Mercí M. Naïr

Ha estat autènticament brillant, el Dr. Sami Naïr, amb qui he pogut conversar uns moments en acabar la que ha estat a seva conferència a la ciutat de Lleida, al saló de Plens d l’Ajuntament. Hi ha determinades experiències que marquen inflexions en els dies de les persones, per a mi un és aquest, poder gaudir per una banda de les aplicacions teòriques del professor, durant una hora escassa de conferència i poder, personalment, cara a cara, comentar els reptes del Pluralisme com a paradigma d’interpretació dels processos d’integració de les masses laborals immigrades, ha estat, us ho ben asseguro un autèntic privilegi, no tant per ser personal i intransferible, com per la qualitat humana, política i científica d’aquest meu col·lega, a qui he tingut tant a prop en persona, però també des del punt de vista del pensament politològic i sociològic.

Ambdós hem recordat el paradigma que ens ha expressat en la seva exposició com el posicionament del professor de Bolònia l’emèrit Giovanni Sartori, i com les forces de progrés cada cop aposten més per aquesta nova inflexió politològica, en detriment del model que es defensava en la dècada dels 80 anomenat multiculturalisme i interculturalisme. Potser en aquest sentit recomanar un llibre del vell professor italià, editat per Taurus,: “La sociedad multiètnica. Plurismo, multiculturialismo, extranjero e islàmicos”, aspectes tots ells als que el Dr. Naïr ha fet una docta referència, en la nostra conversa.

Crònica electoral LV: Aire

Aquesta expressió, la recordo dels meus temps en que em dedicava a la dansa tradicional, érem una mena de gent estranya, perquè entre altres coses semblava que només podíem tenir una única `determinada ideologia, ja m’enteneu; els anys no perdonen i la renovació, després dels jocs olímpics em vaig apartar d’aquest moviment que ha servit, malgrat tot per a la reivindicació, potser tant o més que la política i que ara veu, per raons òbvies les seves pitjors hores i les millors a la vegada en composició i instrumentistes, una realitat evident de la dissociació del que és i la pròpia realitat social.

La utilització d’aquest títol és perquè avui, he acompanyat Àngel Ros, l’alcalde i Candidat socialista a la reelecció en la ciutat de Lleida, a l’esmorzar col•loqui al que l’havia convidat el Col.legi d’Inginyers de Camins de la ciutat. Segurament les taules de l’alcalde i alcaldable socialista no han pasat desapercebudes per ningú dels assistents, que han vist com pam a pam anava desgranant tot un projecte polític, tota una visió de la ciutat i del seu territori que aclaparen, us ho ven asseguro.

El cert és que han estat prop de dues hores escasses, en las que, el discurs, la dialèctica amb l’auditori anava establint un nou aire, respirant un nou ambient que recrea en la diferència a aquell que es vivia el dia anterior amb el líder nacionalista, entre altres coses perquè la capacitat de seguir és alguna cosa més que la pertinença a un partit polític, possiblement sigui que hi ha un factor de talla personal que juntant amb els elements propis de l’ideari ideològic com de la pròpia idea de ciutat, fan absolutament creïble, per lo raonable i entenimentada, la proposta de l’Alcalde Ros.

Aire, doncs, el que em faltava a mi per a seguir, tot caminant pel carrer major, mentre ell es dirigia a l’Ajuntament i jo cap a la Diputació. Certament la capacitat vital d’aquest home és absolutament encomiable, alhora que preocupant de vegades, perquè la seva hiperactivitat comporta un cert risc per a la salut personal i política, no ho oblidem.

En tot cas, i per altra banda, l’aire que es respira a la ciutat és d’absoluta tranquil•litat, de manera que qui vulgui tensionar-la estaria cometent una absoluta irresponsabilitat, en un context en el que, probablement, cal tenir-hi present que tothom accepta com a propi l’eslògan “M’agrada Lleida”, perquè aquesta afirmació d’Àngel Ros, que tots podem subscriure, comportarà, també, una aproximació, com mai en la història havia succeït en democràcia a la ciutat de Lleida a l'ideari i la personalitat d'aquest líder.