Olímpia

Fa molts anys que vaig passejar per les seves runes, vestigis només del que va ser, un llogaret petit on dels racons de l’ Hellas es trobaven per a mesurar força i enginy. El lloc era ben trobat, entre alzines i pinars, bordejat d’oliveres, terreny sec, mediterrani agresta, si m’ho permeteu. A penes si es dibuixa el seu estadi, que sorprèn per la seva senzillesa i costa d’imaginar les graderies plenes de gent cobejant al seu atleta.

Quina civilització aquella que ho aturava tot per uns jocs, perquè de fet eren una ofrena als déus i no calia que aquests fossin enutjats per no guardar la festa. Cert és que les instal·lacions de Delphi eren superiors, aquelles que acollien els jocs pitis, però la solemnitat olimpíaca, a ben segur tenia tota una càrrega distinta a la que podia tenir el gran santuari de l’Oracle.

La veneració de l’ Hermes mitològic protector de fronteres i de viatgers, prudent i circumspecte com ens el descriu Homer, en correspondència al que ha de ser tot herald i missatger dels déus, l’inventor del foc, patró dels atletes, mantenidor de la pau, en feia referència, transcendent i transgressor, venerat en el numero quatre, el seu símbol quadrangulat, caduceu de la prudència i de la vida, de l’atzar i de la sort.

Fa molt de temps que passejava entre les aures runes, en el silenci del temps que s’atura per un instant, mentre el sol colpeja finament les arrodonides pedres, els espectres atàvics, les restes d’un imperi dels sentits amarat del sacrifici de la fertilitat i la benedicció.

Ολυμπία

Continua la meva tristesa amarada de la meva Grècia estimada, perquè si bé dels déus, de l’art, de la política, de la filosofia, de la matemàtica, de les arts i de la ciència, en definitiva estarem en deute amb aquell context pre-cristià, bé que és cert que els rostres entristits per la catàstrofe bé que necessiten del nostre suport, de la nostra estima i de la nostra consideració. Podem veure en cada padrina la pena, la immensa pena de la pèrdua de les arrels, ho han perdut tot, absolutament tot, fins i tot els records d’aquella terra ancestral.

Li ho deia avui a un molt bon amic amb qui compartíem una certament agradable estona contemplant els camps fèrtils de la ciutat en expansió, com al primer post sobre la catàstrofe grega de l’agost de 2007 li faltava el contingut social que m’és exigible, la referència als que els déus els hi han arrabassat o be la vida, o be les seves propietats, i dic això mentre recordo el cap d’Afrodita al Museu d’Olimpia, els seus ulls inclinats en fora, quasi tristos, el seu nas gentil i la seva mirada penetrant, com la de Hermes. Sort de la seva existència, la de la simbòlica Olímpia que ha fet que per preservar l’important llegat d’aquesta ciutat es posessin els mitjans que abans no s’havien emprat.

Sort o pena diria jo.