El temps...

El temps és una raó que pertany a una determinada i limitada visió del món, com de la vida...

© Albert Balada

16-03-2014

Clareja...

Clareja i alimenta la vida, ens dibuixa paisatges on els sentiments pentinen harmònicament el pas savi del temps; hora de mostrar l'agraïment degut a tant senzill fet com de desitjar-nos un bon dia !!!

© Albert Balada

07-03-2014

Temps de pensament...

Temps de pensament no subordinat a convencions, moments en els que els celatges han canviat les seves influències, on els idus de març revelen les seves perspectives, perquè res és el que sembla, com d'antiga essència la raó existeix amagada al somnis de la humanitat. Res és el que sembla...

© Albert Balada

06-03-2014

Només la vida...

Només la vida ens ha de despertar sensacions i passions, doncs l'existència, que ens és donada, rau en connexió amb l'Univers i en ella se n'extreu una causa profunda que explica ens el temps i l'espai...

© Albert Balada

05-03-2014

La paraula esdevé testimoni...

La paraula esdevé testimoni mentre el símbol és reflex del pensament, tot plegat atestació d'un temps que hauria de conrear el misteri profund del creixement; si no som capaços de construir i establir, alhora, l'arquitectura del present d'acord a la solidesa d'unes essències, correm el risc d’haver perdut inexorablement un temps preciós...

© Albert Balada
04-02-2014

Sur ses rues...

La fotografia és original de Nicolas Yantchevsky 1953-1956

Sur ses rues, on souhaite, désormais, le souvenir d’hier, de toujours, de jamais, même que le temps s’en fuit dans la brume, le sens il est aussi présent que la vitesse ou le temps creuse tout ce que l’on a apprit, sens regret lorsqu’on n’avait pas rien, et rien de plus on a besoin sur le chemin à nouveau recommencé…

© Albert Balada

01-02-2014

Et sabràs...

Et sabràs viu quan entenguis que tot al teu voltant és senyal i símbol de vida i que en ella és la nostra universal connexió; et sabràs viu quan entenguis que tota idea té un valor i que només és en la llum com es pot conrear; et sabràs viu, quan entenguis que el temps no ho és, com tampoc l’espai i aleshores hauràs descobert el que realment ets, t’hauràs descobert a tu mateix...

© Albert Balada

01-02-2014

Som servents...

Som servents presoners del temps i de l’espai, víctimes de les nostres perspectives que no s’alliberen d’un ancoratge malsà en el passat, sense entendre que conreant el present, alliberats de càrregues antigues, podrem preparar-nos per un esdevenidor a partir d’una essència immutable que haurem descobert , sempre comuna a tota la humanitat en aquelles petites essències que també van formar part de la vida dels nostres avantpassats, potser perquè la felicitat va més enllà d’ ella mateixa, fins i tot de la nostra pròpia consciència.

© Albert Balada

24-02-2014

Sembla...

Sembla dur, sembla mut, insensible al devenir del temps i l'espai, però la vida roman en ell, calm, en l'espera del jorn on toca despertar de nou després d'un instant apenes que n'és de l'univers...

© Albert Balada

08-01-2014

Vigila...

Vigila el que desitges, perquè tal vegada acabis acomplint els teus desitjos. L’esperança és com un viatge en un temps i un espai distint al que hom coneix i conrea, doncs hi ha un silenci més enllà del món que coneixem, que arreplega els nostres sentiments, que multiplica amb escreix un simple i senzill acte d’amabilitat...

© Albert Balada

28-12-2013  

El temps...

EL TEMPS [1]

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L' entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

---

[1] Martí i Pol, Miquel, poema “El Temps” del “Llibre d'absències” . Edicions 62. Barcelona. 2011

Hi ha vegades...

Hi ha vegades, en les que se’t fa difícil de pensar, doncs la ment viu aclaparada per sentiments i sensacions mundanes, és aleshores quan hom cal tenir força d’esperit per saber deslliurar-se’n, per ser capaç de poder establir una barrera entre el soroll que abigarra els pensaments i el pensament mateix, per a que aquest pugui deslliurar-se’n de la pesada càrrega que li suposa la quotidianitat, endinsar-se en aquell lloc eteri que separa el temps de l’espai, on encabir-se, sota una protecció especial que ajuda a conrear noves expressions; aleshores haurem descobert la pau mateixa i la calma, precises i latents que permeten d’entendre la humanitat mateixa des d’una altra perspectiva, que permet comprendre la Creació mateixa des d’una altra perspectiva, aquella que ens descobreix amarats de divinitat, si hem sabut, des d’aquella ubicació, descobrir el camí de la veritat... 

