El valor que donem als fets, als símbols, a les sensacions, als models en els que conformen la nostra vida en societat, el nostre referent històric, ens porta indefectiblement a cohesionar un cos social en defensa de valors identitaris que, no ens equivoquem, haurien de configurar l’essència de la nostra autèntica realitat a partir del nostre encaix en la construcció present i futura del nostre entramat polític, de l’encaix en la construcció federal d’Espanya i en la construcció confederal d’Europa, posem doncs que estem parlant de Catalunya.
En front de les vel·leïtats refundadores i reconstructores, sustentades la majoria de vegades en visions esbiaixades de la realitat social i política del nostre país, però també a partir de models caducs i alhora amb una forta càrrega de personalisme que deixen de banda el tren de la post-modernitat i aborden la qüestió identitària des d’una perspectiva romàntica, podem oferir la possibilitat de recrear unes noves essències sorgides a partir de la necessària adequació de la part al tot, en el sentit de descobrir que el desinterès palpable de la gent en els polítics, que no en la política, neix precisament de propostes que res tenen a veure amb la realitat social i política dels nostres conciutadans i conciutadanes que viuen el seu dia a dia d’una manera diferent a les declaracions grandiloqüents de determinats líders polítics.
És evident que la inflexió del canvi de segle i la gestió i control de la tercera revolució industrial, a diferència de les anteriors, demanda una certa dosi d’originalitat, molta més, segurament, de la que ens hauria estat exigible si els criteris socials haguessin estat els mateixos que se’n derivaven de la màquina de vapor, per exemple; ara, la nostra societat, que manté i accentua la diferència entre les rendes, de la mateixa manera com l’accentua respecte d’altres territoris del món, planteja, ens planteja, la necessitat de pensar des d’una perspectiva teòrica en l’element cohesionador que no és altre que la gestió de la societat a partir d’uns principis socialment acceptats i lluny de d’establir diferències identitàries.
La societat que hem configurat una mica entre tots, però substancialment heretada de la recreació europea de la postguerra, a remolc dels nostres veïns, ens planteja en l’àmbit de la res publica, qüestions bàsiques com ara l’habitatge, la renda, com també la delimitació dels drets i dels deures, però substancialment recreant aquell new deal a partir d’un compartit model nuclear en el que elements definidors d’aquella contemporaneïtat que han passat a ser secundaris, i on el dia a dia, es converteix en l’obsessió real de les societats del primer món, també de la nostra, diferenciada tan sols del context geo-polític per l’element natural de la “natio” o el lloc de naixement i la llengua com element vehicular a protegir.
Resulta obvi, doncs, que les dates transcendents de la historia dels pobles, comencin a servir per evocar futuribles a partir de les anàlisi de la realitat mateixa, del convenciment i la força que aporta la massa social a la recreació de les idees i dels models, a interpretar adequadament les necessitats i el discurs de la nostra societat, del nostre cos social al que intentem, només intentem, de representar, per portar-lo, com expressen alguns teòrics, a la felicitat que és allò a que hauria de tendir i a aspirar el ser humà.
Seria imprescindible, doncs, parlar de la responsabilitat moral en l’exercici de la política i fer-ho com ens proposava un teòric de la democràcia mateixa, Robert Dalh, quan ens diu que ser moralment responsables equival a ser autònoms, subjectes a decisions col·lectives en un procés que es maximitza a partir de les lleis producte de la nostra elecció, inassolible en cap alternativa no democràtica, el que ens faculta, diu, i ens obliga diria jo, a actuar com a persones moralment responsables, en aquest cas a l’hora de parlar en clau de país.
En front de les vel·leïtats refundadores i reconstructores, sustentades la majoria de vegades en visions esbiaixades de la realitat social i política del nostre país, però també a partir de models caducs i alhora amb una forta càrrega de personalisme que deixen de banda el tren de la post-modernitat i aborden la qüestió identitària des d’una perspectiva romàntica, podem oferir la possibilitat de recrear unes noves essències sorgides a partir de la necessària adequació de la part al tot, en el sentit de descobrir que el desinterès palpable de la gent en els polítics, que no en la política, neix precisament de propostes que res tenen a veure amb la realitat social i política dels nostres conciutadans i conciutadanes que viuen el seu dia a dia d’una manera diferent a les declaracions grandiloqüents de determinats líders polítics.
És evident que la inflexió del canvi de segle i la gestió i control de la tercera revolució industrial, a diferència de les anteriors, demanda una certa dosi d’originalitat, molta més, segurament, de la que ens hauria estat exigible si els criteris socials haguessin estat els mateixos que se’n derivaven de la màquina de vapor, per exemple; ara, la nostra societat, que manté i accentua la diferència entre les rendes, de la mateixa manera com l’accentua respecte d’altres territoris del món, planteja, ens planteja, la necessitat de pensar des d’una perspectiva teòrica en l’element cohesionador que no és altre que la gestió de la societat a partir d’uns principis socialment acceptats i lluny de d’establir diferències identitàries.
La societat que hem configurat una mica entre tots, però substancialment heretada de la recreació europea de la postguerra, a remolc dels nostres veïns, ens planteja en l’àmbit de la res publica, qüestions bàsiques com ara l’habitatge, la renda, com també la delimitació dels drets i dels deures, però substancialment recreant aquell new deal a partir d’un compartit model nuclear en el que elements definidors d’aquella contemporaneïtat que han passat a ser secundaris, i on el dia a dia, es converteix en l’obsessió real de les societats del primer món, també de la nostra, diferenciada tan sols del context geo-polític per l’element natural de la “natio” o el lloc de naixement i la llengua com element vehicular a protegir.
Resulta obvi, doncs, que les dates transcendents de la historia dels pobles, comencin a servir per evocar futuribles a partir de les anàlisi de la realitat mateixa, del convenciment i la força que aporta la massa social a la recreació de les idees i dels models, a interpretar adequadament les necessitats i el discurs de la nostra societat, del nostre cos social al que intentem, només intentem, de representar, per portar-lo, com expressen alguns teòrics, a la felicitat que és allò a que hauria de tendir i a aspirar el ser humà.
Seria imprescindible, doncs, parlar de la responsabilitat moral en l’exercici de la política i fer-ho com ens proposava un teòric de la democràcia mateixa, Robert Dalh, quan ens diu que ser moralment responsables equival a ser autònoms, subjectes a decisions col·lectives en un procés que es maximitza a partir de les lleis producte de la nostra elecció, inassolible en cap alternativa no democràtica, el que ens faculta, diu, i ens obliga diria jo, a actuar com a persones moralment responsables, en aquest cas a l’hora de parlar en clau de país.
