Quan el dia tot just comença

El dia en gris regalima bromes que pengen del cel estant, com una cortina que arrecera aquell sol esplèndid que s’amaga. El neguit de la gent, amunt i avall, atiant les hores primerenques arrossega aquells camins de ferro que creuen la frontera de les distàncies per acostar-nos als més diversos í prosaics móns. Converses i mirades escrutadores voldrien saber una mica de la vida pròpia i estranya, acompanyen aquelles passes perdudes entre el soroll dels caminars aliens que t’aclaparen. El silenci de nou, trencat només pel compàs mecànic i harmònic dels passadissos acordonats i eteris. La llum, emmudeix fins embogir engolida per la foscor soterrània, trenca amb el món conegut per reverdir la capça que recorre metres de d'obscures planúries, mentre els panells vermells lluentegen les parets. Quan el dia tot just ve de començar regalimant bromes.

Interferó

És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.