Arrelat a la terra

Foto de Montse Esteba

No tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....  

Arxipèlag

En paraules entenedores resulta de vegades difícil parlar de política, potser perquè parlar de política des de la perspectiva de la ciència política resulta quelcom de distint al públic profà, com he significat altres vegades, com distant també respecte del que puguin expressar els electes, que en tant que electors passius, han de tenir o mantenir aquell llenguatge col·loquial que els és exigible per a fer-se entenedors entre els seus electors, amb els seus conciutadans.

Investigar la dimensió d’allò polític, resulta tanmateix distint de tot allò que hom entén per política, perquè apartat de l’art de convèncer i això no és només propi de la política, esdevenen tot un seguit d’accions que suposen el desenvolupament de les polítiques d’Estat, siguin fetes aquestes al nivell que siguin i com diria Alexis de Tocqueville, cerquen, si més no, la felicitat dels ciutadans.

Una vida llarga com la de Aleksandr Isayevich Solzhenitsin permet d’establir tot un seguit de principis que se signifiquen i es reconeixen a través de la seva aportació a la literatura universal, amb el detall de la seva perspectiva sobre el desenvolupament polític rus, des de la revolució fins al desmembrament de l’antiga Unió de Repúbliques i el naixement d’un nou model d’Estat, el de la federació rusa, després de la desaparició de la confederació d’estats independents. La mort de Solzhenitsin, doncs, significa una posada en valor de la seva obra creadora, un testimoni excepcional dels moments més foscos de la dictadura soviètica.

De fet l’acció política, les polítiques en plural, tant distintes del que s’entén per política reflecteixen tota un seguit d’intervencions en xarxa, d’intervencions en escala que ens determinen una definició més pragmàtica que ideològica, on aquest tint pot esser vist en la determinació del benefici que se n’obté per part de les distintes classes que configuren l’estructura social vigent, aquesta és la determinació del perfil “polític”, aquell que embolcalla l’acció en definitiva. Cal defugir del fet concret, avaluar des de la perspectiva de l’anàlisi més enllà del curt termini, fer-ho des d’una perspectiva més ampla a mig o llarg termini, allò que ens hauria de permetre de comprendre tot el que succeeix en aquell desenvolupament.