Avui hi ha lluna plena i no ho sembla pas, les meves gates no remuguen pels passadissos com solen fer-ho d’altres vegades, potser noten aquesta fredorada que ens fa hivernal el que queda de tardor, o potser que aquesta lluna emboirada els importa un rave..., que també podria ser, selectives com s’han tornat. Tot sigui dit de pas, que en aquestes vesprades anticipades per la gestió de l’hora en versió europea, quan a les sis de la tarda tot ja és fosc, ella, la lluna, llueix en tot el seu esplendor: rodona, turgent, lluent, brillant..., no he sabut veure-li, però, aquella mirada entristida que altres vegades li descobria com li dibuixen el rostre els mars lunars donant-li una certa dimensió humana, vet a saber si és per això que a les meves gates no els ha interessat avui aquest pleniluni amb el que s’obre el desembre, aquell en el que ens diu la Coca-Cola que s’ha decretat de ser feliç amb una incitació al consum desaforat, aquell que, precisament ha fet entrar en bancarrota al sistema; no hi ha cap punt de raó en aquest anunci que sembla, diria, com a propaganda governamental, a banda, si més no, que la felicitat se la construeix cadascú com vingui, sense imperatius, que ja n’hi ha prou de bonhomia perquè sí, cert és que mai plou a gust de tothom però també n’és del cert que ara, al país, cau calamarsa i fa forat....
