Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris món. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 d’abril del 2015

El vell llapis gastat dibuixa l'espiral de la neciesa…




No és cert que els morts siguin més sentits o no en funció d’ on són, o sí, ves a saber; la veritat és que tots tendim a sentir-nos-en del que ens és més a prop, només que ara, aquella fe multicultural se’n va en orris, era allò que esdevenia políticament correcte, que feia elit.

Ara els hereus d’ AlQaeda, els de l’Exèrcit Islàmic, estan soscavant els ciments de l’estructura geoestratègica del món, clar que, per altra banda, la “intelligentzia” mundial,  mentre, va bastint pactes amb l’antiga Pèrsia, aquell  país esdevingut teocràtic que finança aquells que es diuen la resistència del zel.

La niciesa engendra guerres o deixa que aquestes passin i mentre passen sempre acaben patint els mateixos, que acaben essent només xifres, són xifres nogensmenys els morts contats i debatuts un cop han sortit a les notícies,  això si no s’amaga les realitats dels conflictes per a fer veure el que no és i establir-ne un relat que convé a aquella “intelligentzia” mundial, denominació que gairebé és un oxímoron per ella mateixa, si no fos perquè se’ns ha dit que la democràcia així ho vol, i clar ens ho hem cregut, demòcrates com som.
La geoestratègica  perspectiva dóna pas a la estratègica perspectiva,  limitada per l’interès que no és pas el més comú dels  bens, sinó el bé entès des de la perspectiva de l’interès propi , pròpiament , de fet, de qui en rep el benefici d’una determinada situació.

Allò dels Estats centrals i dels Estats perifèrics, que eren, són de fet, tot un seguit de cercles concèntrics,  esdevenen un garbuix difícil de desentrellar, i de tan difícil que millor no emprar-la com a definició, ens diu la intelligentzia;  mentre, en l’antic món, aquell que conformen els continents d’Àfrica, Àsia i Europa,  aquelles centralitats i perifèries van esdevenint fútils, si cap, presoneres de les noves interpretacions i aliances, tan velles però que sembla com si no haguessin passat les centúries...

Mentre, com en la edat mitjana, es tallen caps, el foc crema, es viola el saber, es segresta la diversitat, es mata la vida que pot qüestionar i això que la tecnologia està en un estadi força més avençat del que sembla;  no ho sentim s’ ens diu, i tant que ho sentim!, com en carn pròpia, temorosos que la niciesa la pròpia i l’aliena ens acabi fregant, perquè no hi ha pitjor servei a la societat que la niciesa faci com que no hi és, i ens governi.

© Albert Balada
06-04-2015

  

divendres, 22 d’agost del 2014

Sóc de gustos senzills jo...





Sóc de gustos senzills jo, amant, però, de les subtileses amb les que la vida ens regala, no defugint la sensibilitat, si aquesta és a l’abast, no calen grans tresors per a fer valor, de vegades un retrat, de vegades la flaire del menjar ben fet, de vegades la carícia del vent, fins i tot el repòs obligat representa una causalitat més del camí que et porta a la reflexió o al somni llarg de mitja tarda, construint plànols mentals que t’enllacen amb el pensament del món oníric, no físic... Quan aconsegueixes que el teu dia resti en silenci, aleshores el món es reconstrueix a ell mateix, albires aquella calma necessària en esperit i cos que t’acompanya com un altre jo, amb qui pots entrar en diàleg quan el descobreixes, quan et descobreixes, lliure de pre judicis, lliure de greuges, desbastades les costures que també fan mal, com si sentissis el temps, l’oratge canviant, la lluna que esdevé nova i s’amaga als nostres ulls, fent-nos veure, com de tant en tant cal que així sigui, silenci, foscor, per poder reprendré el camí de la descoberta permanent, sense ancoratges, sense llasts, sense maletes, només amb allò que hem de menester, difícil de creure, gairebé res, tampoc els metalls profans que a tantes penes duen ... Aprendre a viure sense la por d’un món que de vegades es fa incomprensible, estúpidament incomprensible, però alhora tant, però tant humà, res de nou sota el cel, es diu, i és cert; cal doncs saber-se’n allunyat, perquè és la única manera de poder entendre el sense sentit, i de poder donar valor a les coses més versemblants, gens inútils, fins i tot imprescindibles, un color, una nota, un so, un gust, un somriure... amb opinions i parers diversos ens descobrirem tant propers i tant allunyats alhora, mentre el temps transcorre de manera inexorable per tots, però no tots l’haurem sabut fer nostre ...