© Albert Balada

01-12-2013

Els detalls són importants...

Els detalls són importants, abans no esdevingui el fet categoria, doncs en ells ens hi descobrim en el moment mateix , en el propòsit, en el sentit, assumint la nostra veritable identitat a través d’ells, com si miréssim de reüll al sol, fent que esdevingui quelcom de tangible allò que és intangible, com els percebem, aleshores, ens marcarà l’instant següent, doncs haurem estat capaços o no de mirar-los i recollir-ne o no el sens en la seva latència.

Descobrirem com tot depèn d’un únic acte de consciència, doncs dels detalls sorgeix el gran canvi i d’ ell allò que és rellevant i significat, aprenent a gaudir de l’ús del temps que ens és donat, fent-lo eficient en la seva comprensió més enllà de tot ordre i de tota ordre, sense necessitat de ventar ni una sola paraula, doncs en el fons de l’ànima s’haurà completat el cicle, sense cap desaprofitament, aprenent de l’experiència i, fins i tot dels moments de foscor que s’allunyen lenta i pausadament en contacte amb una única espurna, un únic detall.

© Albert Balada

24-10-2013      

Si només hi som nosaltres...

Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

Vivim ancorats...

La fotografia és original de Montse Esteba

“Vivim ancorats en un passat que ens fa presoners  del temps, sense necessitat de ser-ho, però és obvi que la nostra por al desconegut ens amarra i ens convertim en víctimes de la pressió del moment, quan el que realment caldria és alliberar les nostres cadenes i conrear llocs nous en la ment, encara que això ens suposi una gran dificultat, salvable, si més no, la nostra pròpia transcendència a través del culte a la llibertat a aquest nou esglaó en la supervivència, però això sí, sense convertir aquest culte en un fet idolàtric, perquè això ens deixaria buits de sentiment, seriem una ànima que esdevindria fosca; no hi ha res fàcil, i fins i tot aquest trànsit pot arribar a ser dificultós,  però és clar que aquesta experiència paga la pena de viure-la i prendre’n consciència, adquirint nous coneixements, noves experiències amb les que nodrir cada nova passa”

© Albert Balada

17-09-2013  

El vell mite del temps...

La fotografia és d'Sbeilta al Quasrayn a Tunisia

"El vell mite del temps que s'atura ha temptat l'home diverses vegades i ha servit per a moltes especulacions literàries on la fantasia -com sempre- prova de donar una determinada evidència a la realitat. Algú pacta amb el diable, o es val de l'alquimia o de qualsevol truc metafísic per a plantar-se en una edat que faci de bon quedar-s'hi, generalment la plena joventut, i obre una espera quieta durant la qual tot passa mentre el personatge resta" (1)

(1) Calders, Pere. Entre la ratlla i el desig. UAB. Barcelona. 1996 ISBN 9788449005503. pag 125

Una cita: Tsunetomo Yamamoto

“S’ha dit: “si voleu sondejar el cor d’un amic, tombeu malalt”. Una persona a la que considereu amiga quan tot va bé, i que us ha donat l’esquena com un estrany en cas de malaltia o d’infortuni, no és més que un covard. És molt més correcte quan un amic ha d’enfrontar-se amb l’ infortuni, estar prop d’ ell, visitar-lo i socorre’l. Un Samurai no ha, mai mentre visqui, de permetre’s distanciar-se d’aquells dels que és deutor espiritual. Vet aquí per tant un mitjà per a mesurar els veritables sentiments d’un home. La major part del temps, nosaltres ens dirigim als demés per a demanar-los ajut i després els oblidem quan la crisi a passat.”[1]

---

[1] Tsunetomo Yamamoto*. Hagakure (Fulles ocultes). El cami del Samurai. La amistat es mesura en l’adversitat. Shambhala Publications, 1980 ISBN 9780834827875

*(1659-1719) samurai vassall del Clan Nabeshima (senyors de la província de Hizen). Va dedicar la seva vida adulta al servei del seu mestre Shogun, el senyor Mitsushige Nabeshige. Havia d'haver mort el 1700, fent-se l'harakiri, però el seu senyor li va ordenar de no fer-ho. Des de llavors, va decidir canviar de vida, va deixar la vida de samurai i es va convertir en monjo budista. se'l coneix com l'autor d'aquest llibre que se suposa que va ser dictat a un jove aprenent, tot i demanar que el llibre mai es publiques mai, però no va acomplert el seu desig i la seva obra va tenir una gran influencia en la cultura japonesa posant-se com a base del bushido.

