Nostàlgia

Tramvia d'Alexandria, fotografia original de Faustino Perez

Quan Alexandria respira, ho fa encara amb aires de nostàlgia, amb la vívida presència del poeta que contempla, des de la seva finestra estant, el color de les aigües turquesa i viu, a redós de la calma imperfecta que sòl envoltar el neguit de les ciutats cosmopolites, o de les que ho varen ser.

Alexandria però, s’adorm en els murmuris petris de les seves essències, endinsada en els somnis del recolliment i l’estudi, a les llums candelàries que flirtegen amb aquella marinada perpètua planejant pels seus aires, amb els plors i les ràbies regalimant per les seves pedres. El foc va purificar el coneixement, aquell que enervava com enaltia la saviesa i la realitat, humanes elles, mentre la filosofia moria entre les parets de Cesària, humiliada en cos i ànima.

Quan Alexandria respira, ho fa encara amb l’ impuls dels dogmes que aquella mirada plàcida sostenia, en l’explicació del mestratge d’antic que l’acadèmia destil·lava....

Ljubljana l'estimada, Ljubljana l'odiada.

Diuen que el nom de la capital eslovena Ljubljana [ʎub'ʎʌna], deriva del nom eslovè ljubljena ("estimada"), tot i que això és una legenda urbana. El cert és que el record que en tenim a la meva família no és precisament la d’aquesta ciutat estimada, donat que la relacionem amb el pas que hi va fer el meu avi, Isidre Balada, quan formava part dels batallons de treball nazi, com a presoner de guerra republicà que n’era, en els camps de treball que a la ciutat el III Reigh hi tenia .

Qui m’ho hauria de dir que ara, des de la capital de l’estat europeu d’Eslovènia, la meva “gran i estimada amiga” i col·lega, l’Aintzane Conesa des d'enllà m’enviaria un meme, el mateix que em va enviar Oriol Yuguero i quina resposta sembla que ha portat cua, doncs en altres ambients hi ha gent que pensa com jo, fins al punt que es qualifica la meva resposta emmarcada en el que s’ha donat en anomenar turismofòbia, res més lluny de la meva intenció, ans al contrari, tan sols pretenia de fer una crida a les consciències de tots plegats i en especial dels joves socialistes quan escrivia: Amen, אמן , آمين

Per cert val a dir que una bona amiga meva va qualificar la meva opinió, la d'aquell post, d’un pel cínica i ara, una vegada més li he de donar la raó, perquè no era precisament aquest l’efecte que jo pretenia. I tot demanant disculpes a l’Oriol i atenent la petició que em fa l’encantadora Aintzane, us he de dir que,

De les ciutats que no he visitat mai, m’agradaria de visitar:

Sarajevo

Alexandria

Dubrovnik

San Petersburgo

Beijiín

I de les ciutats que he visitat, m’agradaria tornar a:

Paris, (i coincidim oi Aintzane?)

Abidjan

Tizi-Ouzou

Ouargla i Tamanrasset

Sofia

El centre de l'univers

Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:

Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)

Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)

El món com a meravella

La cultura hel·lenística va crear, a través de la literatura una llista la de les set meravelles del món; eren unes circumstàncies en les que escrivia per exemple Antipatro de Sidon, al segle I a.c o en els annals de l’historiador i geògraf Herodoto, molt abans, al segle V a.c., on difícilment les civilitzacions i les cultures entraven en contacte sinó era a través de les accions de guerra i dominació, potser també a través d'algun viatger extraordinari, però el contacte natural només era comercial i tal i com s’entén el concepte, de l’intercanvi de provisions, primer des d’un model primitiu és a dir intercanvi directe, després per la compra venda.

En tot cas aquell llistat que contenia no pas set sinó vuit meravelles, vuit construccions significatives, sorprenents i magnífiques com la Piràmide de Gizé, els jardins de Babilònia, el temple d’Artemisa d’Efeso, l’estàtua de Zeus d’Olímpia, el mausoleu d’Halicarnaso, el Colós de Rodes, el Far d’Alexandria i el Zigurat (torre de babel) de Babilònia, ens porta a un model de coneixement cultural basat en la recerca, en els viatges magnífics i llargs, en una civilització que s’obria al món, un primer model de coneixement global, i de respecte diria jo, cap a la bellesa, on el blau del mar, de la mediterrània agermanava aquell concepte, assimilat a la deessa Afrodita, amb els noms que les diferents cultures li poguessin assignar.

Aquell concepte, des del meu modest punt de vista no és igualable ni assimilable, per molt que pugui semblar una bona acció turística, perquè el turisme no era precisament allò que inspirava els antics, en ells era una mostra de veneració cap a elements de la saviesa humana i de la bellesa, com havia apuntat, perquè sinó tampoc s’entendria que no hi haguessin inclòs l’Acròpolis atenenca, per exemple.

Ara, cercar les meravelles, com una competició, a veure que, em resulta no ja estrany per la manca d’aquell nexe, el blau del mar, que definia moltes de les passions, les filies i les fòbies d’aquelles cultures mil·lenàries, hem resulta un sense sentit; ara la força dels països o ves a saber quins factors faran que s’hagi de triar les 7 meravelles d’entre 21 favorites, sense tenir present que el món per si mateix ja ho és una autèntica meravella que compartim, potser uns més que d'altres, això sí, ara ja en aquest moment de mondialització d'una patent, la humana, com a civilització comuna amb variants locals o com aquella aliança de civilitzacions, que fa que aquest espectacle mediàtic sigui, això: un espectacle mediàtic, perquè tot en aquest món és, en si mateix una meravella.

Ai el màrqueting!