Ètica i Estètica en una Catalunya Estat.

Agraït per les moltes mostres d'afecte rebudes pel treball que acabo de publicar, què és el resultat d'anys d'estudi i docència reflectits en aquestes 348 planes que he editat amb Bubok, només el podeu adquirir, si voleu, en format paper o eBook a través del següent enllaç on hi podeu veure també l'índex i una part de la introducció, com a tastet:

http://www.bubok.es/libros/236740/Etica-i-estetica-duna-Catalunya-Estat-Un-nou-model-de-valors-collectius ,

En ell abordo, des d'una perspectiva científica, que no política, el marc conceptual del dret de lliure determinació, però també aspectes com la democràcia, la sobirania, la legalitat, la legitimat, la federació,i la confederació i els models d'Estat, el procés constituent, la restauració democràtica, i, com no, els valors col·lectius...

Serem plegats...

La fotografia és original de Martine Olivieri

Cadena d’unió

Serem plegats, blasmant de símbols,

El traç de romana llegenda,  de passió

Dels temps que d’antuvi conrea

El dissort.

De la campana el so,

No ja de mort, sinó de vida,

Albira als cels clams de festa

Tot recreant-ne el desig de ser.

S’avisa al món: mireu,

Aquesta és la veu que voleia

Més enllà dels sembrats,

De les heures altes,

De les tiges enfilades de la vinya,

Acaronant el mar,

Missatger i temple de cultura.

Vermell de rosa, daurat de sol,

Argentat de lluna...

Mans closes, braços ferms;

Remors en el llindar

De la bandera de la llibertat,  

Cadena d’unió

Que abraça cada lloc,

En un moment mateix

Amén.

© Albert Balada

11-09-2013

Salut mental és no escoltar tertúlies opinològiques

Avui la opció més clara per a la salut mental del ciutadà, és no escoltar cap de les tertúlies farcides d’ opinologia de formació dispar, més aviat poca, d’aprenents de guru i especuladors diversos que juguen a fer veure que saben.

Mentre, la prima de risc espanyola a hores d’ara s’enfila novament, com també s’enfila l’ interès de la deute sobirana espanyola en el mercat secundari, i és que resulta evident per a qualsevol profà que de la mateixa manera com la crisi de Lehman Brothers, americana, res tenia o ben poc a veure amb la crisi sistèmica hispana, els atacs dels “mercats” continuen, perquè poc o gens s’ha resolt el problema sistèmic i estructural espanyol, desindustrialitzat i terciaritzat, i cada cop amb menys capacitat per a retorn d’un deute que augmenta i augmenta i a Déu gràcies que el deute es computa sobre el PIB que si és fes sobre el pressupost de l’Estat, “apaga i vámonos”.

Lo de Grècia ja és un altre cantar, doncs a la crisi econòmica, també sistèmica, i com l’espanyola emmascarada per uns fons estructurals i de cohesió que han fet creure una altra cosa, s’hi ha d’afegir una crisi política que ha porta gairebé a l’ostracisme al PASOK, abans elit partitocràtica que alternava en la governança hel·lènic, ha  fet brollar als post comunistes i als filo feixistes i deixa un panorama en la repetició de la jugada que ha estat unes eleccions a un mes vista de les primeres que poc o gens ha variat, és a dir que conformar govern pot ser tant difícil o impossible com ho era fa un mes.

I mentrestant s’escolten les mateixes tonteries, que si Grècia a votat a favor de l’Euro, que si tal o que si qual, la veritat és que Europa també ha entrat en crisi, com entrarà França, amb la seva banca particularment tocada, d’aquí a poc i com també ho farà Alemanya, amb xifres d’atur emmascarades i grans estocs comercials que no podran col·locar, perquè l’Europa del mercat era la única que va importar i així ens ha anat, conformant una estructura ineficient, malversadora i democràticament nul·la.

Mentre aquí, es fa com si res passes, particular esperit el nostre i altres a les seves particular lluites, meridionals som és evident...

Albert Balada

Llicenciat en Ciència Política i Sociologia

DEA en Història del Pensament i dels moviments socials i polítics.

