Reflexió dialèctica

Qui pot dir que un altre s’equivoca, qui és capaç de poder arribar als límits del saber per poder afirmar, com l’oracle que hom té el senderi de la veritat i que la possessió d’aquesta només a un pertany?

Albirar els resultats de l’opinió és lliure, però aquesta ja no pertany a qui l’ha emès, aquesta es socialitza en el moment en que deixa de ser una íntima reflexió per esdevenir quelcom de públic i en tant que pública, opinable; però pot configurar així una reflexió dialèctica, discutible? Aquesta és la pregunta, qui té la resposta...?

I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

Daimon

Fotografia original d'Emil Jianu

El significat rellevant del pensament pot suggestionar els canvis efectius en aquesta societat post-industrial, en la que els camins emprats seran en definitiva els que ens endinsin en les quotes del saber o en la misèria intel·lectual més absoluta, perquè de vegades l’ ethos no aconsegueix de significar-se prou en la dignitat de la polis, de manera vehement com un element més que com un instrument, a través del que endinsar-nos en la creació d’una nova societat. L’evolució i contravenció dels principis substancials, dels valors en una terminologia més col·loquial, esdevé l’espai temporal en el que circumscriure la dialèctica de les forces i els esforços que s’esbatussen en aquest present de debat de vegades estèril, de vegades maniqueu, de vegades més subjecte als perfils, els estils i les estètiques de la propaganda que al modelatge sincer dels principis essencials de la convivència.

Entenent, doncs, l’ ethos en la seva simbologia primigènia, com a punt de partida, aventuradament distinta de la significació ad hoc que se li atribueix en contraposició al pathos, però emmarcada en aquella vehement introspecció que ens aporta la convicció d’un sistema ètic, en propostes que podem trobar des de Plató fins a Habbermas: com a morada, com a casa, com essència d’una existència, veurem en aquests temps que comencen a ser contraris a l’exacerbació materialista i on la relativitat afronta un dels seus majors reptes, com podrem albirar que se’ns fa imprescindible de comprendre allò que tenim entre mans, però el que és més important encara comprendre quin és el valor que atorguem a la vida social i a la vegada quin és el valor que n’ atorguem a la seva gestió.

Hi ha qui diu que la laïcitat ha mermat aquell ethos de la societat civil, expressió poc encertada ben certament, però que ve significar el resultat de segles de guerres de religió transportats a una interpretació de la concepció ètica que pot acabar passant factura, per la fractura en el tractament de la llibertat post revolucionària. L’esperit, en certa manera el daimon que es recrea en els diàlegs platònics, la veu profètica, més enllà de les deïficacions pròpies de cada visió teològica i teleològica, és aquella que ens significa i ens retorna al principi substancial cooperatiu i pacífic en el que l’ideal ètic ha de subsistir sense transformar-se. Perquè, com ens deia Aeci[1], citant a Heràclit: “el cosmos no és engendrat segons el temps sinó segons el pensament”.

---

[1] Aeci, Dexografphi graeci, 331. II, 4, 3

Relacions humanes i socials segons Habermas

Els valors morals i ètics esdevenen un repte en el desenvolupament objectiu de l’”homo politicus” en concret en la conceptualització dels ideals en la discussió democràtica, per sobre del concepte mateix de política, amarats en el model de la concepció democràtica de les relacions humanes i socials, en els àmbits d’una dialèctica conseqüent amb la formació de ciutadans autònoms i madurs.

La cultura, la societat, la personalitat, defineixen els mons personals, individuals, el punt de vist dels subjectes socials, com ens descriu Jünger Habermas[1], que son colonitzats, fins i tot des de perspectives negatives per altres configuracions estructurals que el propi creador de la “Teoria de l’acció comunicativa”[2], com ara el “sistema”, estructuracions orgàniques que poden allunyar-se de la racionalització mateixa.

