Tot esperant la revolta...

Espectacle "Revolta" de l'Esbart Sant Martí de Barcelona

Amb unes taxes d’atur, les més altes de tota la història d’Espanya, des que se’n tenen antecedents, tant des del punt de vista de l’atur com dels registres de la població activa que s’inicien en 1940[1],  els analistes es pregunten per la inexistència de tensions socials evidents que s’haurien de fer patents en al menys dues formes clàssiques: l’augment de la delinqüència de carrer i/o l’augment de la revolta, la protesta social.

Evolució de la taxa d'atur a Espanya. Font INE

No sembla que hi hagi un augment de les dades de delinqüència, doncs les taxes de criminalitat es mantenen en torn a 45%oo[2] segons les dades estadístiques de europees,  però si que hi ha un lleuger repunt de les protestes des del 2011, en essència vinculat a moviments de protesta com ara els coneguts com a 15N o les protestes per raó de la Llei Hipotecaria i els efectes que està produint en l’actual parc d’habitatges ens  podria fer pensar en una radicalització de la protestat, però aquesta no es manifesta contràriament de manera radical, sinó que manté uns paràmetres i uns criteris de certa racionalitat democràtica.

Què és el que fa, doncs què amb una conjuntura econòmica adversa definida substancialment per l’augment de la pressió fiscal, l’augment dels preus dels hidrocarburs, la energia i els productes de primera necessitat, la evidencia dels efectes de la tercera revolució tecnològica que tendeix a propiciar un augment exponencial dels exercits laborals excedentaris, la fallida de una part substancial de la xarxa financera del país, coberta o taponada amb fons creat ad hoc, la fallida dels processos productius tradicionals sustentats en la obra pública i la obra privada, l’augment de les taxes d’atur fins a la ràtio més alta coneguda des que es tenen estadístiques, a la disminució del producte interior brut calculat a preus de poder de compra internacionals,  no es disparin les ràtios de delinqüència ni de revolta social?

Evolució del número de pensions i pensionistes  

Tot i que sembla que l’actual taxa d’envelliment de la població espanyola és inferior a la mitjana europea, i tenint en compte que “l’envelliment de la població és una de les principals conseqüències de la transició demogràfica  que ha viscuda Espanya, com el resto dels països desenvolupats i progressivament de la resta del món, a curt termini la seva evolució està molt condicionada per les estructures d’edats actual, reflex de la història demogràfica de tot un segle”[3], la nomenada taxa de dependència es manifesta de manera exponencial, de manera que aquesta tendència d’envelliment i dependència amb una conjuntura com l’actual afirma la tendència a suportar bona part dels costos familiars i de xarxa que aquelles circumstàncies expressades en paràgrafs anteriors.

taxes de creixement del PIB des de 1850 

Per altra banda, si tenim en compte que la a mala conjuntura que pateix Espanya des de fa anys ha provocat un marcat augment de la activitat econòmica dita irregular que s’explicaria per factors[4] com la composició sectorial de la nostra economia, intensiva en mà d’obra poc qualificada, o la estructura institucional del mercat de treball, que han generat un desproporcionat ajustament, ja citat del mercat de treball i un augment dels exercits laborals excedentaris davant de la important caiguda del PIB, aquesta existència de economia irregular detectable amb el creuament i discrepància de dades estadístiques de la renda disponible i la despesa global, i el coneixement del mètode transaccional, és a dir la relació constant entre el gruix de las transaccions de la economia i el PNB oficial, sense oblidar la “tax morality”, és a dir la acceptació ètica d’una imposició justa i necessària, podem observar com també una part d’aquesta relació econòmica tendeix a apaivagar una possible revolta social en la mesura en que contribueix a la renda no detectable.

Hom però aquestes circumstàncies també son limitades i limitatives, en la mesura que no està demostrat que pugui mantenir-se durant massa anys una disminució permanent dels exercits laborals disponibles i alhora mantenir adequadament les rendes del dependents per edat de les rendes de l’estat, factors que tanmateix incideixen tant en la economia regula com en la economia irregular, de manera no es pot garantir que la crisi social “violenta” no esdevingui en algun moment un factor desestabilitzant i alhora contradictori respecte del model existent.  

© Albert Balada

26-1-2013

---

[1] Anuaris estadístics de l’INE

[2] Anuaris estadístics de l’Eurostat

[3] Fernandez Cordón, Juan Antonio. Papeles de economía española, ISSN 0210-9107, Nº 77, 1998 , págs. 91-103

[4] Implicaciones de la economía sumergida en España. Libro Marrón. Círculo de Empresarios 2010 Madrid

El factor C

"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.

---

[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.