Atribuirieu debilitat a la profecia?...

“Elogi de la poesia” de Šĕlomoh ben Rĕ’uben Bonafed qui nasqué entre 1370 i 1380 en el sí de la comunitat hebrea de Lleida, visqué algun temps a Serós i a Tàrrega. Recollits per Ángel Sáenz-Badillos de la Universitat Complutense de Madrid, publicat el 2002

a: http://www.ehumanista.ucsb.edu/volumes/volume_02/Saenz/Badillos.pdf del que n'he fet la traducció al català.

“Atribuireu debilitat a la profecia ? Vegeu
les paraules dels profetes , que en veritat apreciaven els poemes !
Passeu a Tarsis i als Kiteus , mireu
si fallaven les obres de les dites i els cants de goig .
Tinc igual que vosaltres ment per entendre llei i filosofia ,
més els meus pensaments en els poemes resplendeixen.
Brillantor , que presumeixo de les flames de llum i foc
de la llei dels meus pares es preen d'ells les virtuts .
Per mi va brollar del cep de la seva intel•ligència , i quan
florí els rius de la veritat es van assecar .
Per a mi va brillar el sol , en veritat baixaren els cels
esplendorosos , i les aigües de la intel•ligència van formar com un dic .
Si no hagués estat pel Temps , que saqueja i sacseja les meves lleres,
els rius de la meva Llei haurien estat amplis com el mar.
Va colpejar al declinar el dia els arbres del coneixement , però no
es van cremar ni es ressecaren les plantacions de la poesia
Gràcies a mi van sobreviure els troncs de les proses artístiques , i vegeu
que sobre la munió dels meus pensaments s’embolicaren .
Com tallaria el brancatge de bellesa de la poesia , si veieu
que em dóna fruit d'esplendor i glòria ?
No em preocupa que no es coneguin els meus poemes ,
en veritat als de boca pesada per al cant fan parlar .
Quan veuen l'encant de les meves paraules , comparable al
llenguatge dels antics , diuen : "Han estat robades. "
No han estat robades , però coincideixen , doncs mannà i mel
s'uneixen i un a un altre s'estimen.”

L'activitat humana...

A la fotografia Mstislav Rostropovich el 1989 davant del mur de Berlin

"L'activitat humana, l'home mateix, en la seva qualitat de persona té com a fi últim a Déu. L'actualització de les seves més nobles facultats, la intel·ligència i la voluntat, radica en la veritat absoluta i el bé infinit. És el Ser per essència, l'únic que pot saciar la seva set de coneixement i d'amor. És la visió beatífica de la felicitat suprema, la perfecció definitiva que li ha estat reservada" (1)

(1) Guzman Valdiviesa Isaac. El conocimiento de lo social. Ed. JUS. Mèxic. El concepto de la sociedad en función de su causa final. Fin último del hombre y el Bien común. Citat a Guiltron Azuela, Mariano. Derecho, Sociedad y Estado. Universidad Iberoamericana. 1991. IBSN 9789688590607. pag. 315 

Una cita: Anatole France

“...Ni defensava plets ni prenia cap part en les actuacions; no sabia res ni volia saber res; mai no es va rebel·lar contra la simpàtica limitació de la seva intel·ligència, i el seu afortunat instint l’induïa a mantenir-se dins de les seves curtes mires en lloc d’aspirar a una il·lusòria comprensió.”[1]

---

[1] Anatole France*. La rebel·lió dels àngels. Librodot, edicions digitals. Pag. 3

* Jacques Anatole François Thibault, que va signar les seves obres amb el pseudònim d'Anatole France, (París, França 1844 - Tours 1924 ) fou un escriptor francès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any1921.  va donar suport a Émile Zola en l'anomenat cas Dreyfus, l'endemà de la publicació del J'accuse...! va signar la petició que demanava la revisió del procés i retornà la seva Legió d'Honor quan aquest li fou retirada a Zola.

Lideratges...

El pols d’una societat es mesura per la capacitat de crear, de donar vida a projectes nous, engrescadors, originals en la seva justa mida, en que la intel·ligència i les capacitats dels seus membres poden posar a l’abast d’aquest conglomerat tots els instruments que sempre han estat enllà, encara que potser imperceptibles més aviat, per afrontar els canvis que s’aventuren en aquest trànsit de cicle, en aquesta transformació de paradigma, els models estants només faran que acudir a improvisacions pròpies de la gestió en conflictes identificats, fruit d’una societat basada en el conflicte com aquella que ens descrivia Max Weber; però, com podem albirar una nova societat basant-nos en conceptes que poden haver esdevinguts arcaics, en models que fa dècades que esdevenien arcaïtzants?

