Ολυμπία

Continua la meva tristesa amarada de la meva Grècia estimada, perquè si bé dels déus, de l’art, de la política, de la filosofia, de la matemàtica, de les arts i de la ciència, en definitiva estarem en deute amb aquell context pre-cristià, bé que és cert que els rostres entristits per la catàstrofe bé que necessiten del nostre suport, de la nostra estima i de la nostra consideració. Podem veure en cada padrina la pena, la immensa pena de la pèrdua de les arrels, ho han perdut tot, absolutament tot, fins i tot els records d’aquella terra ancestral.

Li ho deia avui a un molt bon amic amb qui compartíem una certament agradable estona contemplant els camps fèrtils de la ciutat en expansió, com al primer post sobre la catàstrofe grega de l’agost de 2007 li faltava el contingut social que m’és exigible, la referència als que els déus els hi han arrabassat o be la vida, o be les seves propietats, i dic això mentre recordo el cap d’Afrodita al Museu d’Olimpia, els seus ulls inclinats en fora, quasi tristos, el seu nas gentil i la seva mirada penetrant, com la de Hermes. Sort de la seva existència, la de la simbòlica Olímpia que ha fet que per preservar l’important llegat d’aquesta ciutat es posessin els mitjans que abans no s’havien emprat.

Sort o pena diria jo.

El món com a meravella

La cultura hel·lenística va crear, a través de la literatura una llista la de les set meravelles del món; eren unes circumstàncies en les que escrivia per exemple Antipatro de Sidon, al segle I a.c o en els annals de l’historiador i geògraf Herodoto, molt abans, al segle V a.c., on difícilment les civilitzacions i les cultures entraven en contacte sinó era a través de les accions de guerra i dominació, potser també a través d'algun viatger extraordinari, però el contacte natural només era comercial i tal i com s’entén el concepte, de l’intercanvi de provisions, primer des d’un model primitiu és a dir intercanvi directe, després per la compra venda.

En tot cas aquell llistat que contenia no pas set sinó vuit meravelles, vuit construccions significatives, sorprenents i magnífiques com la Piràmide de Gizé, els jardins de Babilònia, el temple d’Artemisa d’Efeso, l’estàtua de Zeus d’Olímpia, el mausoleu d’Halicarnaso, el Colós de Rodes, el Far d’Alexandria i el Zigurat (torre de babel) de Babilònia, ens porta a un model de coneixement cultural basat en la recerca, en els viatges magnífics i llargs, en una civilització que s’obria al món, un primer model de coneixement global, i de respecte diria jo, cap a la bellesa, on el blau del mar, de la mediterrània agermanava aquell concepte, assimilat a la deessa Afrodita, amb els noms que les diferents cultures li poguessin assignar.

Aquell concepte, des del meu modest punt de vista no és igualable ni assimilable, per molt que pugui semblar una bona acció turística, perquè el turisme no era precisament allò que inspirava els antics, en ells era una mostra de veneració cap a elements de la saviesa humana i de la bellesa, com havia apuntat, perquè sinó tampoc s’entendria que no hi haguessin inclòs l’Acròpolis atenenca, per exemple.

Ara, cercar les meravelles, com una competició, a veure que, em resulta no ja estrany per la manca d’aquell nexe, el blau del mar, que definia moltes de les passions, les filies i les fòbies d’aquelles cultures mil·lenàries, hem resulta un sense sentit; ara la força dels països o ves a saber quins factors faran que s’hagi de triar les 7 meravelles d’entre 21 favorites, sense tenir present que el món per si mateix ja ho és una autèntica meravella que compartim, potser uns més que d'altres, això sí, ara ja en aquest moment de mondialització d'una patent, la humana, com a civilització comuna amb variants locals o com aquella aliança de civilitzacions, que fa que aquest espectacle mediàtic sigui, això: un espectacle mediàtic, perquè tot en aquest món és, en si mateix una meravella.

Ai el màrqueting!