La interacció de dos subjectes capaços d’establir una acció comunicativa, hauria de suposar per a Habermas una interacció simbòlica de normes recíproques de conducta enteses i reconegudes en l’establiment de nexes socials en el món de la vida, que ens el descriu el filòsof alemany com el lloc transcendental on es troben el parlant i l’oïdor, on de manera recíproca reclamen que les seves posiciones encaixin en el món... i on poden criticar o confirmar la validesa de les pretensions, posar ordre a les seves discrepàncies i arribar a acords. La confluència del món extern, objectiu i social i el món subjectiu hauria d’implicar, doncs, la confluència simbòlica: el consens, però aquest consens està òbviament perjudicat per un procés discursiu amarat pels principis de la dialèctica del conflicte, potser per això ens diu que en la pràctica quotidiana no hi ha situacions absolutament desconegudes, fins i tot, apunta, que les noves situacions emergeixen a partir d’un món de la vida constituït per l’acerb cultural del saber que ja ens és familiar i per tant no és possible fugir d’aquest “món de la vida”.

Aquesta concepció ens hauria de fer comprensible com des de la perspectiva del teòric alemany[3] existeixen dos models de comprensió de les característiques normatives de la democràcia, en relació al concepte de ciutadania, al concepte de dret i a la naturalesa del procés de formació de la voluntat política: el model liberal, que intentaria de programar l’Estat en interès de la societat i el model republicà per al qui la política hauria de representar en ella mateixa un principi de socialització, de manera que l’estatus de ciutadans en aquesta darrera concepció no es determina pel model de les llibertats negatives que poden reclamar les persones privades, en contraposició a la primera concepció en la que l’estatus dels ciutadans està determinat per la mesura dels drets subjectius que tenen en front de l’Estat com de la resta de ciutadans.

De tota manera Habermas ens adverteix com La teoria discursiva, que associa al procés democràtic connotacions normatives més fortes que el model liberal, però més dèbils que el model republicà, pren elements de totes dues parts i els articula d’una manera distinta, els integra en el concepte d’un procediment ideal per a la deliberació i la pressa de resolucions; tot acaba depenent de les condicions de la comunicació i dels procediments que aporten la seva força legitimadora a la formació institucionalitzada de l’opinió i la voluntat comuna.

[1] Briones, Guillermo. Filosofía y Teorías de las Ciencias sociales. Dilemas y propuestas para su construcción. Domen. 1999. pg. 171.

[2] Habermas, Jünger. Teoría de la acción comunicativa. (Traducció de Manuel Jiménez Redondo). Taurus. Madrid. 2003

[3]Habermas, Jünger. La inclusión del otro. Estudios de teoría política.1999. Barcelona, Paidós. Barcelona. pp. 231-259.

Notes IX: L'audàcia del somni

El pensament, el model de les qüestions que els ciutadans es plantegen creen a l’entorn de les idees uns entramats en xarxa que els científics socials intentem de desvetllar, sorpresos, de vegades, de com evoluciona tot plegat i de com el model de societat, que encara empra valors del segle anterior, evoluciona vers un model d’individualitat ancorat en paràmetres col·lectius, distints de la consideració del conglomerat social com un tot cohesionat. El valor intel·lectual en la aportació política ens la definia recentment Carles Duarte en la seva columna setmanal al diari Segre. Duarte acaba dient:

“S’ha perdut l’audàcia del somni, devorada per l’immediatisme. I els intel·lectuals es refugien en l’esperit crític, mentre la gent es mira cada cop més escèpticament la política”

Potser aquesta veritat irrefutable del poeta i lingüista ens obliga a més d’un a valorar la nostra aportació, quin és el paper en definitiva que a determinats especialistes ens ha de tocar jugar veritablement en aquest tauler d’escacs, en el que es gestiona els instruments de l’Estat a partir de les aportacions de la dialèctica i el debat.