Deixar...

Deixar que el matí es perdi en els minuts i els segons, sense mirar el rellotge, que vagi al seu aire, sense planificar, sense saber molt bé el que cal fer. 

Gaudir del cel de núvols encotonats, del tebi sol que ens cluca l’ ullet i quan se’n cansa se’n va, d’aquell color que prenen les coses quan les acarona l’astre rei en marxar, un color tan especial.

Prendre un bon cafè en calma, assaborint-ne cada glop, gairebé seguint-ne el rastre.

Caminar a pas tranquil, sense pressa, badant amb tot el que t’envolta i prendre consciència del que tenim, rebre la pluja, si arriba, amb joia i sentir-la en el més profund de l’ànima quan ens aixopluguem a casa... Tenim sort.

(Traducció lliure d’un text de la meva amiga Maria Del Carmen Escriña i la fotografia és original de la meva amica colomenca Montse Esteba)

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig...

La fotografia "Tendrui 6" és original de Llorenç Melgosa

El món és rar, ben rar. Però el temps, que era boig, torna a ser normal. Neva quan toca, a l’ hivern, i neva força; plou quan toca, al final de l’ hivern, quan toca, dic, per amorosir els camps. Venteja i fa fred, quan toca, en aquell març que, com antuvi per rar, deixa de ser rar, però mentre el meteor torna a la normalitat del que ha de ser, el món segueix essent rar.

Potser sempre ho ha estat de rar el món, no hem canviat pas gaire des de la sedentarització, probablement, i aquí estem, encara, dominats per passions insondables, primeres i primàries, gerenciant el futur dels nostres fills i nets com si no anés amb nosaltres, en aquesta pressa que el temps no necessita, perquè ell, el temps, transcorre inexorablement, avança dia rere dia deixant enrere el que va ser i ja no és. Mentre, ho vius tot a retalls, com a glops mal païts d’aquell beuratge barat que guardes en aquella estança desordenada que és la teva vida.

Ja ha deixat de ploure i se’ns anuncia assolellats dies com si d’una benedicció es tractés de sentir com el sol crema, sense cap mena de tebior. Prefereixo la pluja i el fred al seu temps, perquè em recorda com cada cosa té un temps i un moment i com en aquest temps i en aquest moment ens és dat de viure les sensacions que ens pertoquen, sense mentir, amb voluntat de ser, dient les coses pel seu nom i envellint com pertoca tanmateix, cumulats d’experiències i sabers per deixar-te anar, gaudint d’aquelles fredes i lànguides estones sota el cel gris, perquè el temps que era boig, ja no ho és, però el món si que n’és de rar, ben rar hores d’ara...      

© Albert Balada

06-03-2013

La condició humana vesteix...

La condició humana vesteix, si més no, tot un seguit de ítems, entre ells la concepció de l’espai i el temps com a instruments de transcendència, d’encaix en un univers complex; maldestre, també intenta d’aconseguir a través de l’expressió i per tant, en la prefiguració de l’art, en la essència comunicativa, un motiu per a dimensionar aquella pròpia condició que esdevé amb el pas de les centúries una vívida expressió del retrat de la relació de l’esser humà amb la seva condició social, amb la seva consciència col·lectiva que esdevé alhora una i múltiple, crítica i acrítica, essencial i  dispersa tanmateix com una recreació cada cop més efímera de l’ànima immanentment captiva en la creativa, ara, de principis d’un mil·lenni que se’ns ofereix gairebé translúcid, fosc, complex en aquest trànsit des de la revolució tecnològica cap a una nova expressió del que és el context gregari o la pròpia individualitat.

L’encaix de l’art, doncs, refereix els dubtes de la transició des de la postmodernitat cap a una nova contemporaneïtat i en aquests dubtes l’acoblament empíric en la ductilitat de nous instruments de comunicació artística, més enllà de les tradicions que s’han vingut definint, una reflexió en definitiva que s’incardina en el trànsit que la pròpia societat experimenta de la mà d’aquells instruments que es defineixen i alhora tendeix a la construcció de nous conceptes, noves propostes, transgressores de vegades, continuistes d’altres, que ens demanden a  les diferents disciplines, també, noves consideracions estètiques, nous valors, nous esquemes d’anàlisi i de reflexió.

© Albert Balada

Sinopsi de la comunicació a la I Conferència Internacional: Cartografia, crítica de l’art i visualitat en la era de lo global. Noves metodologies, conceptes i enfocs analítics de la Universitat de Barcelona.   

Abril de 2013