Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor...

La frontera és d'Sfax a Tunísia

"Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor al Tidida Diomedes per tal que excel·lís entre tots els argius i cobrés una fama gloriosa. Del casc i l'escut li feu resplandir un foc sempre viu semblant a l'estel de la tardor quan emergeix del bany de l'ocèan i rutil·la més lluminòs; així era el foc que li féu flamejar del seu cap i les seves espatlles." (1)

(1) Homer. Iliada. Vol II, Cant V. Ed. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. ISBN 9788472258785

El sentit de la justícia

Com podria provar un sentiment de recórrer milers i milers de quilòmetres fins a trobar aquell grum de pols que plana sobre les essències de la nostra vida? En el convenciment de la nostra pròpia limitació, la ment, els sentits, poden despertar-se a indòmites passions, humanes, però lluny de la tebior cartesiana, per a descobrir-nos hereus de principis eterns que poden rastrejar-se per entre les línies de les nostres cultures. El valor de la mà que acarona els camps del blat crescut i daurat que espiga cap al cel, on en les hores calmes els poetes i els filòsofs, resguardats d’aquella calima estiuada, llancen al vent els seus pensaments i els seus versos, com fugint de tota lluita estèril, de tota batalla que no sigui la pròpia de les idees, s’ennuvola en l’encens dels valors i els principis, protegint-los, a l’esguard de tota niciesa de tota maldat, com un tresor en el temps. Per això ens els seus diàlegs Plató[1], el mestre, ens refereix que: “sembla doncs, que el just es revela com un lladre, i potser tal cosa l’has apressa d’ Homer; doncs aquests, que té en molt a Autólic, avi matern d’ Ulisses, diu d’ ell que “molt renom es donat a fraus i robatoris”. És, per tant, evident que, segons tu i segons Homer i segons Simònides, la justícia és un art de robar per profit dels amics i dany dels enemics”. El sentit de la justícia, del valor de la bondat i el culte al bé com a instrument suprem en les accions humanes és en la essència mateixa un aprenentatge permanent que també havia reconegut el mestre quan en els seus diàlegs afirma que “ aquesta és –digué-, la ciència de Sòcrates: no voler ensenyar, sinó anar d’aquí cap allà, aprenent dels demés”, aquesta és la bondat de la vida, la seva essència mateixa, la de la felicitat, l’aprenentatge permanent, defugint de tot lligam, per a permetre que l’experiència serveixi de guia i d’inspiració en permetre’s de gaudir de la vista en el seu viatge pel camí, perquè tots els estadis de la felicitat sorgeixen de la virtut.

---

[1] Plató. La República. Llibre I. Vol 220 Colecció Austral. Ed. Espasa-Calpe. Madrid. 1962

Una cita: Homer

“De les fondàries marines en els obscurs sinus

En el canal que la escarpada costa

D’ Imbros i la de Ténedos divideix,

Espaiosa caverna es dilata,

I Enllà va parar Neptú als bridons”[1]

---

[1] Homer. Traduc. José Gomez Hermosilla. La Ilíada. Impremta Reial. Madrid. 1831. (Original a la Biblioteca pública de New York). Llibre XIII-4. pag. 31

Imaginar

Imagino aquells dies del segle XIX quan els meus avantpassats salpaven del port de Cadaqués cap als ports de la mediterrània, recórrer aquella mar. Imagino al “Baltasar” creuant les milles que separen la seva estança plàcida dels ports de Gènova, de Civita vecchia, del Pireu, com els antics en l’ intercanvi, transportant queviures i alhora transportant cultura de la mà de l’oli, del sucre, del vi..., imagino un temps en el que els dies es mesuraven d’una altra manera, on les hores les regulaven el sol i la lluna i la brisa del mar ens dibuixava els somriures.... Imagino al capità Trifó, al moll mentre encenia la seva pipa en l’ humiditat matinada, els crits del contramestre i el soroll dels cabrestants colpejant l’aigua, com volent deixar d’amarar el vaixell que es gronxa com dormit. La vida era més dura, i el valor de les coses feia sentir el valor d’uns bons esperits de vi o d’aquells suquets que esdevenien menjars satisfaents del que els homes de mar gaudien com ningú, perquè com ningú sabien com n’era de dura aquella vida. Diu una llegenda familiar que caure en les aigües de la mediterrània era trobar-te amb dofins i catxalots que aleshores poblaven aquelles aigües nostres, com ens descrivia Homer, quan les seves aigües eren netes, era gaudir, tot d’una, d’un viatge a les mitologies passades i saber-te posseïdor de la clau dels temps i dels déus.....

Olímpia

Fa molts anys que vaig passejar per les seves runes, vestigis només del que va ser, un llogaret petit on dels racons de l’ Hellas es trobaven per a mesurar força i enginy. El lloc era ben trobat, entre alzines i pinars, bordejat d’oliveres, terreny sec, mediterrani agresta, si m’ho permeteu. A penes si es dibuixa el seu estadi, que sorprèn per la seva senzillesa i costa d’imaginar les graderies plenes de gent cobejant al seu atleta.

