El dia en gris regalima bromes que pengen del cel estant, com una cortina que arrecera aquell sol esplèndid que s’amaga. El neguit de la gent, amunt i avall, atiant les hores primerenques arrossega aquells camins de ferro que creuen la frontera de les distàncies per acostar-nos als més diversos í prosaics móns. Converses i mirades escrutadores voldrien saber una mica de la vida pròpia i estranya, acompanyen aquelles passes perdudes entre el soroll dels caminars aliens que t’aclaparen. El silenci de nou, trencat només pel compàs mecànic i harmònic dels passadissos acordonats i eteris. La llum, emmudeix fins embogir engolida per la foscor soterrània, trenca amb el món conegut per reverdir la capça que recorre metres de d'obscures planúries, mentre els panells vermells lluentegen les parets. Quan el dia tot just ve de començar regalimant bromes.
