La lluna creix...

La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada

12-02-2014

Acomplim els designis...

Acomplim els designis del present com un mandat que ens autoimposem, conscients del valor que vivim, sense girar el cap al passat que ja no hi és, ni al futur doncs hi som, imperceptiblement,  a cada instant que passa esdevenint present i passat alhora, en un no res,  com si d’una dansa es tractés en el temps i l’espai.  No hem de caure, però, en els paranys de l’encant d’un moment donat, doncs cal continuar gaudint de cada moment que arriba, moments únics, personals, intransferibles, on és precís d’ aprofundir en els valors primigenis, sabent-nos posseïdors d’un do atorgat que venerar,  de la vida, però també sabent-nos animals socials, essent en aquest context que farem valer l’ imperatiu de respecte i ajut al proïsme, entenent que ell és també nosaltres. Deixem que el sol caigui sobre les nostres espatlles i recollim acaronant la lluna com germans nostres que són del celatge que ens anuncia el jorn del descans...

© Albert Balada

04-10-2013

Els gats...

Els gats són absolutament ritualistes, i ella, la Dolça, també; la casa és seva, i ens fa un favor de voler-la compartir amb nosaltres; el matí, la tarda, la nit, té els seus espais per a ella, espais distints, doncs distinta és la nostra posició en relació a la rotació de la terra respecte del sol i de la lluna. És probablement també una manera d’honorar, des de la seva perspectiva, el territori sota el seu domini, i d'honorar l’univers que compartim...

© Albert Balada

26-08-2013

El lleó i el dragó...

Aparentment, els elements essencials del viatge de l’heroi, acostumaven a llegir-se en el cel, a través dels moviments del sol i la lluna, és a dir que es corresponien amb el cicle del sol, el seu camí de l’Orient cap a l’Occident, el seu viatge diürn i el seu camí de l’Occident cap a l’Orient, el seu viatge nocturn, el dragó nocturn i el lleó diürn es troben per a realitzar la seva gran obra.[1]

---

[1] Imatge del manuscrit “Zoroaster Clavis Artis”, Ms 2-27. Biblioteca Cívica Hortis. Trieste. 1738. Vol. 2, Pag 182. 

No t'aferris...

“No t’aferris al passat ni als records tristos; no reobris la ferida que ja va cicatritzar; no revisquis dolors ni patiments d’antic; el que ha passat, passat està! D’ara endavant, centra les teves energies en construir una vida nova, orientada a allò més alt i camina de front, sense mirar enrere; fes com el sol, que cada dia neix, sense pensar en la nit que ja és passada...”[1]

---

[1]”Minuto de Saviesa” compilat por C. Torres Pastorino. Ed. Sabedoria, Rio de Janeiro, Brasil 1960 (Traducció: Cecilia Prezioso), pag. 302

En un amagatall del cor...

En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.



Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

Calamarsa....

Avui hi ha lluna plena i no ho sembla pas, les meves gates no remuguen pels passadissos com solen fer-ho d’altres vegades, potser noten aquesta fredorada que ens fa hivernal el que queda de tardor, o potser que aquesta lluna emboirada els importa un rave..., que també podria ser, selectives com s’han tornat. Tot sigui dit de pas, que en aquestes vesprades anticipades per la gestió de l’hora en versió europea, quan a les sis de la tarda tot ja és fosc, ella, la lluna, llueix en tot el seu esplendor: rodona, turgent, lluent, brillant..., no he sabut veure-li, però, aquella mirada entristida que altres vegades li descobria com li dibuixen el rostre els mars lunars donant-li una certa dimensió humana, vet a saber si és per això que a les meves gates no els ha interessat avui aquest pleniluni amb el que s’obre el desembre, aquell en el que ens diu la Coca-Cola que s’ha decretat de ser feliç amb una incitació al consum desaforat, aquell que, precisament ha fet entrar en bancarrota al sistema; no hi ha cap punt de raó en aquest anunci que sembla, diria, com a propaganda governamental, a banda, si més no, que la felicitat se la construeix cadascú com vingui, sense imperatius, que ja n’hi ha prou de bonhomia perquè sí, cert és que mai plou a gust de tothom però també n’és del cert que ara, al país, cau calamarsa i fa forat....

