“S’obre
com un espai calm que ens dibuixa un ocell juganer, camarlenc de reialmes verds
on sembla que sempre és primavera; el seu xiuxiueig ens convida al silenci,
mentre, de vegades, el vent de l’Aragó en pentina les fulles dels arbres que el
sol bressola, recreant ombrívoles imatges, gegantines figures que es tercen
sobre les aigües, venerades al lloc, com miralls de cel.“[1]
[1] Balada, Albert. Ribé, Josep
Ramon i Morancho, Julià. Un vol per Almacelles. Lleida. 2013. pag. 10