Veure créixer una olivera, ens podria donar la pauta, en aquest element de la cultura mateixa de la mediterrània, de les civilitzacions que ens han precedit. Res és un instant, tot necessita un modelatge, un assentar les arrels, un dimensionar els espais, la nostra pròpia existència, la nostra pròpia experiència a partir de la manca de pressa, del silenci, de la pau, de la claredat en les percepcions, de l’avaluació adequada, aspectes tots ells evidents, d’una senzillesa aclaparadora, però que ara són inexorablement vitals i contundentment absents del nostre model de vida: accelerat, improvisat, deutor dels errors i els greuges de societats captives, clientelars... Diu poc de nosaltres mateixos, aquella manca de lideratge que percebem en la societat, potser perquè no hem estat mai capaços de ser mínimament crítics amb tot el que anava esdevenint al nostre voltant i per tant abonàvem d’alguna manera el gust per la mediocritat, perquè en poc o en gens ens interessava la gestió pública o millor dit la bona gestió pública, amarats en la perspectiva del blanc o el negre com a molt o si podia ser, amb la preferència a no ser molestats gaire i apostant millor per la decadència en el reality social, un peix que es mossega la cua si us n’adoneu.

He descobert un nou lideratge, en les darreres declaracions fetes pel president dels Estats Units, no pas en declaracions grandiloqüents, ni en grans propostes de gestió del post crash, senzillament en la gestió del fet afganès, quan planteja en un programa televisiu, la necessitat que no pugui pensar-se en cap moment que el fet mateix pugui esdevenir permanent i per tant sigui necessària una “fulla de ruta” adequada que prevegi, també, el procés de sortida. Els successos, en el marc de la política, són alguna cosa més que la improvisació, la gestió des d’una perspectiva de servei, implica també l’avaluació adequada i el final de tot projecte, de tot procés, fins i tot les pròpies conseqüències, com el tauler d’escacs en el que es juguen les relacions internacionals, però també l’encaix de tot plegat en la societat mateixa. Si tornem al model de l’olivera, veurem com aquesta intenta arrelar en terres fins i tot difícils, però on d’arrelar, ho fa d’una manera ferma consistent, donant uns fruits dels que les generacions venidores se’n podran gaudir, aquesta és la virtut del lideratge adequat, seriós, conseqüent, que la societat no requereix encara perquè no n’és prou conscient, però que requerirà d’aquí a poc temps... L’olivera creix lentament, amarada en el silenci i la calma....

Auctorictas

Resulta estrany de vegades el respecte que pots sentir per algú amb qui no compareixes una part del ser individual, amb tota probabilitat el sentit monacal que sostenia, la seva pròpia pertinència a l’orde fundada per Benet de Núrsia. Improbable doncs de compartir principis ecumènics, tot i que les regles de l’orde serien fàcilment assumibles, però respecte per qui en la protecció de la “regla”, a partir del model monacal primigeni, sostenia per l’auctorictas atorgada els principis del progressisme i la defensa del país, com si no podríem haver vist la seva signatura en el document “manifest sobre la familia i la llibertat sexual”. Els qui el recorden, ho fan sobre la bonhomia, l’afabilitat, i la intel·ligència que avui em recordava algú, en tot cas, el cercle dels éssers en perfecció s’ha tancat sobre Dom Cassià Maria Just, en un dia de març, com en d’altres anònims fora del temple del saber en el camí cap a l'orient etern.

Una cita: Plató

"... És aquesta, doncs, la meva manera de veure la qüestió: en el món intel·ligible la darrera idea és la del Bé i amb prou feines pot ser percebuda; un cop la percebem, però, hem de concloure que és la causant de tot el que hi ha de recte i de bell en tot els éssers; en el món visible és ella la que va engendrar la llum i el seu astre sobirà; en el món intel·ligible, ella és la proveïdora de veritat i d'intel·ligència, i cal que la contempli aquell que es proposi actuar assenyadament tant en la vida privada com en la pública" (1)

(1) Plató. La República. Centro de Estudios Constitucionales. 1.981. ISBN 8425906466

Tot recordant Sócrates

Avui, una trucada de telèfon inesperada m’ha fet recordar a Σωκράτης, savi entre els savis, que no va deixar cap testimoni més que l influència que va exercir sobre el pensament universal, qui ens aporta l’exercici de la bondat com a paradigma i l’excepcionalitat filosòfica de permetre que l’altri descobreixi les seves pròpies veritats. Resulta interessant com ens arriba el seu concepte d’ànima, que es reconstrueix a partir de les quatre fons de les que ens ha estat donat per la història de conèixer les seves aportacions a la filosofia: “allò en virtut del què se’ns qualifica de savis o de bojos, bons o dolents, una combinació d’intel·ligència i caràcter”.

El món, probablement gira i gira, mentre ens recreem en la nostra pròpia configuració de l’univers que ens envolta, a ulls de les nostres pròpies limitacions. Descobrim potser més tard que d’hora que la prefiguració social no s’esgota en la nostra pròpia percepció de les coses i que aquesta resulta de la delimitació d’interessos en conflicte, on una espurna diminuta pot fer saltar pels aires tot un conglomerat socials perfectament articulat si l’engranatge no l’assimila com un element propi.

Recordar també potser la valentia amb la que el filòsof grec va afrontar el seu tràgic desencontre, ens dona compte i ciència del valor de la idea, però també potser de la subtil intransigència en ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus en allunyar aquells dels principis de la democràcia. En tot cas benvinguts siguin els principis de la filosofia que ens van transmetre les escoles nascudes al redòs d'aquell pollastre que debia, com un tribut anecdòtic a les coses senzilles en les que es va recrear fins a la mort.