Quina civilització aquella que ho aturava tot per uns jocs, perquè de fet eren una ofrena als déus i no calia que aquests fossin enutjats per no guardar la festa. Cert és que les instal·lacions de Delphi eren superiors, aquelles que acollien els jocs pitis, però la solemnitat olimpíaca, a ben segur tenia tota una càrrega distinta a la que podia tenir el gran santuari de l’Oracle.

La veneració de l’ Hermes mitològic protector de fronteres i de viatgers, prudent i circumspecte com ens el descriu Homer, en correspondència al que ha de ser tot herald i missatger dels déus, l’inventor del foc, patró dels atletes, mantenidor de la pau, en feia referència, transcendent i transgressor, venerat en el numero quatre, el seu símbol quadrangulat, caduceu de la prudència i de la vida, de l’atzar i de la sort.

Fa molt de temps que passejava entre les aures runes, en el silenci del temps que s’atura per un instant, mentre el sol colpeja finament les arrodonides pedres, els espectres atàvics, les restes d’un imperi dels sentits amarat del sacrifici de la fertilitat i la benedicció.

El valor dels mites

Els mites ens descriuen com les exegesis, aquella semblança exagerada de les mortals vides, teatralitzades, de manera que ens sigui visible aquella part de nosaltres que es maximitza. Potser resulta cert, com ens diu Daniel Simeon[1], que la alteritat viu en l’espai predilecte de la terra desconeguda, que recorre espais indestriables, absoluts, com els que ens descrivia Heròdot[2], tot parlant de com Pitàgores, iniciat a la vida jònica, creia que després de la mort es sobrevivia per sempre, gaudint de la completa felicitat.

No hi ha valors nous, ni transcendència post moderna que no arreli en les virtuts i els principis dels clàssics. Els models, un rere l’altre ens proven aquelles realitats pretèrites, aquells símbols que han recorregut la nostra civilització, la nostra raça, la humana, al llarg dels segles. Quan hom descobreix, com un misteri, quina és l’autèntica veritat de tot plegat, ens apareix sempre el clam de la vida feta història, com la llegenda de Minos, fill de Zeus, model exemplar de legislador antic, que es retirava cada nou anys a una muntanya per reaparèixer amb les taules de la llei, les taules, la llei, aquells valor, els principis que havien de guiar la convivència, la socialització.

Què és el que ens descriu Homer en la seva Il·líada[3], sinó el devenir d’una societat en conflicte permanent, en permanent sublimació de les limitacions i les frustracions humanes? Afrodita s’acuita a salvar al seu fill Eneas; com sinó hauria d’actuar una mare? El déu Ares, amb l’aparença del guia dels tracis Acamant, incita als troians a guerrejar; o no hi ha sempre qui sota l’engany incita a l’ altri? Hera i Atenea, armada per l’ègida, davallen plegades de l’Olimp amb la voluntat d’ajudar als aqueus, però finalment abandonen el combat i se’n van a l’estatge de Zeus; com sempre, els mortals, els obrers, els guerrers, se sotmeten als desitjos dels déus, com dels generals, per complaure’ls amb les seves vides, mentre ells són lluny del combat?.....

Els mites ens haurien d’ajudar a descobrir que és el que ens ofereix la vida, que ens ofereix el destí en aquesta realitat dual, de visions limitades, de misteris insondables que no ho són tant. Però, ailàs!, sempre l’home ha esdevingut llop per l’home, perquè el valor de la destrucció plau als esperits indòmits que veneren les piques d’ombres allargades quines puntes volen per damunt les espatlles...

[1] Simeon, Daniel. El mite d' Àfrica: els exploradors vuitcentistes i la seua visió de l'alteritat africana. Universitat de València. Valencia. 2002. pag. 95

[2] Eliade, Mircea. De zalmoxis a Gengis-khan: Religiones y folklore de Dacia y de la Europa Oriental. Edicionnes Cristiandad. 1985. pag. 35

[3] Homer, II·líada. Traducció de Montserrat Ros i Ribas i Col·laborador Joan Alberich i Mariné. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. pag 16

Διομήδης

“.... Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor al Tídida Diomedes per tal que excel·lís entre tots els argius i cobrés una fama gloriosa. Del casc i l’escut li féu resplendir un foc sempre viu, semblant a l’estel de la tardor quan emergeix del bany de l’oceà i rutila més lluminós; així era el foc que li féu flamejar del seu cap i les seves espatlles. I el va empènyer a llançar-se al mig de la brega, on els combatents eren més nombrosos....”[1]

[1] Homer, Il·liada. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. Llibre V, pag. 18

