Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.
El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.
Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.
El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.
Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.
