De vegades el jazz, el seu ritme, la seva anàrquica essència em permet de transportar-me anys enllà, i veure-hi amb els ulls tancats, sentir sense cap mena de dubte la seva presència, la d’aquelles tretze roses que fa ja tants anys, van donar la seva sang, un 5 d’agost de 1.939, fa doncs justament 78 anys, a les tàpies del cementiri de l‘Almudena a Madrid; per això aquesta melodia, aquesta cançó que va recrear-se en la pel•lícula de Martínez Làzaro “Trece Rosas”, que competia per la seva nominació a la candidatura dels Oscars, que serà estrenada a tot el país el proper 19 d’octubre, en un dia trist per a mi com avui, em reporta la lluita de la Joventut Socialista Unificada, em reporta la lluita i el rigor en el treball i en la recreació ideològica que tanta i tanta gent ha anat deixant, a banda de la seva vida, a banda per la millora de la situació de la classe treballadora, és a dir hores d’ara de tothom, sí de tothom fins i tot aquells que no se’n considera perquè creuen que no tenen ni el coll blau ni el coll blanc que la defineix, acomplint-se d'alguna manera aquella petició que feia una de les tretze roses, Julia Conesa, a la seva mare, en una carta escrita abans de morir: “Que el meu nom no s’esborri de la historia”. Per totes elles, per Carmen Barrero Aguado, Martina Barroso García, Blanca Brisac Vázquez, Pilar Bueno Ibáñez, Julia Conesa Conesa, Avelina García Casillas, Elena Gil Olaya, Virtudes González García, Ana López Gallego, Joaquina López Laffite, Dionisia Manzanero Salas, Victoria Muñoz García i Luisa Rodríguez de la Fuente, pel seu record...7,4,2: 13 roses vermelles.
