A aquesta democràcia nostra governada pels estudis d’opinió arriba el darrer, fet pel C.E.O. organisme que s’ha convertit, com ho ha estat el C.I.S. en detector de la suposada opinió política més que no pas en la investigació de valors (la darrera de l’organisme català era del maig del 2008) o sobre altres percepcions, tant necessàries, alhora de saber quin és el nivell de desafecció, no pas sobre balanços de vot ponderat i de vegades esotèric, sens menyspreu de la professionalitat amb que els estudis hagin estat fets.
La realitat és una altra de ben distinta, on el ciutadà pateix una greu sacsejada. Però el que més importa ara, sembla, no és determinar o estimar com afecta això a la realitat mateixa, sinó veure quines dècimes pugen o baixen les organitzacions polítiques, que sens dubte adaptaran les seves accions i omissions a aquestes i altres dades que puguin obtenir, sempre d’un reducte fidel que cada cop tendeix més a la baixa en quant a la participació que és el que també hauria de preocupar. Perquè no resulta absurd preguntar quina és la principal preocupació dels catalans? Con la que está cayendo!, potser no seria més adient valorar la incidència de l’atur en les famílies i determinar-ne quants membres de la unitat familiar estan afectats o es preveu que puguin estar-ne, com determinar-ne quin és el seu efecte sobre el consum, per exemple? El que de veritat importa és veure quin és l’efecte sobre el resultat electoral, no ens enganyem.
Com deia recentment algun expert en alguna tertúlia del matí a TV3 per a més dades, estem tendim cada cop més a italianitzar la política, perquè ja hi ha factors i ítems que la igualen en molts de sentits, per molt “bonisme” que intenti apaivagar aquella tendència. I posats que parlem d’italianització, ara que se n’ha editat la versió en castellà del manualet que el politòleg italià, teòric de la democràcia, Giovanni Sartori va editar l’any passat, un recull d’entrevistes sobre democràcia, seria bo de recordar-ne una cita d’aquell “recent” text: “E il problema, nel caso della democrazia, è che anche il patrimonio del sapere che la riguarda è difettoso e sempre piú inadeguato. Parecchi anni fa scrivevo così: "Noi stiamo vivendo al di là e al di sopra del nostro capire. Quanto piú ci inoltriamo nel rifacimento dei sistemi polici e tanto più sono colto dal sospetto che siamo deglo apprendisti stregoni" (I el problema en el cas de la democràcia, és que la riquesa de coneixements que la protegeix és defectuosa i cada vegada més insuficient. Fa uns anys vaig escriure això: "Estem vivint per sobre i més enllà de la nostra comprensió. Com més entrem en la reconstrucció de la política i molt més som captius de la sospita que som aprenents de bruixots")
Sartori, Giovanni. La democracia en 30 lecciones. Taurus Ediciones. Madrid. 2009.
