Dama del Mar

Una havanera que em va musicar el Grup Boira

Mohamet

Era originari d’un altre país, segurament si hagués estat un fill del barri les festes haurien quedat suspeses, però aquest cop els defensors del multiculturalisme ni tant sols es van immutar; aquell minut de silenci demanat pel tenor del grup m’enorgullia, perquè com em va dir algú: és que no és fill de mare, també? Doncs també, sí, calia alçar-se i fer aquell breu, aquell escàs silenci, ben poc, lo suficient... per aquell noi, aquell nen que moria a les aigües del Segre al seu pas per Lleida, ben a prop d’on tindria lloc el darrer dels actes de la festa.

Distints, amb veus harmonioses, lluitant contra els elements electrònics i contra els mosquits, val a dir-ho, aquella cantada aquest cop diferent, com la que acostumen a fer el grup Boira, amb regust de cançons de taverna, de caràcter intimista en molts casos, ells deixaven les notes al vent que recollia aquella escassa brisa en la mitjana, entre la boscana illa central, on els ànecs engeguen el vol. Escoltar de nou aquella “cançó” a la que donen vida amb el nom de “La dama del mar”, feta sobre aquell vell poema que vaig escriure fa prop de 20 anys amb el nom de “Cançó trista al moll de l’alba”, que vaig refer recentment per poder adequar-la i que fos musicada pel grup, ha estat un plaer; n' han millorat l’orquestració i sona, com ells la fan sonar, amb aquell ritme lent, polifònic que m’emociona, d’escoltar com una lletra teva esdevé missatge.

Potser aquells peus al vent, que diu la lletra de la cançó, sobre el moll, podrien haver estat aquest cop els de Mohamet.....

Emocions personals

L’any 1.986 vaig escriure una havanera “Cançó trista al moll de l’alba”, per als jocs florals de la ciutat de Lleida que organitzava l’Acadèmia Mariana, d’aquell poema, l’any passat en vaig fer una nova versió, que avui ha estat estrenada pel Grup Boira, que n’ha fet els arranjaments i la música i l’ha cantada a la plaça de Sant Joan de Lleida amb el títol: "La dama de la mar".

Ha estat emocionant d’escoltar-la a peu d’escenari, de sentir aquelles notes a piano i guitarra, sota un cel que tot just venia de deixar un recés en la tempesta de la tarda, perquè la música embolcallés aquella església d’ambientació neo-gòtica amb tanta, tanta gent com hi havia; així ha estat en escoltar aquelles veus, la de l’ Enric Bardina, la d’en Ramon Bordes, també a la guitarra, la d’en Jordi Carulla i en Toni Castell també al piano, quan amb finetza cantaven: “Assentat al moll de l’alba, els peus penjant al gust del vent suau de llevant....”.

Aixoplug

Les pedres, aquelles velles pedres que aixecaren els germans hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem, a la ciutat de Lleida, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, han guardat per una nit, les veus càlides i sonores de les cançons d’amor i de taverna que uns amics oferien en un concert al « pati », una joia en el bell mig de la ciutat, on la ramor de l’aigua de la font es confon amb els colors que l’inunden i s’hi reflexen en caure la tarda, tot plegat recreant-ne un entorn màgic, en el que la música adoba uns moments de pau i serenor per acabar el dia.

Com hauria volgut compartir aquells moments amb alguns amics als qui agrada aquest format poètic engalanat de música, quan que ja el sol havia eclipsat la seva llum i deixat pas a la lluna que llaminera treia el nas per sobre les parets d’aquell claustre per gaudir segurament com jo d’aquells instants. Un capvespre en que aquell testimoni de la historia de la nostra ciutat, que els Cavallers de l’orde hospitalària van deixar, ha donat aixopluc a l’art del Grup Boira, nom lleidatà, "a fe de listo", uns bons amics, quines veus afalaguen l’aire i els sentits, us ho ben asseguro.