Sense apartar-nos del món...

Sense apartar-nos del món, podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el sens de tot plegat.  

Les llàgrimes i greuges, han de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit; aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum, coratjosos i beneïts...

© Albert Balada

19-01-2014  

Abans que el dia no es clogui...

Abans que el dia no es clogui, ens convé llegar i reflexionar , deixar que l’ànima apaivagui les ànsies, que la calma inundi els nostres sentits, i no és altra cosa que reomplir el cor del bé que ens fa indemnes, bé que acabem repartint al dia següent, potser perquè és important prendre consciència com n’és de transcendent la afabilitat, doncs en el seu conreu, rau també l’efecte que aquesta causa, però això no podria ser si primer no hem estat capaços de conrear l’alegria, l’afectivitat, la assertivitat, la comprensió, la empatia i els efectes benèfics que això representa en el nostre quefer diari i el que és més important, saber ser agraïts pels dons i els bens que rebem, fruit d’aquesta praxi,  perquè, en definitiva tot és causal, però res és casual.

L’agraïment és un signe d’humilitat, de sentida i profunda humilitat, a través del que es demostra la saviesa que se’ns demana, per la felicitat de créixer, doncs més enllà de les rutines, som capaços de temperar l’esperit i albirar la càlida sintonia de l’esforç  recompensat a través de la universal connexió que hem estat capaços d’establir, car la cerca constant i permanent que ens auto imposen resulta vana, fins que hom descobreix com la estima cap al dia que ens donat de viure i totes les seves circumstàncies és l’obsequi  més preuat del que hom pot gaudir.

© Albert Balada

13-12-2013       

La connexió...

La connexió amb l’exterior se succeeix de manera radical, quan hom situa l’ànima en la dimensió precisa, és a dir, en aquella en la què aquella proximitat esdevé quelcom més que física, per devenir l’espai que hom omple de Llum i irradia els sentits, i en aquest procés, el proïsme descobreix en nosaltres la pròpia essència, la seva, connectada a una altra realitat, la nostra, i esdevenen no poques casualitats i causalitats alhora, que no ho són pas, són fruit d’aquella mateixa Llum que hem estat capaços de connectar adequadament en harmonia perfecta amb l’Univers.  

I algú podria pensar que hom parla només d’espiritualitat, que també, hom parla de descobrir-nos en la transformació diària, en aquella en la que ens trobem, servint a una causa superior a nosaltres, que no és altra que el proïsme, ajudant-lo també a créixer si així ho podem contextualitzar, o senzillament ajudant, amb el convenciment que la generositat de donar té retorn, encara que només sigui en un somriure agraït, el món, s’alimenta també d’aquestes expressions sumades, quan hem estat capaços de embolcallar-nos en la Llum i mostrar-la al món.

© Albert Balada

02-10-2013 

Descansa l'ànima...

Descansa l’ànima i els sentits, no jutgis, perquè quan jutges projectes les teves pròpies limitacions, intenta no veure la debilitat del teu proïsme, doncs és la teva mateixa debilitat, escolta’l i presta-l’hi l’atenció deguda, doncs ell et pot ensenyar a ser humil si intentes de veure en ell les parts més belles dels seus sentits, encara que sigui del teu pitjor enemic, en ell també hi pots descobrir la Llum. 

© Albert Balada

06-09-2013

Filosofar

“Que ningú mentre és jove no vacil·li a filosofar, ni essent ja vell de filosofar no es cansi” (Epicur, Lletra a Meneceu)


Escoltava entre somnis el discórrer de les onades, un so compassat que asserenava l’aire i em duia pau, una sensació distinta i distant, com de misteri, una música calma.... Al redós de la matemàtica aquell concepte filosòfic com em recordava recentment aquell constructor, amarada la geometria de principis i raons, o la semàntica que enardeix la duresa dels missatges per aquella que la interpreta, encara que l’emissor planegi sobre la ductilitat de les paraules com em reprovava aquella que cerca el camí. Escoltava aquell so cadenciós com enviat pels déus, mentre la tarda cau sobre les espatlles de la terra, i la lluna i el sol cerquen la trobada màgica en un punt secret dels celatges eterns. De fet, quan la paraula no brolla, es preferible deixar que el silenci acompanyi la vida que ens ressegueix inexorable, sense oblidar de mimar aquells moments, que ens fan descobrir el color de la fusta envellida pels impactes dels meteors, o en la pedra vella que guarda en la seva essència els sons dels dies, aquell record, aquella data, aquell instant....

