Mario Benedetti, in memoriam!

Botella al mar

“Poso aquests sis versos en la meva botella al mar

Amb el secret designi que algun dia

Arribi a una platja quasi deserta

I un nen la trobi i la destapi

I en lloc de versos en tregui pedretes

I socors i alertes i cargols”[1]

Mario Benedetti ha mort a Montevideo (Uruguay) als 88 anys d'edat el dia 17 de maig de 2009.

---

[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Ribas editoras. 2000. Argentina. pag. 11

Automedicar-se el riure

Foto original de Montse Esteba

Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.

Benedetti, deia, i m’arriba al cor quan ho fa,  que[1]: “un, hauria d’ automedicar-se el riure, com un tractament de profilaxi psicològica, però el problema –ens diu- es que no abunden els motius per a riure” .

La lucidesa d’aquest escriptor ens transporta de cop a la realitat més viva, a aquella en la que ens trobem immersos, alguns sense entendre encara que és el que succeeix en un món en el que tot, absolutament tot, ha salta pels aires, mentre els somriures i l’ús i abús de la “blablalogia” copen la praxis més usada en el diari de la nostra història recent.

Entren ganes de sortir a la finestra i cridar: no feu res, deixeu-ho tot, no enteneu res, parlem d’economia estúpids!!, per usar aquell símil clintonià, perquè parlem d’una nova manera d’entendre l’economia, d’una nova economia. Però clar, qui m’escoltaria, de fet?, entestats com estan en les seves cabòries, intentant de descobrir que ha passat i com continuar malbaratant més i més recursos per poder sortir colpejant-se els pits tot dient: jo he fet, jo he fet, jo he fet.....

Ara s’omplen la boca amb el concepte genèric “polis”, que acaben de descobrir, per cert, i de nou una reflexió de Benedetti, ens transporta amb la seva serenor a un nou estadi d’interpretació: “no se si els hi ha passat a vostès, però el jardí botànic és un parc adormit en el que un es pot sentir arbre o proïsme, sempre i quan  s’acompleixi un requisit previ, que la ciutat existeixi tranquil·lament lluny”.

Que una ministra usi la frase: “la situación està controlada”, una frase de manual, apresa i repetida per la instrumentalitzada política vigent, ja no significa res; de quin control ens parla, del control d’un virus que no pot controlar-se de cap manera quan ja s’ha declarat el nivell 6 sobre 6 en la pandèmia[2]?

Potser si ens digués que tots els instruments de l’Estat estan disposats per a la contingència.... clar, però no, cal fer veure que ho tenen tot controlat, com en l’economia que és quelcom on llevat de la incidència dels corresponents Banc Centrals, els Estats no hi tenen més a dir que ser mers operadors o controladors, de manera que si les coses van bé el govern de torn s’atribueix el mèrit i si les coses van malament la culpa és de les regles del mercat.

Ens podem preguntar, doncs, per a què  ens serveixen doncs el govern, l’Estat, els seus ministres, l’administració, tot plegat ens podríem preguntar? Potser per a res? Però no, no podem arribar a qüestionar les regles del joc democràtic, però ens hi estan acostant, en som ben a prop; estan aconseguint que els ciutadans s’ho qüestionin, els mateixos ciutadans que tampoc van rebre amb un entusiasme aclaparador la democràcia, mireu sinó per exemple, el nivell de participació en l’aprovació de l’Estatut de 1979[3], i en  aquestes properes eleccions europees aconseguiran que no es vagi a votar, segons  es preveu, per sobre del 35% i aleshores que? La legalitat en conflicte amb la legitimitat?  Però, a més si us pareu a pensar, és senzillament indecent que el sou d’un eurodiputat sigui de 8.000 euros mensuals més dietes, com són indecents altres remuneracions dels electes,  però serem pocs els qui votem en blanc, n’hi haurà molts de ciutadans que ni tan sols votaran.

M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot  recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti[4], qui  ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho.....” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar....  Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes...  

---

[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Riba editoras. Buenos Aires. 2000. pag. 21 i 25.

[2] Nivells establerts per l’ OMS: Nivell 1: Fase de interpandèmia. No s’observen infeccions de persones contagiades per virus gripals d’animals. Nivell 2: Es registren infecciones de persones per un virus de grip animal, tant domèstic como salvatge. Nivell 3: Un nou virus gripal animal o un virus reagrupat humano-animal infecta a les persones, però només en casos aïllats es contagia entre humans. Nivell 4: Hi ha transmissió comprovada de persona a persona d’un virus animal o un virus reagrupat humano-animal capaç de causar "brots a nivell comunitari". Important augmento del risc de pandèmia. Nivell 5: El virus es propaga de persona a persona al menys en dos països d’una regió de l’ OMS. La pandèmia és imminent. - Nivell 6: Pandèmia amb contagi entre humans ràpid i sostingut.

[3] http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p12.consultar_res_cat?v_tipus_eleccio=R&v_any_eleccio=1979&v_num_eleccio=1

[4] Cabrera, Víctor. La insurrección de las semejanzas. UNAM. Mèxic. 2005. Mario Benedetti. pag. 70

Una cita: Mario Benedetti

“De vegades l’ànima es descuida i et deixa una mica d’alegria” [1]

[1] Benedetti, Mario. Diari El País. La melancolia de Benedetti. Juan Cruz. 25-05-08.

I ells que saben?!

Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!

(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan

Defensa de la alegria

Diu Mario Benedetti:

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias y la definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica los paros cardíacos
y de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como un certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar y también de la alegría.