Tot recordant Camus

Certament la vida ens acostuma a deparar sorpreses, com aquella que un 4 de gener de 1960 li hauria de deparar a Albert Camús, en la carretera. Aquell inconformista com se’l bateja, més ben dit realista, que no regalista, hi deixava la vida; quina expressió aquesta de deixar la vida, com si no hom fes res més que això al llarg de la nostra vida, en la que les idees i el pensament conformen realitats eternes que es van creant i deixant. La realitat de vegades és tant distinta a com transcendeix, potser per això la seva visió existencial es diferencia de la de Sartre, per la seva pròpia individualitat, per l’observança esquiva del poder. Hauria volgut Camús ser traslladat al panteó d’il·lustres com proposa ara Sarkozy?, Ningú no ho pot saber més que ell i a ell no el podem interpel·lar més que a través de la seva recreació filosòfica, a través de les seves obres de les seves paraules. En tot cas, estaria bé que, qui va tenir lucidesa de deixar de banda al “partit”, de reconèixer en les seves estructures la mediocritat i les dinàmiques falsàries, sigui ara reconegut com a tal, més enllà del Nobel, que ho fou de literatura, però prop de les percepcions mateixes on l’home, on l’esser radica com a realitat primigènia, nietzsiana potser, com a realitat moral en definitiva: " la passió per l’absolut i la veritat"[1].

---

[1] Camus, Albert, L’étranger. British library digital. 2003. (Avant propòs)

La baixa moral o la immoralitat a seques

Blair i Sarkozy al Consell Nacional de la UMP (Unió per a la Majoria Presidencial), on l'ex premier britànic ha afirmat davant dels consellers (font Le Monde):

“Aux Etats-Unis je serais démocrate, au Royaume-Uni, je suis travailliste, en France je serais.... probablement au gouvernement" (Als Estats Units jo seria demòcrata, al Regne Unit, jo sóc laborista, a França jo seria...probablement al govern)


De la Foto de les Açores, passant pel JP Morgan Chase and Co., al suport a Nicolàs Sarkozy en les municipals franceses. En mala hora llegiria Tony Blair “La tercera via” del sociòleg britànic Antony Giddens.

Tàctica Sarkozy: Chapeau!

Si us entreteniu en llegir el llibre “L’art de la guerra” de Sun Tzu, la versió original, de fet un manualet petit sobre, això, l’art de la guerra, no aquells manuals que l’interpreten des de la perspectiva del màrqueting agressiu i que serveixen per a que alguns Yuppis formats a les universitats de negocis entrin en empreses públiques i privades com Elefants en les botigues de plats i gots i ho destrossin tot abans dels tres anys que dura un exercici econòmic; si el llegiu, deia, en la seva versió original, us en recomano una, la que va ser publicada per l'editorial Tiempo l’any 1.991, desconec si l’ha reeditada, en una versió de Thomas Cleary; aleshores veureu, com en l’art de la guerra, en aquella visió, la d’aquell general Xinès, sobre la que en realitat són onze comentaris que abasten els principis de la guerra en si mateixa, però també la infiltració en les línies enemigues, el descobriment dels secrets de l’adversari o com canviar el cor de les forces contràries, de fet un manual, si voleu contra la guerra, ens ensenya ja al segle II després de Crist tècniques i tàctiques, potser amarades pel mestre Sun en les filosofies a l’ús i que per tant avança i molt a les tàctiques exclusivament d’atac que usaven exercits contemporanis com ara el Romà, per a posar un exemple europeu,però ens aporta una visió política de les relacions entre persones, entre corporacions, entre ideologies, entre formes i mètodes.

És molt i molt probable que un Politòleg com ara Sarkozy, fill d’immigrant però que ha tingut accés a la formació de la E.N.A. la prestigiosa facultat de Ciència de l’Administració, model enllà on n’hi hagi i a més si destaquem que pel seu orígens personal veu segurament de les fonts del principi del nou liberalisme: “tothom ha de ser capaç de fer l’esforç per a progressar en la mobilitat social i si no ho fa és perquè no vol”, és aleshores molt probable que l’actual president de la República francesa begui dels ensenyaments de Tzu, i hagi entès que desmantellar l’staff polític dels seus adversaris, amen de reconèixer que la classe intel·lectual i política la troba probablement en les files de l’esquerra francesa, li reporta rèdits inestimables. Corre un risc, de fet, en haver nomenat Dominique Strauss-Khan com a candidat i ja electe president del Fons Monetari Internacional, el risc: que aquell que aspirava a l’Elisi, en tingui una plataforma per a retornar-hi en la carrera al 2012, però si seguim els ensenyaments de Sun el més probable és que amb l’atorgament de altes responsabilitats a tota la cúpula del PSF hagi aconseguit, precisament el que el mestre Xinès recomana, haver desmantellat el quadre de comandament de l’adversari o al menys el seu pes polític i haver-lo convertit a les files sarkozyanes o haver-lo silenciat. Chapeau monsieur le President, chapeau!

Una foto d'estudi de DSK com se'l coneix a França al nou president del FMI

França, primera volta, el centre s’enfonsa i la dreta es consolida

El nostre veí país consolida aquella vella tradició gaullista amb una esquerra forta però amb menys força de la prevista per assumir una cohabitació. La primera volta de les legislatives, on només una petita part dels candidats, si assoleixen el 50% de sufragis en la seva circumscripció i representen a una quarta part del cens resulten elegits, la resta, la gran majoria, haurà de tornar a la segona volta, on només hi concorren els candidats que hagin superat els 12,5% dels sufragis o els dos millors posicionats.

Així les coses i mantenint un resultat aproximat al 25% dels sufragis, el Partit Socialista veu com la seva massa electoral no es mou i com, malgrat tot, fins i tot recollint una part del vot d’esquerres, difícilment podrà assolir el 39% de la UMP. El cert és que el projecte centrista de Bayrou, un dels garants del projecte PDE, s’ha enfonsat, i difícilment cap dels seus candidats podrà anar a la segona volta, de manera que el vot de l’antiga UDF ha anat al seus nínxol natural, a l’entorn de la majoria presidencial.

És probable que el plantejament de nominar un govern de tecnòcrates, no esperant ni tant sols al relleu en l’assemblea nacional francesa, ha fet el seu treball en l’imaginari col·lectiu dels francesos que es van mobilitzar i molt en les eleccions presidencials, que abasten en aquell imaginari la realitat francesa, tot i que es tracta d’un règim semi-presidencial, no pas presidencialista com l’americà. Tot i així, els resultats de la participació que han baixat prop de 25 punts fins al 60% posa de manifest l’esgotament d’un electorat que en a penes un mes ha hagut d’anar a votar Quatre vegades, dues eleccions les presidencials i les legislatives a dues voltes respectivament.

La recuperació el vot d’esquerres, que encara gaudeix de l’impuls donat per Ségolène Royal, segurament tindrà una bona representació a l’Assemblea, de manera que podrà fer una tasca d’oposició adequada a la força parlamentària que tindrà, probablement 45% dels electes, mentre que la majoria parlamentària serà la governamental, amb el que Nicolàs Sarkozy rep un xec en blanc dels francesos per estimular una política radicalment escorada a la dreta, lliberat dels antics elefants i assumint, com en el seu dia ho va fer Miterrand, aquell punt d'honor de la “grandeur”.