Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

Hedra

Hi ha raons simbòliques que de vegades asseguren els misteris que hom protegeix a les prestatgeries, entre llibres, nous i vells, que s’acompanyen totes les hores, esperen a ser retrobats pels seus propietaris. De fet, si un aconsegueix de mantenir-se uns minuts en silenci, a ulls clucs, cobren vida i en l’espai al teu voltant dansen obrint i tancant-ne els seus cossos de manera que de tant en tant d’alguna d’aquelles munions de fulles enquadernades cau algun missatge ocult, misteri escrit amb lletra imprecisa, gargots de vegades imperceptibles, a saber, el temps que feia que eren allà dins, amagats entre l’ olor a tinta i a paper. Les danses s’intensifiquen a mesura que aquests ser inimmutables poden no resistir al pas del temps, i prenen consciència de la seva existència com del valor que hom els dóna, que ells identifiquen pel tracte que se’ls dispensa, pel respecte, per l’admiració....

Tot i que amb l’adveniment de la ciència i el seu mètode, la màgia queda postergada i extingida, suposadament, el valor d’aquelles realitats virtuals en les que endinsar-se de la mà dels olors o de les tradicions antigues, profanes, s'arrepleguen en els albors dels temps, donant-te de vegades raó dels pensaments més profunds, arrelats en conviccions pretesament noves, quan en realitat la memòria esdevé mut testimoni de l’engranatge del temps, aquell en la veneració dels arcans, com del kronos que vetlla del parnàs estant per l’esdevenir dels homes. La màgia esdevé recurs literari que acomboia l’esperit i allibera pesars i tragèdies, però compte, de vegades aquell suposat caos acientífic pot esdevenir ritual correcte en la veneració deífica i aleshores l’univers sencer s’allibera com si d’un somriure a la vida es tractés, per completar aquella obra, aquella partida que com en els escacs juguen els homes, acció/reacció, guany/pèrdua, blanc/negre... símbols que recreen màgiques virtuts, com els versos alexandrins que en les tardes estiuades deixen les seves grafies a l’esguard de l‘hedra que reposa somicant sobre els braços metàl·lics que l’envolten, deixa caure aquells brots que s’alcen, també màgics, com senzills i tendres espietes dels teus espais mentre l’ humiditat de la tarda respira flaires feréstegues que amaguen la follia dels homes. El sol cau, la màgia plana pels carrers a la cerca dels ulls innocents que la reconeguin, vigila....

Paraules...

El bo i millor de la saviesa és aquella que queda fora dels ulls espietes que remenen els llibres; de llarg moltes vegades la podem trobar entre les línies com un missatge ocult entre paraules, amagat entre les fulles de vegades esgrogueïdes o fins i tot en el blanc quasi pur i perfecte d’aquelles pàgines dels llibres acabats de fer. El dubte, però neix en el moment en que aquell vocable es resisteix entre les línies atapeïdes que refereixen episodis mítics o versemblants, científics, divulgatius o merament en l’anècdota de qui escriu conscient de les vendes i de saber - se’n llegit, aleshores pot resultar fins i tot especialment complex de descobrir aquell salt en el buit que són els misteris insondables que resten inevitablement clandestins entre els albirats designis de la lletra escrita.

Deia un joveníssim Ortega y Gasset[1], referit a la poesia modernista de principis del segle XX:“pensen que l’ànima universal està continguda en cada paraula”, en la seva rotunditat el filòsof sembla plantejar un cert oximoron: com pot estar continguda l’anima de tot plegat en cada paraula, si ni tan sols som capaços de dilucidar-ne res respecte de l’ànima mateixa o de la paraula i en tot cas el sentit oposat de la consciència mateixa que ens dibuixa la paraula de vegades pot no dur a cap significat?. Ortega sabia en la seva lucidesa que darrera de la paraula, entre mig, o rondant-la, tant li fa, hi ha amagat el misteri, aquella veritat que es dibuixa a partir del silenci, del punt i coma o del punt i seguit, usant un o altre mot que en determina el sens de la suma de sintagmes quins, en la pròpia entonació, en la dicció pausada i raonada, estableixen líriques harmonioses que ens dibuixen paisatges nous i distints, aquella ànima que el filòsof ens descriu com universal. L’ antimodernista Salvador Rueda[2], va escriure uns versos transcendents, un sonet en el que malgrat semblar tanmateix un modernista, atia contra el que per ell no és més que una moda efímera, però d’ entre els versos en destacaria dos, aquelles que floreixen entre paraules amagades, com qui diria: “...tasses que en l’engranatge van subjectes; un aigua mateixa les deixa plenes a vessar;...”, ens descobreix doncs el poeta el secret mistèric de les paraules. Imprudent....

---

[1] Ortega y Gasset, José. "Poesía nueva, poesía vieja". Los Lunes de El Imparcial, 13 d'agost de 1906, crítica a “Los Lunes de El Imparcial” de la obra “La corte de los poetas (florilegio de rimas nuevas)”. Prologo y Selección de Emilio Carrere. Madrid. 1906.

[2] Rueda, Salvador. Piedras preciosas: cien poemas. Editorial Rojas. Madrid. 1900. poema “La rueda de la noria”

Eternitats...

Emociona el món si el veus en perspectiva, trencant per moments les nocions espai/temps tot endinsant-te en la bondat com en el servei i el respecte, deixant de vegades que alguna llàgrima rodoli galta a vall si has estat capaç d’emocionar-te amb la bellesa, amb aquella sensibilitat que et pot donar fins i tot una mirada o un somriure, com un record o un poema que et transporta a algun moment de la teva vida.

El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.

És aleshores quan hom pot imaginar un cinema de poques butaques on tothom, en silenci, es queda per llegir fins la darrera lletra dels crèdits, amarats en les emocions que han estat capaces de transportar fora de la pantalla "tretze roses"; és també aleshores quan un escolta una a una les paraules de les protagonistes com retumben encara paret contra paret, com aquelles bales que reboten en els cossos que dormiran ja en l’eternitat, paraules que ens parlen del perdó en el record, en la memòria, demanant que no esborrarem de la història aquelles vides perdudes; potser aquell crit, amb aquell clam: llibertat!, o potser senzillament amb el record, fem de fet eternitats....