The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

La gran farsa de la batalla de l'aigua

Es lamenten uns amics meus que aquesta sequera no els ha permès de collir, com mana la tradició, farigola en dijous sant; de fet la santedat d’aquest dia la marca el factor de canvi de lluna, que defineix també en el seu trànsit la pasqua jueva la que realment celebrem; sense saber-ho potser aquesta societat nostra que va cristianitzar, en la mateixa manera, els ritus pagans i els de la religió matriu.

Així doncs, aquesta fútil i estèril batalla, que no guerra per l’aigua, engegada pels mitjans de comunicació, més que no pas per la discussió de carrer, s’anuncia com una batalla territorial, pròpia de països en vies de desenvolupament, i on tothom, com sempre succeeix és expert i no poc en ciències hidrològiques. En lloc de veure el país com una única metròpoli, on el concepte global en la seva dimensió local necessita, hom però també d’aquesta visió global, veu com neixen les desavinences, veu com la confederació de regants del Ter, que havien guardat silenci, i quin silenci durant dècades ara parlen i lamenten que el 70% dels seus cabdals d’aigua vagin a Barcelona, o els de l’Ebre, o els del Segre.

Segurament el plantejament global hagi de passar per reconèixer que la gestió d’un bé no ja escàs sinó escasíssim ha de ser prioritari en les agendes polítiques actuals, com no ho va ser, per manca de previsió, interès, coneixement o per model de govern molts anys enrera. Reconèixer l’escassetat d’un bé implica a més que hi ha d’haver una protecció pública d’aquest i per tant una gestió lligada a l’implicació de totes les administracions, sense excepció i dic, sí administracions, perquè d’altra manera les tensions territorials desbaratarien una gestió eficaç i eficient del tema.

L’agenda política de l’aigua és imprescindible hores d’ara, no ja pels anys de sequera que estem patint, si més no perquè a banda que pugui ploure o no, que caigui fins i tot a bots i barrals; és obvi que tot i que el canvi climàtic pot ser-ne el causant, ho és també els efectes d’una desertització immanent provocada per una gestió gens eficient de la terra. Encara no he sentit ningú parlar del reconeixement que les terres necessiten una gestió del reg que no passa pel gota a gota que pot provocar, segons els experts la salinització de la terra mateixa i l’assecada dels aquífers, la tala indiscriminada dels boscos, el canvi dels arbrats, els canvis dels conreus i, amics meus, les presses d’aquesta societat postmoderna que necessita molta aigua que malbaratar com perdre-la pel camí, cosa que mentre hi havia excedents ni tan sols suposava una qüestió d’interès, aquesta si que és una qüestió d’infrastructures important.

No és hora de taules de anàlisi, és hores d’estudis empírics i gestió adequada del problema i de l’agenda, fer-ho d’una altra manera és un error, com fer de l’aigua una batalla, un enfrontament territorial