© Albert Balada
04-05-2014

dilluns, 10 de març del 2014

És bo...




Trobo aquesta cita a la xarxa, sense autor, no és que no en tingui, segurament en té, una ment privilegiada que resta en l’anonimat; en tot cas m’ha semblat brillant aquesta reflexió que vull compartir amb vosaltres i així n’honorem l’autor desconegut: 

“És bo donar-se’n compte que cada persona que et trobes té un rol en la teva vida. Alguns et posen a proba, altres t’estimen, uns t’utilitzen i altres t’ensenyen. Però els realment importants són aquells que treuen de tu el millor; són aquelles persones poc comunes i extraordinàries que deixen petjada en la teva vida, que et recorden que el món encara paga la pena“

diumenge, 19 de gener del 2014

Sense apartar-nos del món...



Sense apartar-nos del món, podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el sens de tot plegat.  

Les llàgrimes i greuges, han de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit; aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum, coratjosos i beneïts...

© Albert Balada

19-01-2014  

dimarts, 31 de desembre del 2013

La natura humana


La fotografia és original d'Arturo Martin Fernandez, al Fb del Musée du Louvre

“La natura humana és tal que els pensaments s’esforcen per trobar la seva expressió en les paraules,  i les paraules pronunciades cerquen relació amb els fets, de vegades per camins tortuosos que el divulgador original d’aquelles paraules ni desitjà ni anticipà. Però el poder de la paraula corre més profundament que el seu potencial traduït en acció, fins i tot quan aquest potencia mai es comprèn, encara que les paraules mai es materialitzin en el món de la acció, existeixen allà en lo més alt, en el més espiritual “món del discurs”, doncs l’home no és només cos –també és una ànima, no només és un ser físic–, també és una criatura espiritual; així, en un sentit positiu: una paraula d’alabança, una paraula d’estímul és tan bona com si fos un fet en la realitat espiritual de l’ànima. Abans, tanmateix, que una paraula bona hagi derivat en un fet bo, ja ha tingut un efecte profund i durador en el nostre estat intern i en el nostre món”

Text original de Yanki Tauber traduït al català, sobre els ensenyaments del Rebé de Lubavitch

diumenge, 29 de desembre del 2013

Cada dia és preciós...



La fotografia és un retrat de l'obra de Thor Lindeneg.


Cada dia és preciós, fins i tot en circumstàncies que puguem considerar adverses, perquè un sol instant de la vida, paga la pena de ser viscut. No hi ha llibertat més gran que la de poder gaudir de l’existència i prendre’n consciència, com qui reconeix un gran fet de l’Univers. La nostra cerca, de vegades, és una cerca cega, indefinida, però en el moment en que prenem la consciència del valor del temps i de l’espai, un valor no pas sustentat en el món físic, sinó en el món espiritual, aquella cerca esdevé alliberada de la foscor i un bri de llum, només un bri, que ens permet de descobrir les columnes que ens sustenten, perquè hom no s’ és veritablement lliure fins que hom no es reconeix en la nostra pròpia i veritable realitat, aquella que en sosté i alimenta els seus valors principals, doncs encara que no en tinguem un coneixement exhaustiu, tenim la consciència de la seva existència com del nostre paper en aquest món. 

© Albert Balada
29-12-2013

dimecres, 20 de novembre del 2013

Diuen que el món...




Diuen que el món és complex, amb molts de camins per triar, però  no ho veieu pas com un compte enrere en el que destriar, doncs és una afirmació aquesta que s’allunya de la realitat. 

El camí de la vida ens va plantejant revolts, aquells que el nostre lliure albir ens ha de permetre de discernir en un o altre sentit, només ens cal ser capaços de discernir allò que suposa el bé, allunyar-nos del mal, de la toxicitat  i tenir un clar convenciment de la connexió universal que ens agermana a tots, en el món físic, com a pas transcendent cap al món espiritual.

© Albert Balada

20-11-2013

dissabte, 26 d’octubre del 2013

L'humilitat...



La fotografia és extreta del blog Globedia


L’ humilitat esdevé un bé preuat quan on repassa la vida i hom descobreix que no hi ha moneda de més valor que aquella que defineix un món personal en el que el gaudi comporta nogensmenys que la necessitat de reconèixer les coses belles la creació t’ofereix, i en el respecte i veneració, establir-la com quelcom d’important, com important és reconèixer en la saviesa, en el coneixement i el seu aprenentatge, però també en la aprehensió d’aquelles raons atàviques que, com a raons no escrites, són enllà, esperant les conreïs, ambdues, bellesa i saviesa ens transporten, de la mà de l’absència d’orgull i pretensió a aconseguir la força vital necessària per a comprendre-ho tot i esdevenir-ne part consubstancial.    