Notes II: Sublimació antitètica

L’exageració en el discurs, però també en la vida mateixa, com una sublimació antitètica de la prudència, del model contrari a la banalitat, s’apropia de vegades de l’excurs públic en totes les seves vessants, des de la crònica rosa fins a la política, abonat el terreny per la dialèctica a l’ús entre alguns mèdia, que propicien aquesta vessant menys sensible a la realitat diària, al model corrent de la gent, dels ciutadans, pervenint la imatge que cal com a referent en la creació d’un cos social.

Amb tota probabilitat en el moment en el que es produeix un encontre electoral, conegut i admès que la reducció del temps efectiu de campanya és un tecnicisme que només limita una realitat legal, però que difícilment aborda o penalitza una precamanya, en ocasions llarga, llarguíssima, és en aquell precís moment quan la dimensió política acostuma a absorbir aspectes que potser experts i menys experts consideren adequats, però no fan sinó aproximar més la política a l’espectacle mediàtic, potser tenint en compte que els manuals a l’ús llegits per aquesta munió d’experts en mercadotècnia i comunicació política, arriben de les fonts nord-americanes, amb unes dinàmiques pròpies i a la vegada diferents, ben diferentes, a les continentals europees.

L’anàlisi d’aquestes dinàmiques ens dibuixa un panorama en el que allò important: el debat de les idees, deixa de ser el punt central de tot excurs, per endinsar-nos en la referència mediàtica, on el missatge, el contingut deixa de ser quelcom important per esdevenir un producte més, contràriament al desitjable, la cosa pública feta a imatge i semblança dels productes de mercat, quelcom que abonen els teòrics de les escoles de negocis, per altra banda.

Honorar

L’acràcia del terror no entén de possibles, no entén de la dialèctica i aquesta dona, بینظیر بھٹو, castigada per la dictadura ho ha estat també ara per la intransigència sectària, honorem la seva memòria. Però valen el mateix els morts sense nom que han envoltat la tragèdia i dels que mai no en parlem, ells també mereixen que honorem la seva memòria, com per tots aquells que són màrtirs de la llibertat.

Solsticiar

Quan esgotes les hores d’un nou canvi de solstici, quan engeguem un nou solstici, sembla com si l’inici de tot plegat et marqués tots els minuts que has de recomençar. La cristianització d’aquest fet, el solsticiar, esdevinguda evidència consumista fins a cotes alarmants, deixa de banda altrament la voluntat calma de la terra, que relanteix els seus ritmes com nosaltres ho hauríem de fer, tot i que la industrialització va portar a les urbs una nova dialèctica que deixava de banda els temps que marcaven els solsticis i els equinoccis, per marcar un nou temps, el temps de l’oci i el consum a mesura que s’anava consolidant aquesta cultura que va predir entre d’altres Marx, potser més en els seus Grundisse que en el propi Capital.

Bastir aquesta societat de l’oci i del consum ha costat anys i sang, suor i llàgrimes sens dubte, segurament els mateixos en que s’ha produït l’evolució dels mitjans de comunicació i la comunicació mateixa, de manera que ha quedat configurada una societat estàndard en els models occidentals que ha deixat de banda tota essència fonamental, tot recurs a la pròpia humanitat, per pensar només en clau d’un suposat progrés que s’alimenta de necessitats banals i supèrflues, gens útils si m’ho permeteu, al desenvolupament del ser humà.

La transcendentalitat doncs de les dates, humiliades a partir de convenis socials creats ad hoc, deixa d’interessar-me, fins i tot des de la perspectiva en la que hi ha un tòtem en el que la familia cal recomposar-la per aquestes dates, com si altres dates de l’any no ho fossin iguals de transcendents sigui quin sigui el dia, per recomposar la relació amb la gent, estimada o no. De fet la nostra vida, el nostre destí en depèn absolutament de la nostra relació amb el nostre entorn, perquè com deia André Maurois: “ la vida no és un joc del que podem retirar-nos emportant-nos els guanys”….

