El creixement...

El creixement personal esdevé fruit del nostre propi judici, quan hem estat capaços de convertir la nostra avaluació en un judici imparcial`, tal,  que el puguem fer nosaltres mateixos, lluny de tota connexió material, de tota propensió a la justificació, a l’encegament,   és aleshores quan ens col·loquem en un camí de millora, quan ens apoderem de la nostra vida, a través del coneixement que en tinguem de nosaltres mateixos, però també del valor de les nostres obres, de les nostres accions, de les nostres inaccions, dels nostres pre judicis, tot extraient-ne un ensenyament profund i conseqüent, objectiu, que ens uneix de manera insondable amb el Gran Arquitecte, perquè la nostra objectivitat esdevé un lligam finíssim sobre el que assentar un dels vincles que amb ell ens uneix.

© Albert Balada

26-08-2014

La vida alenteix...

La vida alenteix el seu ritme com per prendre embranzida en un moment o en un altre; mentre la realitat s'esmuny com un miratge entre els paratges que ens volen recrear. El sentit comú explica com les coses senzilles esdevenen complexes per mor de complicitats malsanes. És moment d'estar a l'aguait i protegir la memòria, per transmetre-la indemne a les següents generacions, si és que arribem a temps de no caure, engolits pel cataclisme estremidor del final de cicle d'una civilització que esdevé òrfena de valors i principis, aquells bàsics i essencials que ens haurien d'inspirar a tots.

© Albert Balada

18-08-2014

Sentir-te

Sentir-te en la estança divina, acaronat pel vert que creix i s'expandeix, gaudi de vida i enyor, no pas tristesa, doncs no hi ha dret a sentir-la, en la cerca de la veritat; aquell que odia o menysté resta condemnat a repetir el camí, que de senzill mestratge, en ell es perden esperances vanes... Sia un bon dia i gaudim-lo com el primer...

© Albert Balada

03-05-2014

Estar viu...

Estar viu vol dir que no ets mort, però no vol dir que visquis, perquè entre totes dues posicions materials i de temps, no hi ha distancia, si entenem vida i mort com dues posicions contradictòries, no estarem pas entenent la vida entesa en connexió amb el Creador. 

Estar viu significa estar en simbiosi perfecta amb la creació i per tant amb el bé, és aleshores quan el temps esdevé distint, doncs la nostra forma corporal, que pot semblar limitar-lo, de fet és només una determinada posició temporal de la nostra ànima, que es connecta inevitablement amb l’univers a través de la nostra opció mortal. 

De que serveixen doncs les enveges, els odis, les rancúnies, les traïcions, si no són més que expressions d’un mal temporal que pot arrossegar, però, la nostra ànima a través del temps i de l’espai? 

© Albert Balada

18 d’Abril de 2014

Benvinguda siguis...

Benvinguda siguis, primavera, l’equinocci que té a veure amb la creació mateixa, quan la terra va nàixer, com ens neix també la vida que ha anat operant el canvi de temps enrere, lloem doncs el temps que ens és donat de viure, feliç qui és capaç de veure més enllà dels senyals i els símbols...

© Albert Balada

20-03-2014

Ens alimenta...

Ens alimenta el sol des de l'est l'ànim, la vida, ens duu el missatge del naixent cap al creixement i ensems ens ensenya que res paga la pena, sols el saber i la cerca, el coneixement. Sigui, doncs, un bon dia...

© Albert Balada

19-03-2014

El temps...

El temps és una raó que pertany a una determinada i limitada visió del món, com de la vida...

© Albert Balada

16-03-2014

Tot té...

Tot té estrats i substrats; de la cohesió personal i íntima amb la nostra essència humana, se’n deriva que la vida, la que anem construint instant a instant, tingui un pòsit sòlid, hagi servit per alguna cosa, doncs d'altre manera el nostre pas haurà estat fútil, intranscendent, i no es aquesta ni la funció, ni la missió que en tenim assignada, ans al contrari, tots i cadascun de nosaltres estem destinats a entendre i obrar, ens cal, però, estar amatents i descobrir-nos en connexió amb el tot perquè així sigui...