Transformació

Diuen alguns d’aquells experts de nova fornada en l’àmbit de la intel·ligència emocional, que l’arribada de la tardor implica, hores d’ara, un ambient propens a l’acceptació del canvi, com qui diu. La rellevància o no d’aquesta asseveració i de qui l’ha dita no és transcendent, el cert és que la tardor sempre ha significat en el transcórrer dels annals, un moment en la vida humana en el que la terra inicia el seu període de descans, com de reflexió més que de renovació, un període en el que després de donar els seus fruits, després d’haver tingut una activitat sostinguda, comença de fet a dormir, en l’avançada de l’ hivern, que és on certament la terra es transforma i esdevé nova i renovada per afrontar les noves cuites que li esperen amb l’adveniment dels nous solsticis i equinoccis.

“Els temps” que estem vivint, afavoreixen l’aparició d’experts o de bruixots, lluny ja de les vel·leïtats mil·lenaristes, però molt a prop de realitats profanes en l’àmbit de la transcendència humana, com també és cert que els essers humans, com la resta de sers que poblen el planeta, tot i els avenços en biotecnologia i tecnologies diverses, no ens estem de seguir els pautats que la natura ens dicta, d’acord amb els periples estacionals, tant lligats, per altra banda a les relacions del nostre planeta, significativament amb el sol i la lluna, com a elements singulars que ens en determinen un perfil específic.

La realitat del concepte canvi, ens defineix un precepte de conflicte en si mateix, per la accepció mateixa del terme, però els processos de canvi, tot i que puguin ser entesos des d’una perspectiva fatalista i encara entenent aquesta premissa com a vàlida interacciona amb la nostra pròpia realitat, per esdevenir un procés de transformació que no es justifica pas en consonància amb la temporalitat astral com podria semblar.

El canvi esdevé sempre un procés gradual, tot i que aquest pugui semblar que s’aboca d’una manera agosarada i temerària sobre les nostres vides, el canvi, com el temps esdevé en el seu propi ritme a partir de tot un seguit d’ítems que el conformen, amb actors que entren i surten d’escena i que ens acaben conformant un nou escenari distint al que havíem conegut o havíem construït a partir de les nostres pròpies percepcions. En el moment en que esdevé aquesta simbiosi, l’escenografia i el seu decorat acostumen a esdevenir nous i eixamplar el propi espai vital, la qual cosa no es percep pas d’immediat, per anar percebent-la poc a poc, a mesura que identifiquem com hem canviat d’obra teatral, d’escenificació i fins i tot de guió; d’alguna manera, com ens deien els clàssics, no deixa de descobrir-nos principis remots que ens remunten a la concepció mateixa de la llibertat com a principi bàsic de subjecció dels essers racionals.

De cara al gall...

Hi ha llocs que arriben a la teva vida com per art de màgia, clar que a sensu estricte hauríem de dir que som nosaltres qui hi arribem, però si ens parem a mirar tot en el nostre entorn d’una manera relativa, i com l’atzar de vegades hi juga d’una manera estranya, sabrem veure aquelles circumstàncies que ens porten a trobar contrades que deixen una petjada insubstituïble, detalls que resten en la memòria com esglaons d’aquella escala que ens és donada de pujar o de baixar, segons entenguem el nostre trànsit vital.

Érem joves, amb aquella mirada que et permet de descobrir nous paisatges, nous escenaris, on el món el veus com una finestra immensa des de la que sortir volant cap als horitzons que planegen al teu voltant. Ceret, una petita vil·la del sud de la França, per utilitzar l’expressió dels que hi viuen, se’ns descobria vital, transcendent, encara recordo aquell home de cabell llarg, mig blanquinós, de rostre agitanat, amb una furgoneta citroën, d’aquelles d’abans, tant francesa que ens pregunta d’ on venim en un català perfecte però amb aquell accent francès que el delata. Un primer contacte amb aquella vila d’estiueig que diuen que Salmon, amic de Picasso, Apollinaire i d’altres, la va batejar com la “meca del cubisme”, potser perquè qui és capaç d’afirmar que la seva pàtria és al boulevard Voltaire, entén que la subtilesa de tot plegat és el propi món, la nostra pròpia introspecció que es recrea amb els altres móns que se’ns ofereixen als nostres ulls.

