Vivim...

Vivim sotmesos a un complex entramat d'interessos, a múltiples i de vegades imperceptibles tiranies, en un entorn que de vegades no ho sembla pas; la nostra capacitat de racionalitzar i limitar-ne les dependències malsanes, de saber destriar, ens ha de permetre fluir mitjançant l'albir del bé alhora que reconèixer-ne el camí del confort i la saviesa, el camí de la felicitat...

© Albert Balada

04-03-2014

Destriar...

Destriar és una feina feixuga, has de filar prim, com diria l’àvia, mentre oloro aquella flaira perfumada que ens colora l’ambient de les roses que marceixen a recer de l’esperit de l’ hivern, vermellejant la contrada; l’herbari ens deleix l’espai que espera calm la primavera per a poder florir l’estança; els vents del nord ens han deixat, entre murmuris i fredoradores, com aquella carícia gèlida imprescindible per a calmar l’esperit de la terra. Els brots, però, s’ arrengleren de la tija estant, esperant el moment per a gaudir entre boirada i boirada, del rajolí amb el que sol de vegades ens pentina les planes.

Tautologies

Entretenim les ànimes en banalitats, segurament noticiables, però banalitats a fi de comptes; disputes estèrils sobre temes intranscendents provocats per rèmores testimonials que ens rupturen i ensordeixen. A que treu cap discernir el que fa tant de temps que “és” i només la saviesa d’alguns, la deixadesa d’altres i la capacitat de maniobrabilitat d’altres ens descriuen en un escenari fal·laç? A que treu cap destriar i abocar misèries per no saber si si o si no, quan tot plegat no treu a res i encara menys apaigava la pròpia ineptitud en les essències mateixes de les tautologies barates? Correrem a tancar a pany i clau el que creiem nostre...nostre? Correrem a testimoniar greuges i planys; a ser més que qui o que...Mentre, passaran els anys arrauxats sobre camps de batalla de paper cartró, que interessa a propis i estranys, en la mesura en que no deixa d’alimentar aquella mescolança de basarda i misèria, orbitant al pas dels àzims.