The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

God bless America!

Aquesta expressió post revolucionària que hauria de servir com a formula inclusiva, creadora de consciència nacional als Estats Units, derivada de l’antiga expressió monàrquico-imperial del God bless the King!, em serveix per a plantejar el que podria ser, des de la perspectiva d’aquest article, l’actual estat de la qüestió, l’estat de la nació dels Estats Units d’Amèrica, a gairebé un mes vista de les eleccions presidencials nord-americanes, amarades i amanides de la més gran crisi de la seva història, molt més greu que la que provocar l’enfonsament dels mercats financers en la tercera dècada del segle XX, res de nou en les perspectives i que no pretén pas ser l’eix central de la meva anàlisi.

Aquest modelatge semàntic, però, em permet una doble i distinta lectura, plantejar més enllà de la dificultat econòmica del moment, la caiguda en picat de determinats valors, el que podríem qualificar de fenomen de la “nevera buida”, on ja no resulta fàcil de cercar aquell complex identitari que ja va definir en el seu moment el sociòleg alemany Ulrich Beck, el de la recerca de l’enemic que justifiqui tota acció, tota política, tota instrumentalització ideològica. La realitat supera a la ficció de vegades, i és cert, el paradigma que ha estat útil i ha amarat tota la vida política universal, la concatenació del principi liberal i democràtic amb el modelatge del “mercat” on la no intervenció, la no regulació, ha suposat i ha estat un apostolat que fins i tot ha creat escola i que durant dècades ha inspirat no tan sols a les escoles de negocis, si més no ha estat l’eix fonamental de les polítiques d’institucions tals com ara del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, arribant fins i tot a neutralitzar, com ho està ara, la pròpia estructura de les Nacions Unides, que ha acabat convertint-se en allò que va provocar la desaparició de l’extinta Societat de Nacions, malgrat declaracions universals, com els dret de l’home, entre d’altres, ha arribat al seu punt i final. God bless America!

Déu salvi Amèrica, o qui salvarà Amèrica si en lloc d’una afirmació retòrica assumim que tot allò que succeeix, potser sigui fruit de l’avarícia o la falta d’escrúpols, com diu el senador McCain, però potser més degut a la manca de regulació estatal com diu el senador Obama, el sistema ha trontollat, i de quina manera, posant en qüestió a la “primera democràcia del món”. Dues visions enfrontades, Conservadora versus Liberal, la connexió amb els principis del patriotisme a ultrança, per una banda, versus el liberalisme polític que aposta per un nou encaix i el diàleg en l’esfera internacional.

Es fa difícil determinar quina és la resposta interna que genera el primer debat presidencial, valorar-ho des d’una perspectiva europea podria ser un greu error, si tenim en compte que hi ha principis, fins i tot existencials, que fan diferents a un ciutadà americà d’un ciutadà europeu. Probablement aquella crida al canvi, la que també va fer en el seu moment JFK bevia d’aspectes distints, de la generalització del New Deal, dels Drets Civils; ara, en aquest nou mil·lenni, obrim segle com s’obria l’anterior, amb vells problemes econòmics i nous plantejaments, noves perspectives ideològiques, però també amb el necessari reconeixement de la societat dual, obrera i corporativa, que es distingeix en posicionaments fiscals i de política internacional distinta en un i altre candidat, corbates a banda....

Les agències, els mèdia, recorren a la simplificació, a la valoració elemental que ens diu, com un partit de futbol, com un partit de bàsquet, un resultat de tauler, apreciació que podria ser òptima si les variables tinguessin un punt de connexió científica i una freqüència de valors que permetés aquestes asseveracions, elements que no tenen; segurament la mirada qualitativa és la única que permet determinar aspectes que sobresurten en una escenificació ideològica, com ara un debat presidencial, on l’enquadrament, ens defineix alguna cosa més. CBS i CNN coincideixen en aspectes de solidesa de discurs del senador Obama, certament el canvi que es propugna des de aquesta candidatura presidencial, tot i que un primer debat no pot assolir el risc de donar instruments de contra atac a l’adversari, ens planteja una visió del país i del món, a tenir en compte, abreujant la tensió, identificant el context i aportant, si bé que no solucions, si perspectives de definició, encara que només siguin terminològiques, com ara posar en qüestió el model del Medicare, l’assegurança pública de salut per als majors de 65 anys.

Els nivells de confiança que en un debat polític pot arribar a generar un candidat són directament proporcionals a la comoditat amb la que el candidat es desenvolupa en el medi en qüestió més una bona dosi de seguretat en la comunicació del missatge i el discurs, a banda del respecte i la no anulació o reconeixement de l’existència del seu adversari polític en l’escena; aquesta identificació és clarament favorable al senador Obama, tot i que el senador McCain, menys estimat per la neutralitat del mèdia i odiat diríem pel disseny del seu uniforme, no manifestava menys incomoditat en la dialèctica del debat, tot i que, de vegades la incapacitat de mirar als ulls del seu adversari podia fer menys creïble la seva proposta, extreta dels principis del conservadorisme de manual.

Ningú guanya o perd un debat, obren la porta a que la gent, el ciutadà, el món en general es senti més o menys identificat amb algú i el seu programa, a banda que pugui o no dur-lo a termini sota condicionants atípics aquest cop, però el cert és que en un món de conflicte, la confiança i el diàleg i la cooperació, si arrelen en l’identitari americà, com un nou somni, podria significar un canvi de “règim” que operi en el canvi de paradigma latent que s’anuncia en el pensament universal. Mentre, ens caldrà esperar a veure com al llarg de la resta de debats ens desgranen, un i altre, propostes concretes o no.