.jpg)
Foto de Montse EstebaNo tinc cognoms estrangers, he nascut aquí, d’extracció obrera, arrelada a la terra. De petit, escoltava el soroll de les màquines de fer fil que hi havia davant de la casa dels avis, un soroll que no s’esgotava les vint i quatre hores del dia, però que ja esdevenia fins i tot plaent, com una mena de marca passos adossat a les nostres vides que ens feia els silencis estranys quan no el sentíem. Recordo també el soroll de les peülles del carro de la llet, que repiquejava en el terra de rocs adobat per poder acollir les avingudes de muntanya, unes peülles peludes que a un nen menut se li feien gegantines, com ensordidor el seu bram en reposar. La fusta, del carro, traquetejava sempre, com mal grantxada, feta de fusta colorejada, baixa de la que sobresortien aquells càntirs metàl·lics que contenien la saborosa aroma de la llet acabada de munyir. El ritme, sempre, el de les màquines de teixir, lent, cansí, repetitiu, però era el nostre ritme, el podies patrimonialitzar, perquè fins i tot el passeig pels horts amarats a l’ombra de les eixides de les cases, podia durar tot el temps del món recreant-te en el color d’aquell tomata mai vermell que creava una munió de matisos de color, como si d’un quadre es tractés. A l’esguard sempre l’avi, gaudint del degoteig de la font que nodria l’hort de la preciosa essència de l’aigua fresca que en brollava, repenjat sobre aquell tapís de ceràmica freda i blanca que rombejant vestia aquella mitja glorieta, entre els vapors de l’”amsterdamer” que fumava. De tant en tant els cops de la pipa en la fusta del seient ens anunciaven l’encesa d’un nou llumí, mentre gaudies deixant que l’aigua et regalimés per les galtes enceses de córrer i rondar pels amagatalls feréstecs d’aquella horta endreçada on l’àvia recollia el que calia pels àpats. Podies fins i tot ajaure’t en aquell terra rogenc, i deixar-te engolir pels misteris dels somnis amarat per l’escalfor d’aquell sol maresmenc, mentre la brisa amarava les olors de verdura fresca i del mar que quilòmetres estant, deixava anar aquella salabror que et dibuixava els llavis, dies d’infantesa, marcats pel guió de les màquines de fer fil....
Tornaba a aquella meva ciutat que era ja desperta amb la llum clara del desert en un migdia càlid, aquell on el sol enlluerna amb les lluentors de la sorra. Gaudia ensorrant els peus en aquelles muntanyes màgiques que caminen i parlen a la vegada, mentre els palmerals ballen als sóns dels alissis. A la pell pigades de la minúscula sorra que dibuixa com grams de salada essència aquell rostre castigat pel sol, que embolcalla aquella tela blava identitària.
La broma càlida s’acosta sota un remoli que el vent aixeca, enfadat i amb un soroll ensordidor. Després la calma, aquella senzació d’ingravitat, mentre aquell te que ha estat amarat de bona herba bona i transvassat tres vegades com mana la tradició, cau lentament, calent, per la gola i notes el contrast del teu cos amb la temperatura exterior i per primera vegada notes frescor en el dessert…..