Estèric

Aprens, mentre escoltes la paraula de qui ha estat capaç de descriure-la una i una altra vegada i ara queda sorprès per les voltes de la vida, i com res no és el que sembla i tot canvia. Potser recollir l’experiència en el sentit, en el voler descobrir en les virtuts del llenguatge i la comunicació aquella porta que hores d’ara ens duu a allò desconegut, diferent, que se’ns albira distint i distant a la vegada, ben diferent d’aquells primers anys de democràcia.

Potser saber que no és el mateix concepte, que la democràcia participativa no és de la que ens hem dotat, que la democràcia deliberativa és aquella normativitzada, però que com que el llenguatge encara que no fos acurat era tingut per a bo, fins ara podria crear escola, el problema és que l’escola ha creat distància i la distància la defineixen els ciutadans i els ciutadans, com algú deia estan com a cabrejats, estan farts de polítics que no els dediquen el temps que es mereixen, o que aquest temps els hi ho dediquen si, és clar, un cop cada quatre anys.

Potser aquella bona gent, que pensava, que ens deia: ull que les coses canvien, que estan canviant a marxes forçades, que els off de record ara son declaracions anònimes, que les fonts han deixat de ser fiables i res no ho és hores d’ara, ens hauria de servir com avis pel navegant que vol descobrir en el viatge per la res politicae aquella virtut que les essències dúctils dels sers mínimament formats observen o pateixen en les respectives disciplines, científiques, per suposat, acadèmiques sense cap dubte, academicistes si ens deixen.

Sentir-te en un mar de complicitats, amarat del saber propi dels centres que el generen, que creen aquella opinió que pot ser compartida o no, però en tot cas subjecta a la dialèctica de l’excurs limitat sens dubte pel temps que ho mediatitza tot en la vida dels humans, però que ens porta inexorablement a la reflexió a la rel mateixa de la substància comunicativa, aquesta és la realitat mundana de la comunicació política, i no una altra, potser sí que ens ho hem de fer mirar i veure qui, què, el qui o el què triem, com i de quina manera; n’est-ce pas monsieur?

Pensar

La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.

Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.

L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.

Matisos

Recordava aquell llogaret de feia tants anys, quan recorríem les garrigues i retrobàvem la pau i la tranquil·litat parlant de tot plegat i poden gaudir de la natura i presentar-nos alguns animals que en els seus corrals hi eren prou ben tractats. Avui, he descobert el seu nou establiment, prop més a prop de la població, on he pogut gaudir de la companyia de bons amics, que, com sempre, m’han demanat de parlar del que m’entusiasma de les noves formes de fer la política, del que alguns entesos, no se massa bé perquè anomenen política 2.0, com si el concepte en si mateix, el que ens deixa la interpretació grega derivada del mot polis, no fos prou explícit.

Parlar i parlar, però d’allò que me n’enduc una bona sorpresa és quan algú em pregunta que és fer política. La eterna pregunta que podria tenir una explicació retòrica, contundent, complexa en tota la seva dimensió, però és clar que a aquestes alçades de la pel·lícula et facin aquesta pregunta em fa replantejar-m’ho tot, absolutament tot, quan hom descobreix que aquella exigència primària, la de veure o no veure, en aquesta cas, en totes les decisions que prenem al llarg del dia, una component de la gestió del pensament i de les idees, no és entesa com a tal.

Certament és interessant de compartir aquests moments de reflexió, de diàleg, de debat, aclarir la diferència entre democràcia deliberativa i democràcia participativa, conceptes que no són antagònics ni complementaris, són diferents en si mateix en les seves essències en els seus conceptes, en els seus termes, en les variables que les conformen i descobrir als meus interlocutors joves la possibilitats de les noves eines que se'ns posen a l’abast i poden ser intransferibles però a l’hora amb una capacitat d’influència notòria i fefaent, si s’estableix una dialèctica oberta, un debat interessat i interessant en la recerca del debat en tot allò que ens succeeix al llarg del dia, al llarg de la nostra vida.