© Albert Balada

13-03-2014

Clareja...

Clareja i alimenta la vida, ens dibuixa paisatges on els sentiments pentinen harmònicament el pas savi del temps; hora de mostrar l'agraïment degut a tant senzill fet com de desitjar-nos un bon dia !!!

© Albert Balada

07-03-2014

La paraula...

La paraula, conté les essències de la civilització; en la seva més profunda intimitat, descriu lletra a lletra el que som, el que pensem, com ens relacionem... Un sol mot ens diu, tanmateix, com formem part d’un tot indestriable i en aquesta realitat transformem l’èter a través de la creença, esdevé missatge i contingut alhora, esdevé, si més no, expressió de la nostra existència, també, però, de la presència divina amb la que estem connectats, sigui quina sigui la forma amb la que ho entenem; en ella ens definim i en ella experimentem una realitat que transforma, que ens transforma, en una ductilitat que va descrivint paisatges que passen, creen i recreen històries, de vida...

© Albert Balada

03-03-2014

Quan el peix neda...

Un bon amic m’ha fet a mans aquest text que volia compartir amb tots vosaltres, el va escriure Eihei Dōgen (永平道元) (1200 –1253) i forma part de la seva obra  Shōbōgenzō (正法眼蔵), escrita entre 1231 i 1253:

“Quan el peix neda dins de l’oceà compren que l’aigua és infinita. Quan l’ocell vola per l’aire compren que el cel no té límits. El peix i l’aigua estan íntimament units. L’aigua és la vida per al peix. L’aire és la vida per a l’ocell. Així mateix el cosmos és la vida per a l’home.

No hi ha separació. L’home ha de fer realitat que la seva vida i la del cosmos estan íntimament unides. Quan l’home es veu com a quelcom separat del cosmos s’equivoca de direcció i comet innombrables errors”

No és fàcil respirar...

No és fàcil respirar i saber-te viu, perquè la vida només es percep, com aital, quan ens maca; clar que no ets tu qui en tens la percepció, sinó aquells que t’acompanyen, doncs a tu t’és ja impossible de tenir la sensació, només la teva ànima que ha entrat en connexió amb l’univers, però haurà abandonat el món físic, la percepció serà distinta, teva, però distinta, doncs ja no ets tu, com ho coneixem...

© Albert Balada

16-02-2014

La lluna creix...

La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada

12-02-2014

Semblances...

Semblances que ens transporten, experiències que aglutinen la nostra existència  i, en definitiva, què som? Quin és el sentit de tot plegat?

Quan aprens a conèixer les circumstàncies, i els designis, quan lluny de tota falsa modèstia et manifestes en la manera com convé a l’univers després de descobrir el teu camí en llibertat, i has estat capaç de deixar de banda les cordes que et lliguen a les convencions mundanes, aleshores has aprés que ets quelcom més que una gota d’aigua que descriu cercles concèntrics en aquell oceà social en el que et trobes immers, has estat capaç de transitar des d’una existència en la què el sentit de la vida beu de les convencions creades a interès d’un model estàtic, sense altra correspondència  amb l’univers que la perpetuació d’una determinada i esperpèntica concepció de la vida, i descobreixes, tanmateix,  la rel de la Llum perpètua que il·lumina el lliure albir cap a una transcendència que va més enllà de tu mateix, és aleshores, més d’hora que tard, quan ets capaç d’avançar, amb determinació cap a la unió amb la eternitat, podent observar com tot es transforma i el que immutable esdevé distint, perquè la teva percepció del món físic canvia, i ho fa des d’una posició nova, com qui admira des de l’atalaia la bellesa de la creació, és quan comences  a albirar el sentit de tot plegat i a comprendre qui o què ets i quina és la teva missió, tot honorant la vida que t’ha estat donada, la de ser  un veritable esser humà.

© Albert Balada

06-02-2014      

Et sabràs...

Et sabràs viu quan entenguis que tot al teu voltant és senyal i símbol de vida i que en ella és la nostra universal connexió; et sabràs viu quan entenguis que tota idea té un valor i que només és en la llum com es pot conrear; et sabràs viu, quan entenguis que el temps no ho és, com tampoc l’espai i aleshores hauràs descobert el que realment ets, t’hauràs descobert a tu mateix...