Deia Epicur[1], que “el plaer és el principi i el final de la vida feliç”, potser descobrint que és el que ens pot fer feliços, quin és el principi de la nostra felicitat i àdhuc de la felicitat dels homes, sabrem, com ens deia el grec, quin és el nostre bé, perquè “totes les coses han de ser apreciades per una prudent consideració”, de cert que la seva afirmació en el principi el valor que ens proposa és de dúctil consideració, perquè qui pot fer negació del que ens aporta quan ens diu: “acostumat a pensar que la mort per a nosaltres no és res, car tot el bé i el mal resideixen en les sensacions, i precisament la mort és la privació dels sentits”; “Ens cal, ens diu, meditar sobre totes les coses que ens porten la felicitat, car si la posseïm ja ho tenim tot, i si ens manca, fem tot els possibles per a posseir-la”.

[1] Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1975

És...la festa

Essències de canyella, amarades dels aromes de la flor del taronger, que perfumen estances on la brisa càlida reposa. Pluges de maig que alliberen els aromes del verdum i els sentits de les roselles. Silencis pausats després de la disbauxa, on la tarda dibuixa lentament en les bromes del cel figures mítiques, mentre recorres en solitud els carrers d’aquella vella ciutat. La música omple els sentits, que els sentiments embadoquen, quan la nit tomba, estranya, sobre la llum que dibuixa colors i rius de formes, és... la festa.

I ells que saben?!

Quan seus davant del teclat del teu ordinador, acompanyat d’una bona Iris Red Beer, que només et pots permetre molt de tant en tant, et ve a la ment aquell comentari que un amic et feia tot esmorzant, quan li explicaves que mai havies estat amant (amant, quina paraula!) de la cervesa i ha estat en aquest final del teu primer segle de vida, quan li has començat a trobar el gust, el regust amarg diria jo, que abans tant et repugnava, ves quines coses!, ara me’n repugnen d’altres.

He repescat del Google la cançó que a mode de la de “Douce France” de l’Anick, han fet Sabina, Serrat, Ana Belen i altres músics i gent de mal viure, sobre una lletra de Mario Benedetti, un poeta uruguaià que fa com de corcó de les males polítiques i ens parla en el seu poema el “Silenci del mar” (1) de com “el silenci del mar brama un judici infinit, més concentrat que el d’un càntir, més implacable que dues gotes”, però també ens explica aquest que hauria de passar un examen segons la dreta, com “el mar escolta com un sord, és insensible com un déu i sobreviu als que sobreviuen”, per sort.

He fet fideus, i els quatre minuts que aconsella l’envàs s’han convertit en vint, perquè la cuina vol senderi, com deia l’àvia i temps de cocció i temps per pensar mentre remenes aquell compost de carn i ceba amb que fas la base, quina olor s’escola per les escletxes de la casa, com si voles omplir cada un dels seus racons.

Potser resulta estrany dedicar els finals de setmana a recrear els teus sentits, aquells que en el teu dia a dia perceben altres sensacions que et resulten estranyes i no vas aprendre a la facultat. Potser, només potser, seria bo de compartir de tant en tant experiències i saber que el món ens ha de sobreviure per mal que li remuga Benedetti, com ens diuen els poetes-músics que s’han enganxat als micròfons, aquells que ens criden més que ens canten, aquells que ens estiren de l’orella per recordar-nos, que tot, absolutament tot, pot acabar amb una rialla, no creieu?

A les meves gates els agrada la música, els agrada aquesta música; no crec pas que l’entenguin, només la senten, ja és prou, però se m’acosten prop, molt a prop, quasi per sentir-me bategar el cor, amb cada cançó que impregna l’aire, mentre em miren amb un somriure que només jo puc percebre, perquè els gats no somriuen, diuen, i ells que saben?!

(1) poema inclòs en el llibre "Geografia" de Mario Benedetti, publicat per Alfaguara l'any 1984 en un original de la Universitat de Míchigan

Presències

Vall on el silenci s’escola entre les fulles dels tarongers, on el sol acaricia la rodonor de les formes i l’olor, aquella olor sinuosa de les flors de la taronja replenant l’aire de les essències calmes, mentre els sentits exploten a l’acidesa del missatge; potser al nord el fred no ens deixa sentir la primavera perpètua del sud i el llevant, en tot cas els seus aromes, a neu i fred, ens glacen els pensaments i ens acaricien les galtes, com antuvi ho feien els canelobres que penjaven del pont, esperant ser moguts per la quitxalla tot jugant i deixant-s’hi les mans humides que després cercaven les llars de foc. L’hivern ens abraça, com una familiar que va a sopar i se’ns emporta aquella energia que gastem per fer caliu a l’entorn de taules ben parades, de brous fumejant, de carn d’olla que potser servirà per a fer croquetes l’endemà...; ho recordeu tot això?, que lluny que ens queda i que a prop a la vegada, com d’a prop en el temps i en el sentiment, amb les absències que planegen sobre les nostres presències i ens dibuixen un somriure, tot sabent que hi son a prop, ben a prop, fent de guia, de vegades, no sempre, però de vegades....