Ceret s’oferia als meus ulls com un univers en sí mateix, les sardanes a plaça, quelcom de distint a com s’entenia aleshores ja a Catalunya, a finals de la dècada dels 80 quan la vaig descobrir, però també per aquell regust francès, de la intel·lectualitat refugiada, aquella de l’exili que compatibilitzava la seva existència amb aquell pastís i aquella cigarreta mig caiguda o la pipa, aquella pipa que jo també gaudia aleshores, com una herència intangible i que conformava una determinada estètica. Era com un passadís cap una època sense retorn, on les pedres guarden el record i el captiven, com un negatiu de memòria, on si t’hi acostes i escoltes en silenci pots retrobar encara el soroll de la gent, el caminar de les passes sobre les llambordes o aquells sons de tenora que arreplega el vent.

En lloc més les candideses de Matisse, les profunditats de Tàpies, la inconsistència de Miró, la magistralitat de Dalí, les essències de Chagal, els valors de Hugué i Maillol, servirien per descriure aquest petit racó de l’univers pictòric, amb el rerefons dels Pirineus o obrint-se a les planúries infinites de la descoberta d’una vil·la que ens resumeix els valors que van crear en l’art mons distints, personalitats diverses que s’emmirallen en una manera d’entendre-ho tot plegat, de la mà d’un bon pitxet, d’esquena al lleó, com diuen, de cara al gall, en clara referència simbòlica. Ceret va ser un moment, un instant com per recórrer els seus carrers empedrats en els silencis de la tarda que acull aquells vespres de “grillades” a la llum de lluna...

Tot recordant Verne...

Nou anys acabats de fer. La veritat jo ho recordo en blanc i negre, el televisor una mena d’armari, tot un luxe, és cert per a l’època en que s’acostumava a fer tertúlia comunitària al redós d’aquella caixa de fusta amb pantalla de vidre.

Un fet extraordinari, una més de les propostes de ficció de Verne[1] portada a la realitat mateixa. Un fet més, si voleu, dels molts que van definir la guerra freda, aquella III guerra mundial com alguns la defineixen. L’home arriba a la lluna, de fet els americans, aleshores Europa, en plena reconstrucció ja del seu potencial i amb les naixents comunitats de l’acer i l’ euratom prou que en tenia suficient. Els russos però, soviètics si ens atenem a la terminologia adient, ni paraula, ells tenien la primera fita i la segona, la gossa Laika i el cosmonauta Yuri Gagarin

Encara avui em continua sorprenent com és que en un satèl·lit sense atmosfera podia onejar la bandera americana?, onejar de bellugar-se vull dir, o qui feia les fotos des del mòdul si tots dos astronautes eren a terra i el tercer circumval·lava el satèl·lit? Diuen que ara uns estudis independents encarregats per la NASA ens ho explicaran tot. De fet la resposta més radical per a defensar la fefaença del viatge interplanetari és: si els russos no van dir res és que vem arribar a la lluna. Alguna explicació si que ens cal en els clarobscurs del viatge, no per donar per bo que va ser el cineasta Stanley Kubrick[2] qui va dissenyar el film de l’aterratge com diuen en algunes fonts, en el seu estudi londinenc on acabava de rodar “2001, Odisea en el espacio”, com un favor a l’accés a zones restringides que li van permetre per la filmació de la seva pel·lícula “Telèfon vermell, volem cap a Moscú”, que si va ser Kubrick bé m'està...

Em recordo però bocabadat, veient onejar la bandera americana a la lluna, amb la veu en “off” de Jesús Hermida, només hi havia un canal de televisió, més tard apareixeria l’ UHF, el que seria el segon canal, aleshores, dins encara de la dècada dels 60, el país respira a redós del “desarrollisme” i anar a la lluna, i recordar Verne, no?

---

[1] Verne, Jules. De la tierra a la luna. Ed. Akal. Madrid. 1985

[2]Lobrutto, Vincent. Stanley Kubrick, a Biography. Ed. Da Capo press, Plennum. USA. 1999.