  

Preceptes i principis del 1821, vigents, encara....

"Recital Popurri", Autor: Eduardo Samuel Cardenas Martinez,

Tot remenant... en aquesta llibreria de vell que ja no és una rebotiga plena de pols i on pots descobrir veritables meravelles, ara, és com una capsa de sorpreses per igual, però no ets l’únic que ho pots trobar en la xarxa, només ens cal una mica d’enginy i una mica de paciència potser i buscar i remenar, com es feia antuvi, però sense aquell depenent de la botiga que llibres en mà et podia indicar dreta o esquerra, dalt o baix, terra o sostre, poc menys que el que fem ara; tot remenant doncs descobreixo una obra editada el 1821, amb un títol suggerent “El Censor”[1], era quelcom propi de la època i la figura, la del censor va durar fins a l’adveniment de la democràcia, garant de les bones costums i la privacitat política, convenia el què, el com i de quina manera i el què no, de cap manera, no fos dit, amb més mals modus que el C.A.C. que és la versió moderna i autentificada en democràcia de les bones maneres i les bones costums, és clar. El llibre, editat a Madrid, i em sorprèn perquè ens parla aquest llibre que no deixa de ser una revista, vaja un “periódico político i literario” que en número 43 de 26 de maig de 1821 ens planteja com “el dret públic d’una nació no pot tenir fermesa, a no ser que el dret internacional, o entre poble i poble, es fonamenti sobre la igualtat efectiva de les forces”, clar, ens trobem just 9 anys després de la Constitució de Càdis, 13 després de l’Estatut de Baiona i és clar, aleshores fins la censura es veia imbuïda per l’escola francesa, encara, després les tornes canviarien i penso que no ens n’ hem recuperat mai.

La veritat és que entre les seves pàgines hi trobem una declaració de principis estranya que segurament testimonia els processos de revolta de l’època, però que abunda més en el preu dels preceptes liberals respecte del conservadorisme que no hauria d’anar més que lligat a l’estirp del monarca hereu de Carles IV; el text ens refereix el següent: “(...) Ni es cregui que fem professió dels principis democràtics que es deriven de la igualtat primitiva dels homes. No ignorem que aquests principis només serveixen per a solapar l’ambició i el despotisme, fruit ordinari de la llicència (...)” . El valor, doncs, del missatge per mi trobat té una transcendència fonamental, perquè en un moment de construcció i deconstrucció, on la il·lustració lluita contra l’ irredentisme illetrat, fa que de nou la perspectiva de la ciclicitat aparegui en la meva interpretació de la historia i no pugui deixar de sorprendrem per la cita, clar que després acaba amb una altra cita en la que ens proposa que “la única garantia d’una tranquil·litat perpètua és la generalització d’un sistema constitucional” , però potser d’aquesta lectura n’extrec un precepte que també podria ser emprat en aquests dies i a més seria especialment necessari de ser tingut en compte, ens pregunta als lectors : “si cap home amb senderi confia la cura de la seva hisenda a qui no entén del camp, ni encarrega un vestit a qui no sap de sastreria, ni crida per a que l’atengui en les seves dol·lències a qui no ha estudiat l’art de curar, s’encarregaria a qualsevol pel mer fet de ser ciutadà les dificilíssimes funcions de legislador, jutge, ministre, ambaixador i conseller?" I ens en dóna la resposta, una cita d’ Horaci: tractent fabrilia fabri (que cadascú tracti del seu ofici i ningú de l’aliè- Horaci, Epistulae 2.1.116), però encara ens en fa un aclariment interessant de la dualitat llibertat / igualtat que parteix dels postulats heretats de la revolució francesa i dels textos que d’ ella se’n deriven i la influencia que en el constitucionalisme impregna, així el diari de principi del segle XIX ens parla, alhora que ens adverteix i ens prevé al respecte dels intruments derivats de la interpretació robesperiana que “(...) la llei no reconeix altra distinció entre els ciutadans, que la que resulta del seu mèrit personal: doncs tots ells són iguals davant de la llei. –Sens dubte, però compte (ens adverteix) d’entendre la paraula igualtat en el seu veritable sentit i de no abusar d’ ella com la secta dels anivelladors (...)” ......

