Recés on la pedra acomboia el sens: paciència, calma, record, respecte, terra, misteri, presència, eternitat...
© Albert Balada
15-07-2014
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris record. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris record. Mostrar tots els missatges
divendres, 22 d’agost del 2014
dissabte, 15 de març del 2014
Hi ha racons...
Hi ha racons que respiren; pedra, fusta, vi... esdevé com un èter imperceptible que es manté sempre en el record, quan trepitges aquells carrers que ressonen, aquells carrers que et xiuxiuegen la història a través del sentiment... Pots sucumbir o, fer com si no va en tu, però és difícil no deixar-se embriagar, ni que sigui per un instant pels sonors silencis, els espais ombrívols, les càlides mirades i els somriures de complicitat... un bon “vin de paille” i deixar'te endur per les aromes de l’esperit ...
© Albert Balada
15-03-2014
L'espígol...
La fotografia és original de Neus Bonamusa
L'espigol florit vestint-ne els camps, mentre la flaira ens recorda el despertar de la terra, que ja va essent en bona hora després del recés. Sigui un bon dia i fem bon camí, amb la joia d'haver obert els ulls i saber-nos vius...
© Albert Balada
13-03-2014
diumenge, 13 d’octubre del 2013
Et sabràs distant...
La fotografia és original de Vicenç Raimundo
Et sabràs distant i present a l’hora,
descobrint llocs que de present, formen part de la teva identitat més profunda;
racons senzills, pedres amb història,
llambordes gastades pel pas del temps i el trànsit de la gent i dels pobles,
que en dibuixen traces d’història, de passat i de present.
El món transita per diferents
orbes, sensacions de realitats etèries
que ens descobreixen a nosaltres mateixos en el transitar per la vida, per la
que anem amb els ulls com tapats creant-ne un vel que se’ns descobreix quan els records gravats
en la memòria atàvica ens fan obrir els ulls a retrats que, d’antic, se’ns fan
presents...
© Albert Balada
13-10-2013
dilluns, 12 d’octubre del 2009
De raons i sospirs....
Quan en la nit replegues, els somnis els reculls i els guardes en aquella caixa de caudals feta expressament per a resguardar-hi de manera precisa les utopies, entre els llençols quan la teva ment les llença al vent; com els records, cada dia diferents, com un desig, cada cop en aquella foscor que t’acarona en la nit, com allò més estimat, allò que mai es va perdre, encara que calgui cercar noves llunes que albirar, com descobrir que tot és tant eteri, tant fugaç que la saviesa de vell et fa saber que potser, demà, quan ens neix un altre dia, brollaran noves sensacions, noves imatges que emmagatzemar sense deixar que es gastin. Deia el poeta que caminant per la sorra tova, vas creant un sender que arriba fins a l’escuma i que les angoixes i els dolors vells, s’esgoten, en els udols dels cargols del mar, marxant com en somnis vestit de mar, sense esquivar els fantasmes que fan del final una raó i un sospir...
divendres, 1 d’agost del 2008
Quan les magnòlies floreixen
Els records, de vegades aprofiten aquells moments vegetatius de les tardes estiuenques, quan derrotat per la canícula, t’arreceres en les ombres dels teus espais més íntims, protegit d’aquell sol implacable que dispara les temperatures. Els records, són com aquella màcula que recorre la teva consciència, que defineix el teu encaix de la vida quan et sobrevenen aquelles imatges que ho sintetitzen absolutament tot.
La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.
Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.
Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.
La matinada cau, quan la fresca retorna d’entre les boscúries on ha estat amagada, i ens transporta fins aquelles fragàncies, aquells aromes que captius disfressen l’aire enrarit i encara tebi. Recordo el seu nom en la ceguesa que li matava la vida, les mans captives cercant amor, l’emoció d’un nou record, de saber que havia retrobat la seva mare; quina semblança a tantes històries viscudes, aquella que un dia et va marcar.
Viure la vida amb la intensitat de cada moment: etern, sincrètic, únic, irrepetible, significa viure-la arreplegant vivències que no pots transmetre però si robar de tant en tant d’aquell imaginari que esdevé teu per sempre més; viure els instants perduts, de nou, com aquell tren que s’atura inexplicablement en l’andana perduda d’un racó de món encara per descobrir.
Mentre, aquella botella, verda i buida, et permet un nou prisma del mantell de la taula i desdibuixa aquelles paraules escrites sobre cartró que tant poc havies apreciat. Veus una altra perspectiva, un món nou que se t’obre a la ment si ets capaç de deixar el llastra innecessari, aleshores, la veu en “off” de la consciència, et recorda de nou aquella música monòtona que parpelleja sobre aquella bombeta de baix consum i saps que les magnòlies han començat a florir en la darrera nit del món.
diumenge, 18 de novembre del 2007
Un llac transparent
Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.
Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.
El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.
En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.
Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.
El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.
En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.
dimecres, 31 d’octubre del 2007
Eternitats...
Emociona el món si el veus en perspectiva, trencant per moments les nocions espai/temps tot endinsant-te en la bondat com en el servei i el respecte, deixant de vegades que alguna llàgrima rodoli galta a vall si has estat capaç d’emocionar-te amb la bellesa, amb aquella sensibilitat que et pot donar fins i tot una mirada o un somriure, com un record o un poema que et transporta a algun moment de la teva vida.
El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.
El destí, el fatalisme, ens porta sorpreses, les concordances que s’hi donen sorprenen, de vegades es fan incomprensibles, però també de vegades veus de cop com apareixen les estrelles quan encara la foscor no amaga la llum del sol, quan decideixes que el món bé pot parar-se un instant.
És aleshores quan hom pot imaginar un cinema de poques butaques on tothom, en silenci, es queda per llegir fins la darrera lletra dels crèdits, amarats en les emocions que han estat capaces de transportar fora de la pantalla "tretze roses"; és també aleshores quan un escolta una a una les paraules de les protagonistes com retumben encara paret contra paret, com aquelles bales que reboten en els cossos que dormiran ja en l’eternitat, paraules que ens parlen del perdó en el record, en la memòria, demanant que no esborrarem de la història aquelles vides perdudes; potser aquell crit, amb aquell clam: llibertat!, o potser senzillament amb el record, fem de fet eternitats....
Subscriure's a:
Missatges (Atom)