La lluna

"Lluna", obra plástica original de Meritxell Munné

La lluna, aquella

que ens mira amb la mirada entristida

com gronxant-nos en les nits que pot.

La lluna, aquell

amor dels poetes i dels somiatruites.

La lluna, ens pinta

el cel amb primaveres

i si els estels l'acompanyen,

omple el cove dels somnis

amb tapissos de llum.....

© Albert Balada

09-07-2009

Records de ferro colat

Mai m’havien agradats aquells ninots de cara arrodonida, ni la lluna que tant encisa als de la meva generació, pensada per a infants, potser perquè en la meva infantesa, els carrers eren per fer, i tot plegat es desenvolupava en la grisor de les ciutats mig pobles, dels pobles mig aldees, dels llogarets desnodrits de tot plegat però sincers en ells mateixos. Mai m’havien agradat, perquè simbolitzaven unes simbiosi etèries, una mena de fauvisme en el dibuix per a infants que havien de creure en la bondat de la vida i l’entorn. Tot i així ho recordo amb l’aquiescència de qui ha vist passar els anys fill dels anys en que les vespes i els sisens omplien carrers de dues vies, on les places eren per a jugar-hi i on el blanc i negre de la televisió ens dibuixava un panorama estèril a vel·leïtats esotèriques i on de tant en tant nevava i l’automotor feia el trajecte a la catalana capital, substituint els trens antics amb una modernor de ferro colat que ens apaivagava altres fúries.

La vida et dóna prou perspectiva per descobrir que ser feliços pot comportar tenir poc o gaudir, senzillament, del que tens com les famoses llambordes que de tant en tant descric i que ja no hi són en cap carrer per recordar el traqueteig que hi feien els carros i que hi donava aquella placidesa que l’asfalt no dona a les ciutats. Vivíem però en una societat on no calia pensar gaire per adonar-te que algun dia l’”urbano” de casc blanc deixaria de governar les cruïlles, que serien primer els semàfors i després les rotondes amb semàfors les que governarien la circulació, les que ens governarien i després d’haver adobat els fangars i les hortes i fer les places de ciment i rajola, sense arbrat, perquè això era d’un altre temps, quan a alguns els encisava aquella lluna somrient, a d’altres ens encisava saber que el temps pren i dóna raó, que el temps cura ferides, dóna saviesa i perspectiva, però no sempre a tothom; el cert és que el temps et fa estimar la vida i amb la vida tot el que t'envolta, encara que mai t’haguessin agradat els ninots de cara rodona, ni aquella lluna regalada i autèntica que havia de ser als ulls de l’ infant que veu a galet de la vida que li és donada de viure, amb l’encant dels plataners vells i savis que guarden aquelles carreteres que s’esborren del nostre imaginari, o del carbó de la cuina de l’àvia, o del silenci del riu feréstec ara ja domat i dormit, sense passió.

Ai, quins misteris de futur en un passat calm a la força, quan t’adones que aquella grisor és com un hàlit d’escuma que vesteix indefinida la realitat d’uns senders foscos. A mi m’agrada la llum, sempre m’ha agradat com agafar la mà del vell professor que et recorda aquells anys dignes d’aprenentatge de quelcom més que el Catón, per a veure de les experiències profanes que et feren descregut i la senectut t’ho confirma com una aliança intemporal amb tu mateix, amb aquell nen de calça curta i genolls dolorits, aquella vida que escapa pels teus racons......

Saviesa, força, bellesa....

Amb el somni d’una societat més justa, sustentada en la saviesa , la força i la bellesa, com a principis i valors fonamentals, aquella casa basteix sobre l’honor dels seus germans, l’àbsida que sustentat en aquelles columnes dòriques, obren a l’espai de dimensió incondicionada, convidant a la reflexió i l’anàlisi. En el record d’Hiram és aquella benvolent complaença, aquella confiança absoluta en els símbols sagrats que honorem, en la fraternitat perpètua clamada per ajudar al necessitat que demanda l’auxili a la glòria dels principis que inspiraren la construcció de l’univers. Les mans alçades a l’esguard del sol i la lluna que vigilen la cúpula celestial, hom pregunta per aquell suport obligat que cal als que caminen per la senda. En ell ens hem de sentir inspirats en la fidelitat als ideals, disposats a la defensa que no ens ha de deixar tancats en la pròpia concepció de la nostra esfera, compartint amb el proïsme la construcció d’aquell bastiment de sentiments, harmonia i felicitat.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.