© Albert Balada

26-10-2013

diumenge, 6 d’octubre del 2013

De totes les experiències viscudes...



La fotografia és de Martine Olivieri


De totes les experiències viscudes, de totes les situacions, fins i tot d’aquelles més agrestes, també de l’acció o inacció dels teus adversaris, pots extreure’n aprenentatges, però aleshores has de ser agraït, i saber-te beneït per la Providència, doncs hauràs sabut comprendre’n el sentit d’allò que ha succeït en el moment precís, perquè la vida té els seus moments i les seves regles d’interpretació, senzilles, d’adaptació a les circumstàncies i als moments, amb l’obligació d’estimar el proïsme, sigui qui sigui, com també d’apreciar tot allò que ens arriba, com també tot allò que ens deixa, res no és casual en aquest món.  
                       
© Albert Balada

06-10-2013     

dimecres, 2 d’octubre del 2013

La connexió...



La connexió amb l’exterior se succeeix de manera radical, quan hom situa l’ànima en la dimensió precisa, és a dir, en aquella en la què aquella proximitat esdevé quelcom més que física, per devenir l’espai que hom omple de Llum i irradia els sentits, i en aquest procés, el proïsme descobreix en nosaltres la pròpia essència, la seva, connectada a una altra realitat, la nostra, i esdevenen no poques casualitats i causalitats alhora, que no ho són pas, són fruit d’aquella mateixa Llum que hem estat capaços de connectar adequadament en harmonia perfecta amb l’Univers.  

I algú podria pensar que hom parla només d’espiritualitat, que també, hom parla de descobrir-nos en la transformació diària, en aquella en la que ens trobem, servint a una causa superior a nosaltres, que no és altra que el proïsme, ajudant-lo també a créixer si així ho podem contextualitzar, o senzillament ajudant, amb el convenciment que la generositat de donar té retorn, encara que només sigui en un somriure agraït, el món, s’alimenta també d’aquestes expressions sumades, quan hem estat capaços de embolcallar-nos en la Llum i mostrar-la al món.

© Albert Balada

02-10-2013 

dissabte, 28 de setembre del 2013

Són sons serens...



Són sons serens, prolífics:  música de riells, sorolls de l’aigua, del vent, del foc, de l’aire mateix, intenta, pèrò,  de defugir dels sorolls de la vida mundana, d’aquells dels que gairebé no els perceps però que  són al  teu entorn,  i prova de descobrir-ne només els més senzills, aquells més subtils i elementals que hi són, encara que no t’ho sembli i et sabràs feliç posseïdor d’una realitat sublim.

Gaudeix amb la mirada serena i clara dels petits detalls que es descobreixen tot just davant teu, colors infinits, matisos de la realitat que es pinten en el quadre que en dibuixa la vida per a tu, per a tots, però no et perdis en els matisos, albira la fusió de la Llum amb el color i els sons i seràs capaç de descobrir la bellesa d’aquest món, perquè l’estaràs mirant amb els ulls de l’ànima.

© Albert Balada

29-09-2013   

diumenge, 22 de setembre del 2013

Quan se'ns fa més comprensible...


La fotografia és original de Xulio Ricardo Trigo

Quan se’ns fa més comprensible l’existència humana és quan la minsa Llum il·lumina la foscor tèbia de la nit, quan hom descobreix formes i sensacions a través de l’encant de la claror escassa, potser perquè, de dia, quan el sol rega la vida amb la seva  de lluentor, no som capaços de percebre la bellesa en tota la seva esplendor; però si en aquella de la candela, som capaços de desvetllar cada detall, acabarem per admirar-nos en la magnificència de la Creació, que és com admirar-nos de l’Univers mateix des del primer instant.

No ens hem de contenir en admirar la Llum que ens il·lumina, que ens dóna vida, doncs és en la seva essència d’ on som, tanmateix, de manera que en formem part, fins quan no en som conscients, doncs ens contenim en Ella, com l’aigua que brolla de la font, doncs les nostres ànimes són guspires que s’escampen pel món, com gotes que amaren la terra...

© Albert Balada

22-09-2013   

dissabte, 14 de setembre del 2013

Descuidant les coses...




La fotografia és de la localitat de Tastavins al Matarranya.