---

[1] El Censor: periódico político y literario. Volum 8. Imp. de el Censor. Madrid. 1821. Edición digital Universidad de Míchigan. Digitalización Google books

Aminetu Haidar

A ningú no se li escapa la vergonyant fugida del continent Africà per part d’Espanya, res a veure amb la declaració d’independència atorgada a una de les províncies, la que després seria Guinea Equatorial, cosa ben diferent al que succeïa amb la província de El Aaioun, que rebia el nom de la seva ciutat capital. Fugida vergonyant que aprofita el regne al·lauí per a fer una ocupació meditada, perversa i permesa per la comunitat internacional que considera al Marroc un aliat estratègic en el Magrib i en l’entrada nord africana a la Mediterrània.

Es evident que les autoritats espanyoles tampoc han mantingut en democràcia una actitud absolutament diàfana, jugant, sempre a dues bandes i sense una posició decidida en un o altre sentit, a banda de la difusa política que en matèria d’exteriors segueix en els darrers temps on els ensurts i una gestió més que discutible posen en entredit no tan sols al propi ministeri sinó tanmateix a la pròpia presidència del govern.

Un cop més en la no intervenció defugim responsabilitats, no hem resolt com pertocava en dret internacional públic la pèssima gestió dels governs de la transició espanyola de la dictadura a la democràcia en el 1976 en que abandona el territori creant un conflicte internacional que queda en mans del Comitè de descolonització de les nacions unides i que encara ara no ha estat resolt pels governs Espanyols en democràcia, caldria recordar la resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides de 2002 sobre el dominat Acord de Madrid.

Tobby Shelley escrivia el 2005[1], sota el títol “Shara Occidental: tot esperant la conflagració”[2], que “Quan els polítics fracassen, el poble pot fer – i fa- la seva pròpia història”; l’autor del llibre “Endgame in Western Shara” posa de manifest que s’ha tolerat el paper de potència ocupant per part del Marroc, aprofitant aquesta avantatja mentre Espanya mantenia un paper que ell defineix com a “pusil·lànime” i podríem destacar la cruesa de la definició que ens fa, en afirmar que “mentre els diplomàtics xipollejaven, els sahrauís dels campaments de refugiats lluitaven per mantenir el cap fora de l’aigua”, curiosa manera de definir-ho si tenim en compte la precària situació en la que viuen o podríem dir: malviuen aquesta gent, que només pot albirar dos sentiments hores d’ara: ira furiosa i desesperació profunda.

No és l’actitud de Haidar, és l’actitud d’Espanya la que queda en entredit, com fa temps que ha quedat en tot el que fa referència a la seva posició en el concert internacional, mentre intentem fer veure que som potencia negociadora en el procés entre Israel i Palestina, som incapaços de donar solució o contribuir-hi en un tema del que en som, si bé no responsables d’entrada, si hereus del que es va fer i es continua fent.

---

[1] Shelley Tobby. Papeles de Cuestiones Internacionales. Centro de Estudios por la paz. Icaria Editorial. Madrid. 2005. Pag. 69-76

[2] Shelley Tobby. Endgame in Western Shara. Zed books. London. 2004

Automedicar-se el riure

Foto original de Montse Esteba

Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.

Benedetti, deia, i m’arriba al cor quan ho fa,  que[1]: “un, hauria d’ automedicar-se el riure, com un tractament de profilaxi psicològica, però el problema –ens diu- es que no abunden els motius per a riure” .

La lucidesa d’aquest escriptor ens transporta de cop a la realitat més viva, a aquella en la que ens trobem immersos, alguns sense entendre encara que és el que succeeix en un món en el que tot, absolutament tot, ha salta pels aires, mentre els somriures i l’ús i abús de la “blablalogia” copen la praxis més usada en el diari de la nostra història recent.

