Roma

Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008

Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la  realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats.  Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia  descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries. 

Circumstàncies

Era quelcom de preveure, l’enfrontament amb la prelatura sempre ha donat bons rèdits a les esquerres i s’haurà pensat que aquest cop també. On s’és vist que un parlament reprovi a un cap d’estat d’un país sobirà, que detenta l’autoritat moral de cap de l’església catòlica apostòlica romana, posats a dir de manera semblant a la reina de la Gran Bretanya, que és a l’hora cap de l’església anglicana, de rel cristiana però “protestant”. Probablement en altres circumstàncies es consideraria inadmissible, de igual manera com ho és ara la reprovació del pontífex romà que proposa Izquierda Unida i que ha estat admès a tràmit per la mesa del Congrés. És evident que si no li interesses al partit que dona suport al govern no hauria estat admesa a tràmit la proposta per part dels seus representants en la mesa, però, li interessa, i tant que li interessa, i més ara que les tendències van com van i les prospectives no auguren millors escenaris hores d’ara.

És possible que les afirmacions del pontífex fetes en un continent com Àfrica castigat per la sida i per moltes altres misèries heretades de les potències colonials no hagin estat d’allò més oportunes i fetes per qui va ser guardià de l’ortodòxia vaticana, segurament porten a lectures entre línies, però el fet és que, en la llibertat que li confereixen els seus atributs eclesials i alhora la seva correspondència estatal, ningú està en condicions de reprovar una opinió. Serà que no se’n diuen de bajanades diverses i no per això s’opta pel model reprovatoris sense cap efecte jurídic però que d’ aprovar-se col·locaria les relacions en uns nivells de tensió que potser serien òptimes a determinats interessos, però hores d’ara fa pensar sinó caldria esmerçar temps, diners i recursos en cercar solucions a la gestió de l’escenari vigent que és el que toca i no perdre el temps ses senyores en qüestions com aquestes. Clar que després es pregunten els polítics per l’origen del nivell de desafecció, només caldria que de tant en tant miressin allò que fan o no fan. 

Diu Ciceró

“I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant,  del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència”[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li.  Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci. 

Sociologia de l'imperialisme

Ens diu Josep Alois Schumpetter (1.883-1.950) que "no hi havia cap racó del món on no s'afirmés que alguns interessos estaven en perill o patien un atac. Si no es tractava dels interessos de Roma, eren els del aliats de Roma; i si Roma no tenia aliats, doncs se'ls inventava. Quan era totalment impossible inventar aquesta mena d'interessos -doncs bé, aleshores es tractava d'un insulta a l'honor nacional. La lluita sempre estava revestida d'una aura de legalitat. Roma patia constantment els atacs de veïns malèvols, smepre lluitava per poder respirar. El món sencer estava impregnat d'una munió d'enemics, i era evident que el deure de Roma era de progegir-se contra els seus designis indubtablement agressius"[1], on podem canviar Roma per qualsevulla altre topònim, com ens diu Noam Chomsky " [3] .

La dramaturgia de l’enemic resulta evident per autors més contemporanis com ara Ulrich Beck[2], que ens parla del “narcisisme meliquista” quan ens defineix el cosmopolitisme com emigrat a la realitat i com a motiu bàsic de la nostra pròpia consciència de civilització, europea en aquest cas. D’aquesta manera estem cridats a abandonar posicions maximalistes, extemporànies diria jo per avaluar polítiques efectistes, sense invents que ens diguin a determinismes que siguin extranys als nostres conciutadans, evidentment faig una somera valoració del que ha passat a Itàlia, on el desarrelament, la pèrdua dels elements simbòlics, la nula política basada en la gestió dels sentiments i les emocions i tot val a dir-ho una certa anarquia social, ens prometen un hastiament que nosaltres, potser encara som a temps de no asseverar, com diu Beck, “la gent s’aferra a un hipotètic essèncialisme estratègic de la pròpia etnicitat –alguna gent diria jo- per a fixar fronteres que es borren i barregen constanment, entre dins i fora, entre nosaltres i ells”, per acabar dient que “sense una mirada cosmopolita no es poden tampoc de cap manera ni els nous paisatges de la identitat”.

Certament se’ns reclama a tots plegats una certa cordura, una certa rigorositat i pocs o cap invent, en les sensibilitats socials que ens és donat de gestionar, potser perquè ens cal un cert, potser un tot, respecte al valor ciutadà que queda anulat per una prosopoeia mediàtica que amaga utopies de tots colors i després què.....

[1] Schumpeter, Joseph A. Imperialism and Social Classes. Paul Sweezy (A.M. Kelly) 1.951. pag. 68
[2] Beck, Ulrich. La mirada cosmpolita. Paidòs. Barcelona. 2005. pag. 11

[3] Chomsky, Noah. Ambiciones imperiales. Edicions 62. Barcelona. 2006. pag. 57