Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soroll. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris soroll. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

De l'herba estant...





De l’herba estant, els camps verdegen a l’ombra de la carena que pentina el terme. Una fresca amorosa s’escau sota el migdia potent, el silenci plana, agraït, lluny de la sorollosa ciutat, la imponent massa pètria sembla saludar al cel... 

© Albert Balada
15-07-2014

divendres, 14 de febrer del 2014

Hi ha soroll...





Hi ha soroll, molt de soroll, de vegades l'ambient pot esdevenir irrespirable, quan te n'adones que res va amb tu, que hi ha condicions del sender que distreuen del veritable sens; has vist aleshores com el soroll minva, com s'obre una plana fèrtil i el silenci regna on hi havia soroll...

© Albert Balada
14-02-2014

dimecres, 8 de gener del 2014

Lluny del soroll...





Lluny del soroll que emmascara l’autèntica realitat, és on es pot descobrir a partir del treball constant i l’estudi permanent la veritable essència de la vida, penetrant en les insondables levitats del ser que som; amarat de la divina presència l’ànima desperta a les notes harmonioses si hom defuig de tota agitació i hom delimita tota dissonància, perquè haurem estat capaços de descobrir la eufonia del discurs universal.

© Albert Balada
08-01-2014

dimecres, 28 d’agost del 2013

És ben segur...



Porta lateral de l'església de Sant Martí a Lleida


És ben segur que en quasevulla circumstància, el detall, per insigificant que pugui semblar, és sempre important, més encara si forma part d'una acció humana, però també si forma part de de tota acció de la Providència; per això l'eixoplug en el Temple, és important, darrera la porta sagrada, permet de reflexionar sobre totes les circumstàncies que ens envolten, lluny dels sorolls ambients, a cobert ...

© Albert Balada.
28-08-2013

dissabte, 2 de maig del 2009

Arrelat a la terra

Foto de Montse Esteba

No tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....  

dimecres, 7 de maig del 2008

Pensament


Diria potser, que el sol lluenteja més, quan el carrer d’un barri qualsevol transpira pau, aquella paraula que tant costa de trobar en les infinituds del proïsme, lluny d’esgotar la seva dinàmica presència, quan hom transcendeix la humanitat mateixa, si som capaços de discernir el bé del mal com la llum de la foscor o el silenci del soroll.

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.

Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.

La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .

[1] Edward de Bono, Ph Dr. En Medicina i Psicologia, ha estat docent a les Universitats de Cambridge, Oxford, Londres i Harvard, ha estat el creador del terme “pensament lateral”.
[2] De Bono, Edward. La revolución positiva. RBA Edipresse SL. Barcelona. 2008. Pag. 166

dissabte, 5 d’abril del 2008

Aquell te amarat d'herba bona


Tornaba a aquella meva ciutat que era ja desperta amb la llum clara del desert en un migdia càlid, aquell on el sol enlluerna amb les lluentors de la sorra. Gaudia ensorrant els peus en aquelles muntanyes màgiques que caminen i parlen a la vegada, mentre els palmerals ballen als sóns dels alissis. A la pell pigades de la minúscula sorra que dibuixa com grams de salada essència aquell rostre castigat pel sol, que embolcalla aquella tela blava identitària.

La broma càlida s’acosta sota un remoli que el vent aixeca, enfadat i amb un soroll ensordidor. Després la calma, aquella senzació d’ingravitat, mentre aquell te que ha estat amarat de bona herba bona i transvassat tres vegades com mana la tradició, cau lentament, calent, per la gola i notes el contrast del teu cos amb la temperatura exterior i per primera vegada notes frescor en el dessert…..

dilluns, 28 de gener del 2008

Una cita: Dao de Jing


“On la bellesa es persegueix, allò lleig emergeix. On la bondat es percep, la maldat sorgeix. L’existència dona lloc a l’inexistència i la confusió produeix simplicitat. Lo elevat dona lloc a la baixesa. El soroll porta el silenci i en conseqüència l’abans s’oposa al després. Per tant l’home genuïnament savi no fa res i ensenya sense paraules. Ho posseeix tot i aconsegueix la unitat en totes les coses. Produeix, però o posseeix. Consuma la vida però no reclama èxits. Perquè no reclama, no pot perdre.” [1]


[1] Cita del Dao De Jing (道德經), obra que s’atribueix a Lao Tsé (老子), el "Vell Mestre"),