divendres, 20 d’abril del 2012

De vegades em pregunto...


De vegades em pregunto, quin és el valor i el sentit de les “coses”, d’allò que va conformant un cúmul de sentiments i experiències que habiten en la nostra existència com si fossin, potser, una pesada càrrega que arrossegues, però de la què, de cop i volta, hom sap pas perquè, esdevé d’una livianitat etèria.

Això sòl a passar  en aquell moment en el que prens consciència de la realitat mateixa de la present i de la passada, de lo anterior com d’allò que conforma el teu esdevenir més proper, i veus que ja no hi ha noms propis, veus com aquests es desdibuixem com l’aigua es desdibuixa quan una pedra comença a fer cercles al voltant d’ on ha caigut, és com descobreixes que el pensament el vas conformant a mesura que la vida transita al teu voltant, en cercles concèntrics, més grans els exteriors, més petits els propers, i com a mesura que s’amplien aquells cercles, aquells que eren petits esdevenen grans i els grans esdevenen immensos, per anar-se diluint, poc a poc, en silenci, mentre s’observen, i els veus apagar-se,  i barrejar-se amb el líquid element que és, de fet, com la vida mateixa i te n’adones que ella, la vida, una vida, no és res, si no hi una realitat que l’amara, que la converteix alhora en una part del tot, fent-la segurament insignificant en aquella dimensió que pot resultar petita sempre en comparació amb qualsevol altre espai i dimensió amb la que s’assimili; potser aleshores és quan t’arriba aquell moment, en el què, comences a prendre consciència de tu mateix, de la teva pròpia dimensió i del paper que has pogut jugar, o no, en el devenir del teu entorn; des d’una senzilla paraula a una mirada escadussera, des d’una veu a un somriure, des d’una abraçada a una expressió d’enuig; és quan tu mateix prens perspectiva i coneixement sobre el bé i sobre mal, com hi descobreixes amagada tota una ampla gama de grisos que es dóna entre l’un i l’altre, però també hi copses el color qui ha entre un moment i un altre, com abraçant-los.

La vida, no és cap refugi en el que mantenir-se aixoplugat i a salv de res ni de ningú, perquè tot passa, ho fa tant despresa que no ens deixa entretenir i depassa al moment mateix, a l’instant precís, tot mentre perdem la consciència temporal sempre, doncs res és passat ni futur, tot és present, encara que més enllà percebis com poques vegades has tendit a mirar endavant o a mirar endarrere, per a veure que et segueix, com per intuir el què et seguirà, clar que això de mirar endavant, seria com consultar els àugurs o els oracles i sempre comporta una part de màgia, que la nostra civilització va arraconar fa segles, perquè l’atzar que domina i controla els esdeveniments futurs, només són un seguit de variables que en el present ens són desconegudes, de manera que no ens queda altra que deixar fluir la vida en aquell camí que resseguim a peu o a cavall, però amb les mans suficientment lliures com per fruir dels cops de vent que les arbrades coven amagats darrera les fulles altives; fruir, sí, perquè res ens diu que mirar en una direcció ens indiqui el camí ferm, quan de vegades l’erm paratge ens és opac per ell mateix als nostres ulls, doncs el veiem distint de com és en veritat, potser perquè mai tenim present de mirar enrere, de reconèixer d’ on venim i qui som, és només aleshores, quan allò que ens era  impenetrable o tèrbol, pot esdevenir real, potser per a sorpresa nostra, en poder esbrinar aquella nova perspectiva, aquella nova visió què, distinta, es va conformant a partir, també, de nous matisos, d’una nova gama de  semblances que podien haver estar intuïdes o no, que podrien ser versemblants o no, però que esdevenen perfectament clares als nous ulls que les miren.

Clar que tot això només passa quan hom té un bon nombre de calaixos plens de papers escrits amb les traces que hem anat dibuixant, amb aquelles línies inconnexes, inconcluses i de vegades incomprensibles que hem anat definint, sense interès, sense constància, com qui diu i no diu, com si es tractés de missatges xifrats que algú altre hauria de desxifrar en un o altre moment, sense saber que seriem nosaltres mateixos els que l’hauríem, tard o d’hora de treure’n l’entrellat,  el sentit de tot plegat en un moment donat i no pas en cap altre; quan les hores passen tant ràpid que ets incapaç de retenir un temps que vola com enjogassat entre les pàgines humanes, al que empeny una dèria estranya i subtil que ens ha voleiat sempre, sense adonar-nos-en, escapant-se dels nostres dits, hàbilment, sense esclavatges mundans, lligat només pel devenir que no és altra que allò que ja està escrit, els dels dos moments que condensen allò que se’n diu la vida, allò que n’és la vida, sempre un moment present, d’un passat que no podem repetir, ni tampoc corregir, d’un esdevenidor que no podem més que definir lleugerament amb les nostres actituds, els nostres convenciments, les nostres realitats afegides, siguin volgudes o no ho siguin, però que ens van cisellant com l’escultor cisella la seva imatge, aquella creació que esdevé fruit de la pedra que es malmet i es rebutja, a tall petit i ferm, o a cop sever i precís o de manera improvisada i anàrquica, però que en defineix una obra més o menys bella, com una obra més o menys burda, com una obra més o menys precisa, més o menys enigmàtica, més o menys real, més o menys opaca, més o menys translúcida, més o menys simple, més o menys complexa, però sempre en funció d’una sola veritat,  segons com se n’hagi estat capaç de respectar l’element de treball, sabedor que no es pot malmetre tot, que cal aprofitar el que es pugi, perquè tot és vàlid i necessari, només ens en cal la perspectiva adequada per a descobrir-ho i aquest fet només ets tu, tu mateix, capaç de les majors proeses com de les més grans iniquitats, capaç de sostenir el món en una mà, com d’esbotzar-lo en mil bocins, perquè tu ets humà, un ser perfecte amarat de les més grans qualitats, però que tanmateix pots ser capaç de cobejar les pitjors metzines, dèbil com ets en la teva pròpia humanitat, incapaç de subsumir-te a les passions que t’embriaguen, a la cobdícia que afalaga els teus sentits, lliure com n’ets de triat i et deixes portar per la més vil de les nicieses: la manca de reconeixement a la teva pròpia ànima, a la teva pròpia consciència que sota el pes de qui no és humil, es perd en la seva condició humana, de la seva condició humana, aquella que ens fa ser uns essers dotats d’una especial significació com a sers pensants que som, generadors de pensament i tecnologia per a l’evolució de la espècie...