© Albert Balada

01-02-2014

Hi ha reflexions...

Hi ha reflexions que ens cal fer, cada dia, habituds que han de formar part de la nostra vida, que és això, un do del que participem però que no ens pertany, i és en aquesta interiorització on ens descobrirem, fins i tot en les rutines, o en els mals moments, enllaçats amb l’univers, formant-ne part; així per transformar-nos haurem partit des d’aquesta senzilla actitud, i en la nostra transformació, també hi haurà una aposta de canvi en el nostre entorn, netejant els nostres pensaments, amb idees positives que ens han de permetre modelar la nostra existència, allunyant-la de nota negativat i descobrint com el que pot ser un mal moment, no és més que una nova prova, no és més que un moment en el que, des de la foscor, podem albirar l’espurna que ens ha de servir de guia, visualitzant el camí del bé, i en ell acomplir les nostres esperances i els nostres anhels i ser agraïts ...      

© Albert Balada

25-01-2014

Lluny del soroll...

Lluny del soroll que emmascara l’autèntica realitat, és on es pot descobrir a partir del treball constant i l’estudi permanent la veritable essència de la vida, penetrant en les insondables levitats del ser que som; amarat de la divina presència l’ànima desperta a les notes harmonioses si hom defuig de tota agitació i hom delimita tota dissonància, perquè haurem estat capaços de descobrir la eufonia del discurs universal.

© Albert Balada

08-01-2014

Les nostres emocions...

La fotografia és original de Montse Esteba.

Les nostres emocions ens traeixen de vegades, fins al punt d’obnubilar-nos la percepció mateixa, aleshores és arribat el moment de deixar de banda les percepcions i endinsar-nos en la profunditat de la nostra ànima per a beure de la font mateixa que ens dóna la vida i poder  conrear les connotacions espirituals i psicològiques que nien en el nostre cor, alliberant-nos de tota dependència material, però també de tot l’aliment del nostre jo més mundà, hi descobrirem aspectes que ens podrien resultar insondables, fins i tot, aspectes més enllà del confort que anhelem, i que se’ns fa, de sobte, innecessari,  lluny del buit de la recompensa, de la autoafirmació, per trobar la nostra veritable essència i prendre consciència de la nostra veritable dimensió, lluny de la foscor en que s’amara al lliure albir dels humans, necessària, però, per a projectar la llum que esdevé veritat.   

© Albert Balada

06-01-2014

El temps...

EL TEMPS [1]

No més incerta de tan vehement

la sorpresa amb què aculls la llum que esclata

rere el mirall opac i els cortinatges

angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova.

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L' entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

---

[1] Martí i Pol, Miquel, poema “El Temps” del “Llibre d'absències” . Edicions 62. Barcelona. 2011

Diuen...

Diuen, que sempre la persona adequada se t’apareix en el lloc exacte, així com les circumstàncies i els fets es desenvolupen com cal, només que la nostra capacitat per a percebre-ho, pot esser distorsionada si hom no ha fet l’avenç i el creixement que permetin aquella comprensió, però es tracta, de fet, de les connexions necessàries que existeixen en el món per a cadascun de nosaltres, perquè cada ànima té certes espurnes de llum en totes les direccions, nord, sud, est, oest i aquelles només es relacionen de manera específica i singular amb ella, essent només ella qui les percep, quan està preparada, aquelles espurnes que l’esperen.

La vida doncs, se’ns presenta com un fet meravellós i fantàstic, en la que descobrir-hi una existència que va més enllà del món físic, que és nogensmenys que un propòsit transcendent que va succeïnt-se a cada moment, en aquest lloc i en aquest moment en el que l’estem vivint, però de la què, un cop hem sabut entendre la seva pròpia transcendència, en podrem extreure el seu propi sentit: bellesa i unitat, força i harmonia, saviesa i emoció, dipositaris com som de l’objectiu transcendent de viure,

© Albert Balada

26-12-2013