Foto original de Montse EstebaQuan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb silenci compassat del vol de les orenetes a la memòria els rastres de genèriques afirmacions, com aquella de Mario Benedetti, l’escriptor uruguaià que es troba en hores baixes, deixant que la seva vida lluiti un cop més per un bri de llum.
Benedetti, deia, i m’arriba al cor quan ho fa, que: “un, hauria d’ automedicar-se el riure, com un tractament de profilaxi psicològica, però el problema –ens diu- es que no abunden els motius per a riure” .
La lucidesa d’aquest escriptor ens transporta de cop a la realitat més viva, a aquella en la que ens trobem immersos, alguns sense entendre encara que és el que succeeix en un món en el que tot, absolutament tot, ha salta pels aires, mentre els somriures i l’ús i abús de la “blablalogia” copen la praxis més usada en el diari de la nostra història recent.
Entren ganes de sortir a la finestra i cridar: no feu res, deixeu-ho tot, no enteneu res, parlem d’economia estúpids!!, per usar aquell símil clintonià, perquè parlem d’una nova manera d’entendre l’economia, d’una nova economia. Però clar, qui m’escoltaria, de fet?, entestats com estan en les seves cabòries, intentant de descobrir que ha passat i com continuar malbaratant més i més recursos per poder sortir colpejant-se els pits tot dient: jo he fet, jo he fet, jo he fet.....
Ara s’omplen la boca amb el concepte genèric “polis”, que acaben de descobrir, per cert, i de nou una reflexió de Benedetti, ens transporta amb la seva serenor a un nou estadi d’interpretació: “no se si els hi ha passat a vostès, però el jardí botànic és un parc adormit en el que un es pot sentir arbre o proïsme, sempre i quan s’acompleixi un requisit previ, que la ciutat existeixi tranquil·lament lluny”.
Que una ministra usi la frase: “la situación està controlada”, una frase de manual, apresa i repetida per la instrumentalitzada política vigent, ja no significa res; de quin control ens parla, del control d’un virus que no pot controlar-se de cap manera quan ja s’ha declarat el nivell 6 sobre 6 en la pandèmia?
Potser si ens digués que tots els instruments de l’Estat estan disposats per a la contingència.... clar, però no, cal fer veure que ho tenen tot controlat, com en l’economia que és quelcom on llevat de la incidència dels corresponents Banc Centrals, els Estats no hi tenen més a dir que ser mers operadors o controladors, de manera que si les coses van bé el govern de torn s’atribueix el mèrit i si les coses van malament la culpa és de les regles del mercat.
Ens podem preguntar, doncs, per a què ens serveixen doncs el govern, l’Estat, els seus ministres, l’administració, tot plegat ens podríem preguntar? Potser per a res? Però no, no podem arribar a qüestionar les regles del joc democràtic, però ens hi estan acostant, en som ben a prop; estan aconseguint que els ciutadans s’ho qüestionin, els mateixos ciutadans que tampoc van rebre amb un entusiasme aclaparador la democràcia, mireu sinó per exemple, el nivell de participació en l’aprovació de l’Estatut de 1979, i en aquestes properes eleccions europees aconseguiran que no es vagi a votar, segons es preveu, per sobre del 35% i aleshores que? La legalitat en conflicte amb la legitimitat? Però, a més si us pareu a pensar, és senzillament indecent que el sou d’un eurodiputat sigui de 8.000 euros mensuals més dietes, com són indecents altres remuneracions dels electes, però serem pocs els qui votem en blanc, n’hi haurà molts de ciutadans que ni tan sols votaran.
M’agradaria cloure aquesta reflexió en el meu blog, tot recorrent a una visió encara d’esperança, tanmateix de nou de Benedetti, qui ens diu: “Hi ha moments en que dic i mantinc la luxosa esperança de que l’oci, sigui una cosa plena, rica, la darrera oportunitat de trobar-se a un mateix. I això si que val la pena anotar-ho.....” , a partir d’aquí, a saber, el que podem esperar.... Quan el sol ressegueix les cases, acariciant els balcons erms o aquells que tenen el verd instal·lat, on en les cadires de vímet els pensaments et transporten amb el silenci compassat del vol de les orenetes...