Els he intentat de transmetre el meu entusiasme, en una sana concurrència amb Enrique Castro, que té potser una visió una mica o bastant diferent de la meva en matèria del concepte d'allò que ell anomena la “blococosa”, potser n'està decebut, potser perquè, com jo li he dit, ell ja deu d’anar per la política 3.0, ves a saber; en tot cas dues visions dels nous instruments polítics, que, vulguem-ho o no ja no ho son tant de nous, son això instruments que possibiliten una altra manera de fer la política.

En tot cas saber-me proper dels meus amics, fins i tot d’aquells que no hi son i en honor dels qui hem plantat un arbre compartit on les fulles blanques que han omplert la tija han estat desiderates al vent que ens acomponyava com si "ell" hi fos present; hem dóna, això, la vitalitat necessària per continuar fent i estant, per continuar amb la meva disciplina monacal i permetre’m, de tant en tant, aquella possibilitat de descobrir que el món té tot un seguit de matisos, que van del negre més intens al blanc més nuclear, per configurar tota una gamma de grisos….

Dialèctiques

Els Secrets de la política radiquen en la gestió dels conflictes inherents a la dialèctica mateixa que les relacions socials i humanes ens duen des de la perspectiva tant de la gestió de les polítiques públiques, Implementació de la acció política, com de la política mateixa en majúscules.

Veure com es construeix un projecte a partir de la necessària aportació de principis fonamentals que poder resistir qualsevol mena d’anàlisi, representa avui en dia tot un èxit, malgrat hi pugui haver ments amb una limitada visió provinciana, com recordàvem recentment tot sopant amb un amic, aquella visió que difícilment farà de les nostres contrades, un lloc on arrelar noves teories, nous conceptes i nous principis.

Una cita: La dialèctica en la política

Dwight W. Morrow, que va ser ambaixador nord-americà a Mèxic de 1.927 a 1.930, va establir la seva estratègia política en trobar les coincidències i destacar els assumptes en els que podria cercar-se la col•laboració. L'apropament cultural va jugar també un paper destacat durant la seva missió. A aquest diplomàtic se li atribueix la següent sentència:


"Si un partit polític s’atribueix el mèrit de la pluja, no cal estranyar-se que els seus adversaris el facin culpable de la sequera"



Manta vegades trobem en el context del discurs polític a banda i banda de l'espectre electoral que fan realitat aquesta sentència, de manera que la dialèctica, com ens insinuava Joan Cal, assoleix un discurs que acaba donant la raó al ciutadà que renúncia als seus drets i deures legítims en democràcia: el vot

Dos Encontres d'Activisme Digital: Osca i València, absolutament recomanables

El mes de març és un mes absolutament proactiu des de la perspectiva de l'activisme digital, comença amb unes jornades a Osca, "Ciudad Digital"el 9, 10 i 11 de març, i finalitza el 31 de març i 1 d'abril a València amb les jornades "Blogs + Ciudadanía"; de fet l'activisme polític ve ara, en molts casos definit, per l'activitat digital, que conjuga el fet intel·lectual imprescindible i per tant amb una detreminada formació interior i anterior a més de la utilització dels nous intruments, com ara els blogs, les webs, els forums, els encontres, les jornades, els congressos, que són uns nous elements absolutament indispensables en l'acció de tot militant polític a aquestes alçades de la dialèctica, una acció transmissora i transformadora, com inicialment s'establia que havia d'èsser el concepte de militància, concepte que, malgrat tot, havia ja quedat obsolet a partir de la societat post-industrial i post-moderna i especialment amb l'aparició dels nous sistemes de comunicació de masses i que ara, amb les noves TICs i la evolució del llenguatge polític, del missatge polític, de la dialèctica, del debat i del discurs.