“Descuidant les coses d’aquest món, em vaig entrescar en el retir i el progrés de la ment, amb el que reclòs d’aital manera, per sobre del vulgar coneixement, vaig despertar la roí natura del meu fals germà, i la meva confiança, com a pare excels, va veure nàixer en ell una proporcional falsia, tan gran com era la confiança, il·limitada per cert, un crèdit sense fi.

Ensenyorit així, nogensmenys dels bens de les meves arques, sinó de tot quan procura el poder, tal com qui, transgredint la veritat, tomba de tal manera la memòria al pecat que a força de repetir una mentida li acaba donant crèdit, ell, el meu substitut, de tan exercir l’aparença sobirana amb tot el privilegi, va acabar per creure’s  el mateix duc. Cresqué aleshores la seva ambició.”[1]




[1] Shakespeare, William. La Tempesta. Editorial Norma. Buenos Aires. 2000. ISBN 9789580458982. Pag. 30

dissabte, 24 d’agost del 2013

La nostra relació amb l'Univers...



La nostra relació amb l’Univers i el nostre creixement personal i humà, així com de la nostra pròpia evolució, requereixen, també, de la nostra pròpia contribució cap al proïsme,  en el progrés de la nostra vida, és aleshores quan ens cal establir un pacte amb el Logos Aetern, pel qual, per la nostra banda determinarem la nostra contribució, el nostre delme, doncs aquest ha d’estar el pacte de la dignitat, sabent que ens cal viure en senzillesa i honor, ajudant al canvi, doncs el canvi comença per un mateix un cop has pres consciència que no pots canviar el món, essent que  només tens en tu mateix la possibilitat de canviar allò que et pot aproximar a Déu, aquí rau l’excepcionalitat de l’home humil, la de saber-se integrant de la totalitat universal en connexió permanent amb el Tot ...

©Albert Balada

24-08-2013

dimarts, 13 d’agost del 2013

El missatge simbòlic dels somnis...


El missatge simbòlic dels somnis ens sostreu de la realitat mateixa i ens porta a un món, de vegades difícil d’entendre, relats que es barregen en un sense sentit de realitats que s’assemblen força a la nostra vida tangible, plantejant situacions possibles quina interpretació defuig, però, del sentit lògic dels fets que els somnis ens mostren i que encalcen, més enllà dels sentiments i de les sensacions, amb una visió de la vida que se’ns convida a llegir des d’un discurs harmònic a partir dels senyals que es transmeten.

Les civilitzacions que ens han precedit coincideixen en considerar els somnis com un relat dels déus, com una conversa unidireccional en la que l’emissor respon a un seguit de preguntes retòriques que, d’una manera irreflexiva hom va fent des del nostre inconscient, amarat i dirigit per aquell subconscient nostre que tot ho governa, aleshores, segons els antics, aquelles preguntes rebien una resposta que calia interpretar, doncs responia a aquelles ambicions, a aquelles necessitats, a aquelles qüestions vívidament formulades.

La inculturació judeo - cristiana interpreta i considera també el somni i el seu discurs, com una relació divina del creador amb les seves criatures, responent a les sensacions que podrien haver estat manifestades de manera directa, vivencial, com de manera indirecta a través de sensacions i pensaments, i el considera com un camí interpretatiu de la vida mateixa, de la vida tangible en connexió amb l’univers i amb aquell que no té nom, que forma part de tota l’arquitectura còsmica de la que en som peça fonamental.

Els somnis, més enllà de les passions i pulsions pròpies de complexitat del pensament humà, recreen ambientacions que en la seva senzillesa, de vegades, es configuren com un univers mitològic que cal desvetllar, també en una lectura i una traducció, que ha d’abundar en aquesta mateixa recreació mitològica, tot permetent descobrir-ho el símbol, el missatge, el discurs, la resposta en definitiva a la pregunta que va ser formulada en el seu dia, pregunta inconscient, que no rep resposta immediata, sinó que pot ser transmesa en un moment inesperat, responent a una realitat distinta a la real, a la vivencial, però que arriba, segur, en el moment precís en el que ens cal aquella aproximació; és en aquest sentit que ho interpreten els “llibres” com una resolució divina, la que cal connectar amb aquella necessitat que hom té plantejada o que ha de ser-ho en un esdevenidor pròxim, de manera que potser, calibrar-ne el context resulta complex moltes vegades, doncs aquell vel que la cultura civilitzacional ens matisa la visió ha de ser aixecat, trencat, per permetre que la claror de la llum penetri i ens alliberi dels ancoratges que ens lliguen a interpretacions banals de la vida mateixa, resseguint i descobrint allò que és veritablement transcendent i important en les nostres vides.