Entren ganes de sortir a la finestra i cridar: no feu res, deixeu-ho tot, no enteneu res, parlem d’economia estúpids!!, per usar aquell símil clintonià, perquè parlem d’una nova manera d’entendre l’economia, d’una nova economia. Però clar, qui m’escoltaria, de fet?, entestats com estan en les seves cabòries, intentant de descobrir que ha passat i com continuar malbaratant més i més recursos per poder sortir colpejant-se els pits tot dient: jo he fet, jo he fet, jo he fet.....

Ara s’omplen la boca amb el concepte genèric “polis”, que acaben de descobrir, per cert, i de nou una reflexió de Benedetti, ens transporta amb la seva serenor a un nou estadi d’interpretació: “no se si els hi ha passat a vostès, però el jardí botànic és un parc adormit en el que un es pot sentir arbre o proïsme, sempre i quan  s’acompleixi un requisit previ, que la ciutat existeixi tranquil·lament lluny”.

Que una ministra usi la frase: “la situación està controlada”, una frase de manual, apresa i repetida per la instrumentalitzada política vigent, ja no significa res; de quin control ens parla, del control d’un virus que no pot controlar-se de cap manera quan ja s’ha declarat el nivell 6 sobre 6 en la pandèmia[2]?

Potser si ens digués que tots els instruments de l’Estat estan disposats per a la contingència.... clar, però no, cal fer veure que ho tenen tot controlat, com en l’economia que és quelcom on llevat de la incidència dels corresponents Banc Centrals, els Estats no hi tenen més a dir que ser mers operadors o controladors, de manera que si les coses van bé el govern de torn s’atribueix el mèrit i si les coses van malament la culpa és de les regles del mercat.

Ens podem preguntar, doncs, per a què  ens serveixen doncs el govern, l’Estat, els seus ministres, l’administració, tot plegat ens podríem preguntar? Potser per a res? Però no, no podem arribar a qüestionar les regles del joc democràtic, però ens hi estan acostant, en som ben a prop; estan aconseguint que els ciutadans s’ho qüestionin, els mateixos ciutadans que tampoc van rebre amb un entusiasme aclaparador la democràcia, mireu sinó per exemple, el nivell de participació en l’aprovació de l’Estatut de 1979[3], i en  aquestes properes eleccions europees aconseguiran que no es vagi a votar, segons  es preveu, per sobre del 35% i aleshores que? La legalitat en conflicte amb la legitimitat?  Però, a més si us pareu a pensar, és senzillament indecent que el sou d’un eurodiputat sigui de 8.000 euros mensuals més dietes, com són indecents altres remuneracions dels electes,  però serem pocs els qui votem en blanc, n’hi haurà molts de ciutadans que ni tan sols votaran.

M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot  recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti[4], qui  ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho.....” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar....  Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes...  

---

[1] Benedetti, Mario. Acordes cotidianos. Vergara & Riba editoras. Buenos Aires. 2000. pag. 21 i 25.

[2] Nivells establerts per l’ OMS: Nivell 1: Fase de interpandèmia. No s’observen infeccions de persones contagiades per virus gripals d’animals. Nivell 2: Es registren infecciones de persones per un virus de grip animal, tant domèstic como salvatge. Nivell 3: Un nou virus gripal animal o un virus reagrupat humano-animal infecta a les persones, però només en casos aïllats es contagia entre humans. Nivell 4: Hi ha transmissió comprovada de persona a persona d’un virus animal o un virus reagrupat humano-animal capaç de causar "brots a nivell comunitari". Important augmento del risc de pandèmia. Nivell 5: El virus es propaga de persona a persona al menys en dos països d’una regió de l’ OMS. La pandèmia és imminent. - Nivell 6: Pandèmia amb contagi entre humans ràpid i sostingut.

[3] http://www10.gencat.cat/pls/gov_eleccions/p12.consultar_res_cat?v_tipus_eleccio=R&v_any_eleccio=1979&v_num_eleccio=1

[4] Cabrera, Víctor. La insurrección de las semejanzas. UNAM. Mèxic. 2005. Mario Benedetti. pag. 70