Si us entreteniu en llegir el llibre “L’art de la guerra” de Sun Tzu, la versió original, de fet un manualet petit sobre, això, l’art de la guerra, no aquells manuals que l’interpreten des de la perspectiva del màrqueting agressiu i que serveixen per a que alguns Yuppis formats a les universitats de negocis entrin en empreses públiques i privades com Elefants en les botigues de plats i gots i ho destrossin tot abans dels tres anys que dura un exercici econòmic; si el llegiu, deia, en la seva versió original, us en recomano una, la que va ser publicada per l'editorial Tiempo l’any 1.991, desconec si l’ha reeditada, en una versió de Thomas Cleary; aleshores veureu, com en l’art de la guerra, en aquella visió, la d’aquell general Xinès, sobre la que en realitat són onze comentaris que abasten els principis de la guerra en si mateixa, però també la infiltració en les línies enemigues, el descobriment dels secrets de l’adversari o com canviar el cor de les forces contràries, de fet un manual, si voleu contra la guerra, ens ensenya ja al segle II després de Crist tècniques i tàctiques, potser amarades pel mestre Sun en les filosofies a l’ús i que per tant avança i molt a les tàctiques exclusivament d’atac que usaven exercits contemporanis com ara el Romà, per a posar un exemple europeu,però ens aporta una visió política de les relacions entre persones, entre corporacions, entre ideologies, entre formes i mètodes.
És molt i molt probable que un Politòleg com ara Sarkozy, fill d’immigrant però que ha tingut accés a la formació de la E.N.A. la prestigiosa facultat de Ciència de l’Administració, model enllà on n’hi hagi i a més si destaquem que pel seu orígens personal veu segurament de les fonts del principi del nou liberalisme: “tothom ha de ser capaç de fer l’esforç per a progressar en la mobilitat social i si no ho fa és perquè no vol”, és aleshores molt probable que l’actual president de la República francesa begui dels ensenyaments de Tzu, i hagi entès que desmantellar l’staff polític dels seus adversaris, amen de reconèixer que la classe intel·lectual i política la troba probablement en les files de l’esquerra francesa, li reporta rèdits inestimables. Corre un risc, de fet, en haver nomenat Dominique Strauss-Khan com a candidat i ja electe president del Fons Monetari Internacional, el risc: que aquell que aspirava a l’Elisi, en tingui una plataforma per a retornar-hi en la carrera al 2012, però si seguim els ensenyaments de Sun el més probable és que amb l’atorgament de altes responsabilitats a tota la cúpula del PSF hagi aconseguit, precisament el que el mestre Xinès recomana, haver desmantellat el quadre de comandament de l’adversari o al menys el seu pes polític i haver-lo convertit a les files sarkozyanes o haver-lo silenciat. Chapeau monsieur le President, chapeau!
Una foto d'estudi de DSK com se'l coneix a França al nou president del FMI
