La part més difícil de tot plegat és establir elements de racionalitat en el pensament lògic, sobre qüestions que es troben en l’imaginari col·lectiu; elements sostrets a la estricta rendibilitat social, per establir-ne paràmetres de producció continuada; possibilitar una adequada solució als problemes que preocupen; potser també a aquells que, magnificats, esdevenen morbosament actualitats fictícies però alhora reals i per tant condicionant les percepcions certes o no dels ciutadans.
Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.
L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.
Veure en aquesta plaça gironina, la plaça de la constitució de 1.978, aquesta estàtua pensant, d’aquesta nena, que diuen reprodueix aquella nena, la primera nascuda després de la constitució, a Girona, em permet evocar, també aquell escenari que queda darrera, l’antic edifici del Banc d’Espanya, una forma ben singular, adaptada a la funcionalitat que en el seu moment tenia i amb una semblança oculta amb les edificacions que els Templers, primers banquers europeus també construïen; certament, el model serveix per recrear aquesta foto en la que hom pot trobar un missatge ocult, nostàlgic, del pensament i la dialèctica com a elements subversius, com elements qüestionadors de tot plegat, en el sentit que hem d’avançar-nos als requeriments socials i ser capaços de preparar el pensament d'adeqüar-lo en un nou concepte a gestionar també; pensar a més llarg termini, en el termini que ens permet albirar el futur, a partir de les interpretacions que ens apunti la nostra intel·ligència, el nostre saber, el nostre coneixement real de les coses sobre les que estem parlant.
L’estàtua de bronze, aquesta, la seva mirada perduda, en l’entorn, en el context, mirant una església, segurament de planta basilical, reconstruïda, sobre pedra blanca, una plaça en desnivell d’una grandària excepcional, que permet diferents estadis de contemplació, com diferents estadis de gaudi, com la vida mateixa, ens dibuixa al mateix temps l’escenari de la pròpia realitat, de la realitat mateixa que es tossuda a la vegada, quan la llum del sol acaricia aquell verd envellit pel pas del temps, poc respectat, però etern, volguem-ho o no.
