La desesperança fa camí amb l’arrogància,
dues cares d’una mateixa moneda mentre la política ha deixat de ser present i la
suposada economia dibuixa el paisatge i l’escenari sobre el que teatralitzar-ho
tot. Quan l’Estat de la restauració democràtica es dibuixava ara fa ja 35 anys,
ho va fer sense entendre’s a ell mateix, cercant-ne un manteniment de les
estructures fermes, potents i burocratitzades de l’Estat Unitari i plantejant
una fal·làcia, una certa recepta federalitzant que no era més que una clara i
absurda improvisació, concessió feta per mor del silenci dels territoris
ancorats a una corona també improvisada, com tantes altres vegades s’han donat
en el quefer de les històries hispanes, fins que el soroll de sabres va magnificar
aquella improvisació. Ara la improvisació la magnifica de nou un altre soroll
el dels escriptoris i la burocràcia, aquella que ja estava en crisi quan Max
Weber la va estudiar, però que ha continuat alimentant-se i creant un monstre,
un nou monstre en l’imaginari col·lectiu, distint al que els seus pares
fundador van pensar, i no parlo només de la restauració democràtica espanyola,
parlo tanmateix del que ha esdevingut amb l’Europa que van pensar Monnet,
Schuman i Gasperi. La crítica a la microeconomia del funcionament a crèdit
és un argument maleït i que no s’empra en la construcció d’aquest Estat Social
i Democràtic de Dret, on primen els interessos de classe, però no en les formes
clàssiques dels termes, si més no a partir del que interessa en un moment
donat, sempre pensant en clau electoral i mai en clau de país o de les
generacions futures, per molt que es digui o s’aventuri. Però una cosa bona
tenen les lectures de la prima de risc, això si, l’advertiment que cap dels països
del sud ha volgut escoltar, la necessitat de dimensionar les seves estructures,
engreixades i hiperdimensionades, especialment en el cas d’Espanya que feia créixer
una nova estructura alimentant-ne la antiga que havia de ser limitada en temps
i forma. Però ailàs qui creia en el projecte al que es dedicà un títol sencer
de la Constitució? Mentrestant l’empobriment de la societat no genera altra
cosa que la desesperança i alimenta gratuïtament o no el conflicte i l’arrogància
manté les estructures d’un Estat que es resisteix a deixar de ser el que era
per a ser el que hauria de ser, amb una mena d’artilugi de tall poc o gens
democràtic com és Europa. La civilització s’arrossega pels camins del desori i
unes constants veus autàrquiques que tampoc són capaces de deixar entreveure un
panorama més plaent. Kostas Lurantos, aviat quedarà en l’oblit, serà un
nom més d’un paisatge social o potser ni tant sols això, com Salvatore de Salvo i Antonia Azzolini, però perquè ha de ser així? Perquè ha de ser aquest el retrat que ens llegà
l’arrogància? La realitat hauria de ser ben bé una altra si som conscients que
les estructures i les superestructures no tenen cap mena de sentit si no
cerquen la felicitat dels ciutadans que les suporten, i en lloc d’això ens trobem
en front d’una realitat que banalitza la vida i l’esperança, sota una pàtina
mediàtica que en desdibuixa l’objectiu i la imatge mateixa, esdevenint
imprecisa i incerta.
