Eternitats...

Emociona el món si el veus en perspectiva, trencant per moments les nocions espai/temps tot endinsant-te en la bondat com en el servei i el respecte, deixant de vegades que alguna llàgrima rodoli galta a vall si has estat capaç d’emocionar-te amb la bellesa, amb aquella sensibilitat que et pot donar fins i tot una mirada o un somriure, com un record o un poema que et transporta a algun moment de la teva vida.

El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.

És aleshores quan hom pot imaginar un cinema de poques butaques on tothom, en silenci, es queda per llegir fins la darrera lletra dels crèdits, amarats en les emocions que han estat capaces de transportar fora de la pantalla "tretze roses"; és també aleshores quan un escolta una a una les paraules de les protagonistes com retumben encara paret contra paret, com aquelles bales que reboten en els cossos que dormiran ja en l’eternitat, paraules que ens parlen del perdó en el record, en la memòria, demanant que no esborrarem de la història aquelles vides perdudes; potser aquell crit, amb aquell clam: llibertat!, o potser senzillament amb el record, fem de fet eternitats....

Segurament el jazz...

De vegades el jazz, el seu ritme, la seva anàrquica essència em permet de transportar-me anys enllà, i veure-hi amb els ulls tancats, sentir sense cap mena de dubte la seva presència, la d’aquelles tretze roses que fa ja tants anys, van donar la seva sang, un 5 d’agost de 1.939, fa doncs justament 78 anys, a les tàpies del cementiri de l‘Almudena a Madrid; per això aquesta melodia, aquesta cançó que va recrear-se en la pel•lícula de Martínez Làzaro “Trece Rosas”, que competia per la seva nominació a la candidatura dels Oscars, que serà estrenada a tot el país el proper 19 d’octubre, en un dia trist per a mi com avui, em reporta la lluita de la Joventut Socialista Unificada, em reporta la lluita i el rigor en el treball i en la recreació ideològica que tanta i tanta gent ha anat deixant, a banda de la seva vida, a banda per la millora de la situació de la classe treballadora, és a dir hores d’ara de tothom, sí de tothom fins i tot aquells que no se’n considera perquè creuen que no tenen ni el coll blau ni el coll blanc que la defineix, acomplint-se d'alguna manera aquella petició que feia una de les tretze roses, Julia Conesa, a la seva mare, en una carta escrita abans de morir: “Que el meu nom no s’esborri de la historia”. Per totes elles, per Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Avelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente, pel seu record...7,4,2: 13 roses vermelles.