribar ves a saber on... La veritat és que no recordava ja el color d’aquella pedra terrissa i és bo de saber, com n’és el terra on hi repenges els peus, no creus?...

dissabte, 13 de febrer del 2010

El viatge iniciàtic

"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse Esteba

Com se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....

Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....

El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...

Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....

Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....

És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....

dissabte, 25 de juliol del 2009

La vida


La vida, aquesta companya inseparable que habita inexorablement en la teva realitat, destil·la la vehemència dels moments com si fos una altra persona, com si tingués essència pròpia; te la mires, distant quan vas entrant en anys, com estranyat, de veure com es desenvolupa malgrat potser no voldries, o potser sí, a velocitat distinta a la teva; ulls en òrbites, no deixes de sorprendre’t, perquè ella, la vida, si ets capaç de descobrir-ne els obsequis que de vegades et deixa, com un regal intangible fa donar sentit, la majoria de vegades, a la teva existència.

És aleshores quan comprens, poc que molt, les sensacions d’una poesia senzilla llegida, o aquella traça d’un quadre, perquè comprens la realitat del seu creador i endevines que aquell dia, la traça, no podia ser d’altra manera, o la lletra del poema només podía ser així.

La vida, doncs, la teva, aquella que de vegades vius com si fos d’algun altre, et deixa deferències que afalaguen l’ànima i la consciencia, aquella que amares dels sentits més versemblants al redós de tot plegat, com el transcòrrer d’aquells vagons del tren que no s’atura pas a totes les estaciones i marxa a tota velocitat, com esgotant-ne el recorregut; aleshores aquesta teva vida esdevé existència i és quan hom pot assolir la llibertat suprema, havent descobert com n’és de vívida la passió amb la que l’has viscuda, la passió dels que t’han precedit i aquesta prelació que has fet en la seva descoberta i en el canvi i l’ intercanvi, també en la relació amb tantes i tantes persones que d’una o altra manera han configurat el que ets o el que deixes de ser.

En tot cas, la vida, aquella inseparable companya, és nogensmenys que un mateix, en definitiva un panorama en colors.

dimecres, 19 de març del 2008

Notes XIV: Viure i respirar


Imagino. En aquests dies de calma i de silenci obligats, obligats perquè de tant en tant cal avaluar les coses, cal fer una aturada tàctica, que no tacticista i donar un respir al cos, a la ment i a la família, recrear-te en aquelles petites coses que abandones, aquell paper que cal acabar, aquelles notes que mai pots posar en net, aquella trucada que cal fer, aquell passejar per la Rambla, gaudint això si del fred pirinenc que ens baixa acanalat a les ribes del Segre, mirant els ulls de la gent, gaudint dels somriures i deixant la mala llet de banda: respirar, respirar profondament. No oblidis de respirar, em deia una bona amiga que sap com les passions, de vegades, et fan oblidar allò essencial, allò vital, que és nogensmenys que la teva vida, aquella, la única que val la pena de viure.

La casa remuga en silenci, només les músiques inunden les sales i s’enllacen i enlluernen com un xoc en el no res; les notes, de vegades difícils d’entendre, de vegades dòcils i eloqüents, es repengen per les cadires, es llencen a les cortines com faules antigues que es desvetllen. Mentre, atent a aquests silencis en cadència, escoltes de lluny, encara, l’arribada d’un “mercancies”, o les sirenes que de tant en tant omplen de sons els carrers buits de gent, mentre les notes continues dansen en l’èter flamíger de la primavera amagada. Les gates dormen, gaudint d’aquest silenci plaent, com un regal; els seus cossos relaxats s’estiren damunt la manta irlandesa que els agrada, potser per aquells vermells i verds que encara conserva, malgrat els anys i tota la història que ja té i guarda.