Hertzianes reflexions

Abràçat a la tebior de la nit i veuràs la cara de la lluna minvant com s'amaga dins de l'ombra mateixa, com cercant l’amagatall dels misteri en la foscor.

Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.

Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.

Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.

Realitats....

Amb la son pegada a les esquenes que comencen a bascular-se cap endavant de les hores mortes que arrossegada, jau l’estómac en la pendent del silenci que demana sorollós alguna cosa amb que omplir-lo, mentre dubtes entre aixecar-te o no de la cadira i si tens o no realment gana. Els ulls s’acluquen lentament, les parpelles es fan pessants, com si poguessis dormir escrivint les paraules entre somnis i buidant el misteri de la nit a la candidesa de l’ànima que només vol reposar una estona, damunt les lletres que lluentegen i comencen a donar voltes marejades.

Tot resta en silenci, fins i tot el carrer que hores abans avia estat com un rierol sorollós que deixava anar el bullici enlaire com s’enlairen els globus de colors quan els infants, voluntàriament, els deixen escapar per gaudir de la seva remuntada al cel. Tot no, és cert, la lluna ens acompanya i com un rellotge ensordia la nit amb el seu moviment de malucs i ens deixa bocabadats amb els seus ulls de nina i el somriure permanent que ens acompanya si la nit no deixa passar els núvols en el seu trànsit.

La foscor aplega però els gats més canalles que cerquen les gates maules que ronden les teulades on s’arreceren els coloms per dormir plegats, un costum estrany, perquè queden a l’esguard del seu pitjor guardià. Mentre l’aigua s’esmuny per les clavegueres, després de passejar-se per les voreres assedegades i plenes de pols. El dia ha estat irreverent i la nit no ens deixa veure de tant en tant la seva bellesa, és aleshores quan la són comença a demanar un jaç per començar el principi del viatge al món intermitent de les realitats ocultes, com una música que ens endinsa en els misteris i els secrets dels sons.

Lluna plena

Després de compartir una bona estona de debat i anàlisi sobre la societat, el món, la ideologia, el socialisme i fins i tot el sistema d’il·luminació de les catedrals romàniques, amb un bon amic i company de treball, amb qui he descobert una persona de basta cultura, en una sobretaula excel·lent, ens toca de donar el millor de nosaltres mateixos en el servei al territori, escoltar, aconsellar, valorar, establir propostes i després, com no pot ser d’altra manera, quan ja la tarda ha esgotat els seus darrers sospirs, cercar el moment on cal ser conscient que és necesssari d'aixecar l’esperit amb un bon esperit de vida, i veure com poc a poc la llum del sol es dilueix en aquella fosca que arriba com per art de màgia i veus com la lluna fa ganyotes al cel cercant la complicitat de passejar sota la seva protecció, sota la seva guia, en una fosca estranya, diferent, que omple el cel d’aquella llum difosa que permet de descobrir racons i essències, un plaer pels sentits que ens acompanyen si els deixem fer la seva via.

Avui amb un altre bon amic hem compartit les ganes de deixar constància de la bellesa, aquella que no sempre tens a l’abast, o si la tens no ets capaç de descobrir-la com avui ho hem fet, mòbil “en ristre”, anar a cercar el rastre de la llum, que bé que mal ha quedat reflectida en la fotografia que presideix aquest post, on el misteri, la discreció i el secret, aquell que la nit guarda ens descriu aquest mite amb rostre de dona que és el nostre satèl·lit, la nostra lluna que recrea bona part de la nostra literatura i que ens serveix per aixoplugar bona part dels nostres instints, de les nostres quites. Mai m’havia permès de gaudir de la lluna i de la nit com avui, potser perquè mai havia sentit la necessitat de compartir-la amb un amic que, com jo, ha sentit la veneració temporal i mística que ens atreu cap a ella.