Així resulta que aquella part de la nostra vida en la que estem en connexió amb nosaltres mateixos, de manera íntima, personal, individual, gens social, entrem en connexió, més enllà de reflexions merament oníriques amb el nostre autèntic relat, aquell que abasta altres dimensions i quin control no està subjecte a les normes i convencions preestablertes, sinó que les regles venen donades en virtut d’aquella connexió extraordinària, cal, però, que la nostra ment arribi a aquell moment de transcendència alliberat de pors com de cadenes mundanes, per abraçar la perspectiva d’un diàleg de dimensió immensa, a cavall de lo diví i lo humà, allunyat de la dinàmica permanent que ens envolta i amb una clara voluntat de transmetre i permetre governar sentiments i sensacions, deixant que aquests, els somnis, assolin en els nostres celatges mítics.

© Albert Balada

13-08-2013       

divendres, 9 d’agost del 2013

Hem de cometre...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

"Hem de cometre un acte de violència: obligar a que aquest món adopti alguna postura davant de qüestions de les que no es percatava, i així, rebutjar o evitar aquella inconsciència que féu del món el que era, un món tan diferent i tan incomunicat com el nostre." (1)

(1) Bauman, Zygmunt. Modernidad y ambivalencia. Anthropos Editorial. Barcelona. 2005. ISBn 9788476587089. pag 25   

dissabte, 27 de juliol del 2013

Els homes morim...




Els homes morim, tots tenim aquest destí predefinit des dels orígens dels temps, però n’hi ha dels qui el record perdura en el infinit, com herois que han estat…[1]

“Hi ha llocs en la terra on el món ja no és com el coneixiem. Llocs on tot és posible, fins i tot l’impensable. Botigues fosques atapeïdes de llibres o de fòtils estranys, com la que enceta aquesta història ; carrerons estrets on ningú no gosa entrar; de vegades fins i tot dins d’un bosc, en un espai entre dos matolls. Només cal saber mirar i deixar que la màgia actuï. Però pareu atenció, perquè si decidiu passar la página, us caldrà una vareta mágica: una ànima de somniador. Aquella que tants perden quan es fan grans. La conserveu encara? Ara junts, obrim la porta d’aquest…  altre món”[2]




[1] Balada, Albert
[2]Chattan, Maxime. Un altre món: els tres herois. Estrella Polar. Grup62. Barcelona. 2010. ISBN 9788499320731Pag. 9

dissabte, 13 de juliol del 2013

Ens ha tocat de viure...



La fotografia és original de Montse Esteba

“ (...) Ens ha tocat viure sota un gran control social i molt condicionats per les majories. Això fa que, de manera més o menys conscient, hi hagi moltes persones que viuen seguint pautes fins i tot imposades des de fora. Sembla que algunes coses siguin més veritat o més bones només perquè tothom ho diu o ho fa. En aquest món globalitzat resulta més còmode seguir el camí trillat que viure contra corrent o mantenir actituds que poden fer-nos impopulars.”[1]



[1] Piris, Joan* fragment de la seva glosa: L’ inconformisme del cristià. 14-07-2013
* (1939) Bisbe de Lleida de Lleida (2008-...). Realitza els seus estudis d'Humanitats i Filosofia, i també de Teologia al Seminari Metropolità de València,

dissabte, 20 d’abril del 2013

Una cita: Manuel Balasch





« A Déu[1], no se li poden adjudicar els predicats positius, possibles en aquest món, perquè tot el d’aquest món és limitat i insatisfactori: els límits han de ser extirpats per a assolir la transcendència »[2]



[1] Plató entén el nostre concepte de Déu assimilant-lo al concepte de Demiürg en front del panteïsme predominant.
[2] Balasch, Manuel. A la introducció de: “Plató, Diàlegs de : Parmènides”. Traducció de Manuel Balasch. Fundació Bernat Metge, Barcelona. 1992. pag. 28. ISBN 9788472255418

dissabte, 30 de març del 2013

Una cita: Louis Cattiaux




“La veritable saviesa no consisteix pas en viure, en una ceguesa prudent, una vida transitòria en un món d’amalgama; és més aviat cercar, descobrir i emmarar-se en la vida purgada de la mort, per tal de devenir com ella, immortal i pur.”[1]


[1] Louis Cattiaux*, Art et Hermétisme (Oeuvres Complètes) Le Message Retrouvé, éd. Beya, juin
2005. 18, 22

* Louis-Ghislain Cattiaux (1904-1953) fou un pintor i poeta francès que abandonà gairebé  completament la pràctica artística per a dedicar-se a escriure El missatge retrobat (Le message retrouvé),