Martha's Vineyard

Els problemes, les qüestions, tenen raons i dinàmiques pròpies que acostumen a evolucionar a partir de les variables que s'hi van afegint, de manera que aquella dita berber que diu que si un problema té solució no cal que te’n preocupis i si no la té tampoc cal, fa bona la intenció del president dels USA, Barack Obama, de donar-se unes curtes vacances a Martha's Vineyard, després de la cursa de fons endegada des de la seva presa de possessió i en un moment àlgid de l’ acalorat i de vegades demagògic debat sobre la seva proposta de reforma del sistema de salut, en un país que encara no ha acabat de sortir de la recessió, amb els alts costos que això comporta i que disparen el dèficit, de per sí ja alt, i amb dos focus bèl·lics oberts a l ’Iraq i l’ Afganistan. Aquesta, que s’apunta com una pausa breu, en comparació amb els seus antecessors, li ha de permetre agafar forces 7 mesos després per a poder afrontar la recta final del seu primer any de mandat, no serà com ho era George W. Busch el president amb més vacances de la història, però segurament si el nivell de tensió s’aconsegueix d’apaivagar pot convertir-se en un President que faci història per alguna cosa més que per la seva condició d’afroamericà.

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....