Pensar

La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.

Descobrir-te

Una molt bona amiga m’envia aquesta fotografia d’un acte al que vaig assistir el passat mes d’agost a Girona, segurament els rostres relaxats, les mirades amatents, donen a entendre l’interès que tots plegats teníem en les paraules que s’anaven desgranant en aquest auditori a l’aire lliure que és la casa del senador gironí Lluís Maria de Puig, certament compartir primera fila amb la meva estimada Manuela de Madre, o amb l’amic Jaume Bartumeus, és sens dubte un privilegi acompanyat sempre del meu bon amic Rafa Criado.

Descobrir complicitats en el discurs polític, en un altre post us n’he fet referència, omple d’orgull aquell “ego” nostre que necessita de tant en tant de saber que les coses les estàs fent mitjanament bé o el que és semblant, descobrir que el teu discurs, el teu missatge no només és entès, sinó compartit per molta altra gent. De fet, segurament entrant ja en la maduresa començo a intuir i avui m’ho feia notar un bon amic, com he començat a moderar el meu discurs, el meu llenguatge, sense abandonar el contingut crític que és imprescindible en un professional de la Ciència Política; moderar, vol dir modular, establir complicitats de manera que sigui fàcil i plausible a qui t’escolta o et llegeix d’establir una connexió empàtica amb tu mateix. Han calgut molts d’anys per la meva part per arribar a aquest nivell de concreció, però al final sembla que malgrat no ser fàcil ho començo a aconseguir, tot i que resulta difícil, de vegades, no mantenir una postura radical davant de determinades bajanades polítiques.