"Per tant, la guerra d’ara, comparada amb les antigues, és
una impostura. Es podria comparar això a les lluites entre certs rumiants quines
banyes estan col·locades d’aital manera que no poden ferir-se. Però encara que és
una impostura, no deixa de tenir sentit. Serveix
per a consumir el sobrant de bens i ajuda a conservar la atmosfera mental
imprescindible per a una societat jerarquitzada. Como es veu, la guerra es ja només
un assumpte de política interna. En el passat, els grups dirigents de tots els
països, encara que reconeguessin els seus propis interessos i fins i tot els dels
seus enemics i cridessin en lo possible la destructivitat de la guerra, en
definitiva lluitaven els uns contra els altres i el vencedor aixafava al vençut.
En els nostres dies no lluiten els uns contra els altres, sinó cada grup
dirigent contra els seus propis súbdits, i l’objecte de la guerra no es conquerir
territori ni defendre’l, sinó mantenir intacta la estructura de la societat.
Por tant, la paraula guerra ha esdevingut equívoca. Potser seria encertat dir
que la guerra, al fer-se continua, ha deixat d’existir. La pressió que exercia
sobre els essers humans entre la Edat neolítica i principis del segle XX ha
desaparegut, essent substituïda por quelcom completament distint." [1]