Cavall de Troia

La Ilíada, com l’Odissea d’Homer, o tanmateix la Enèida del poeta Virgili, ens refereixen l’assalt de Troia, protegida per altres muralles i com l’estratègia dels grecs, fa possible travessar les defenses de la ciutat que aplegava un nombre d’homes per a la conquista que va de 23 a 30 o 50, segons les fons. L’ancoratge sociològic del model homèric, refereix, de fet una relació social dels grecs amb altres pobles amb els que comerciava, fins i tot el fet de la recuperació dels capturats, a canvi de cavalls que sembla que els grecs no pagaven mai, en tot cas. El model de l’engany clàssic a través dels exemples mitològics

Un fragment del llibre vuitè de l’Odissea homèrica ens diu:

“Així parlà i l’aede, mogut per un diví impuls, va entonar un cant quin començament era que els argivis van donar al mar en les seves naus molts baixes, després d’haver cremat el campament mentre alguns ja eren ocults amb el molt cèlebre Ulises en l’àgora dels teucres, ocults per un cavall que ells mateixos van arrossegar fins a l’Acròpolis.”

Elogi de la bogeria

La bondat de viure entre llibres, de trobar-te un matí envoltat de les paraules que rodolen per la cambra, és que de tant en tant, molt de tant en tant, t’és donat de redescobrir alguna d’aquelles obres excelses que algun dia et vas comprar, no cregueu, cap volum enquadernat en pell ni gravat en or, un petit llibre, en aquest cas, d’un text que va escriure Erasmo de Rotterdam; feia temps que no sabia on el tenia i vet aquí que avui m’ha caigut a les mans, com per art de màgia, aquesta obra, « L’elogi de la bogeria »[1] que va escriure a principis del segle XVI, una obra que us recomano i que no és més que un sarcàstic tractat contra el poder, que venint d’un humanista, fa molt que pensar.

Si heu fet alguna vegada la pràctica d’agafar un llibre que us és conegut, que us l’heu llegit ja, agafeu-lo i obriu-lo per alguna pàgina al atzar i a l'atzar trieu-ne un paràgraf, a l’atzar la manera més democràtica de viure; us trobareu amb la grata sorpresa que aquest paràgraf descontextualitzat de la obra, del llibre que teniu a les mans, cobra sentit per si mateix. És el que m’ha succeït avui, aquesta obra l’he obert per una pàgina a l’atzar i això és el que ens deia Erasmo, fa 500 anys:

“El savi es refugia en els llibres dels antics, dels que aprén meres subtileses de paraules. L’insensat, en canvi, ho prova tot, i s’enfronta als perills, cara a cara i amb tot això, si m’erro, adquireix la veritable prudència. Això ho va veure ja Homer[2], encara que cec, en afirmar que el “neci aprèn pels fets”. Hi ha però dos obstacles principals per arribar a l’experiència de les coses: cert pudor que obnubil·la la ment i la por, que s’oposa a obra tant bon punt adverteix el perill. La insensatesa en canvi allibera generosament d’ambdós inconvenients. Pocs son els mortals que es donen compte de les avantatges que reporta el veure’s lliures d’escrúpols i estar disposat a qualsevol aventura. Però si algú prefereix cridar prudència a la que es basa en un recte judici de les coses, escolteu-me, per favor , i us diré lo lluny que es troben d’ella aquests que es vanten de posseïr-la”

Així doncs, tot un alegat que invita a la relectura d'aquesta obra, d'un pensador que és tingut molt en compte en els estudis de la filosofia i de la metodologia de les ciències socials, base substancial de la Ciència Política, perquè les seves referències són encara vigents, cinc segles despres.

[1] De Rótterdam, Erasmo. “Elogi de la bogeria”. Alianza Editorial. Filosofia. Madrid. 2005 (5ª reimpressió). pag. 68 2n paràgraf.
[2] Ilíada, XVII, 32

Tot venerant Γαῖα Gaĩa

Tot venerant Gea, la mare, la terra, he passat aquest dissabte, tot recreant aquest element simbòlic. Els meus amics, els que em coneixen de debó, ja no hi veuen res d’estrany en aquesta meva veneració per les deïtats gregues, de fet la nostra cultura, la nostra civilització n’és fedatària d’aquestes arrels i la paganització d’aquelles identitats culturals va comportar una posterior cristianització i despaganització.

Avui he pujat a una muntanya, que sembla com una mà oberta cap al cel, uns dits que es projecten cap a l’infinit. l’ascens és plàcid, si tens la sort que la calor d’un set de juliol s’apaivagui, com avui, amb una mica de brisa que faci més plaent aquell lent caminar que, segurament, pot ser dur si tenim en compte lo acostumats que estem els urbanites a anar bé en transport col·lectiu bé en transport individual; avui no ho ha estat de dur.

Descobrir la tranquil·litat de l’entorn, dalt de la muntanya, veient la plana com envolta la carena, i intuir fins i tot el mar i el seu blau, en un dia de paisatge clar; ha estat tot un privilegi, per retrobar-me amb Gea, mare de totes les divinitats que va néixer del no res i que conforma la triada primordial, segons la teogonia d’Hesiodo, i que també trobem en un cant homèric que la lloa com a divinitat de la fertilitat de la terra i protectora, per això és del color de la terra com l’element que se li invoca.