(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)
...Aquelles monedes d’estany i
coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus
avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la
llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m
feia enorme, immensa...
...Aquella olor ho pentinava tot,
de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí,
encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot
plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al
redós de la llar, prop de l’avi...
... Ell ens explicava la seva
història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells
que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades
esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...
...El foc era l’enllaç amb el
somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven
aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més,
escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur,
perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell
món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent,
de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...
...Mentre la vida transcorria de
manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos
minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire,
de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on
els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...
©Albert Balada
6-12-2012
