Un relat breu...

(Fotografia titulada: "A la vora del foc", original de Montse Esteba)

...Aquelles monedes d’estany i coure, gastades pel trànsit de tantes mans, eren monedes de pobre que els meus avis, com tants d’altres obrers, usaven per anar posant als comptadors de la llum i l’aigua darrera aquella porta de fusta que, a ulls meus d’infant, se’m feia enorme, immensa...

...Aquella olor ho pentinava tot, de brou potent que havia estat al foc de la llar durant tot un llarg matí, encara em sembla sentir-lo als narius, com si l’ aleshores fos ara mateix i tot plegat em duu a aquella època en la que les tardes eren llargues i calmes, al redós de la llar, prop de l’avi...

... Ell ens explicava la seva història d’Europa, distinta a com la veiem a l’escola, perquè era la Europa d’aquells que la van transitar esdevenint poc menys que apàtrides, malbaratades esperances, trencades a bocins vides senzilles, famílies...

...El foc era l’enllaç amb el somni, mirar-lo refregant-se en l’aire com volent fugir, les flames cremaven aquell tronc vell i fort que encara podia generar energia suficient, una mica més, escalf a les galtes i els relats, sobre un terra que no em semblava pas dur, perquè era el terra mateix en l’encaix d’aquelles vides on tot formava part d’aquell món, de vegades imaginari, de vegades eteri, però sempre fantàstic recorrent, de vegades i a contracor de l’àvia, aquell llarg passadís, assegut al tricicle...

...Mentre la vida transcorria de manera diferent a com feia a ciutat, com si les hores no tinguessin els mateixos minuts ni el dia tingués la mateixa durada, perquè gaudíem del sol, de l’aire, de la pluja i el vent, com mai més vaig tornar a gaudir, fins ara ja gran, on els records s’apleguen de nou, com un retrat tant viu...    

©Albert Balada

6-12-2012

Una cita: Mo Yan

Fotografia original d'Alvaro Monge. 2008 Casa Àsia de Barcelona. Publicada a El Periódico.

“L’ombra acompanya el pas tranquil dels núvols pel cel; un esbart de tórtores baixa i es posa sobre les espigues; el seu amanyac desperta l’àvia, que aviat distingeix les seves formes...”[1]

---

[1] Mo Yan*. Melca Vermella (Sorgo rojo).Aleph editores. 2009. Pag. 104 (traducció d'aquest text d'Albert Balada

 * (Shandong, 1955) Premi Nobel de literatura 2012

Destriar...

Destriar és una feina feixuga, has de filar prim, com diria l’àvia, mentre oloro aquella flaira perfumada que ens colora l’ambient de les roses que marceixen a recer de l’esperit de l’ hivern, vermellejant la contrada; l’herbari ens deleix l’espai que espera calm la primavera per a poder florir l’estança; els vents del nord ens han deixat, entre murmuris i fredoradores, com aquella carícia gèlida imprescindible per a calmar l’esperit de la terra. Els brots, però, s’ arrengleren de la tija estant, esperant el moment per a gaudir entre boirada i boirada, del rajolí amb el que sol de vegades ens pentina les planes.

Farigola i mel.

Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.

Poesia dels àpats.

Potser els diumenges, ens és donat hores d’ara, com abans als plaers, a recrear els sentits, pam a pam, amb tranquil·litat; segurament fent anar la poesia i tot el seu encant per descobrir-nos poc a poc, aquelles delicadeses que de petits trobàvem en els menjars de l’àvia, no us ha passat, a mi sí, que de tant descobreixo aquells sabors, aquelles olors del menjador de casa els avis, cert és que la meva remunta a una cuina menjador amb una llar de foc d’on penjava l’olla que anava coent de mica en mica els àpats i que l’àvia penjava ja de bon matí, de manera que en un moment donat, tota la casa s’impregnava d’aquella bona olor dels seus menjars.

Avui he volgut intentar recuperar aquella essència amb un plat senzill, ben senzill, massa potser per l’efecte esperat, però que al final ens ha donat aquell regust de les coses belles i velles, de la tradició, ara que els sobiranistes no saben ben bé que és, i que segurament podem compartir amb tot el món, perquè aquestes sensacions ens són pròpies, però a la vegada són universals, les de la cuina de les àvies.

He optat per cuinar al forn una cosa tant senzilla com cuixes de pollastre, d’uns pollastres grocs, alimentats amb grà, com ho eren abans i lluny d’aquella criança moderna per raons de producció, feta amb farines que li acaben donant fins i to un regust a peix estrany. Cuixes grosses que omplen de fet el pap, que a manca de la llar de foc on cuinar-les les he fetes al forn, a cocció lenta, molt lenta, amarant-se en elles mateixes sobre un lleuger llit de sal grossa per donar gust, una mica de barreja de pebres i gens ni mica d’oli; lentament com inspirant una cocció divina, quasi una hora al forn i sense torrar-se, han anat amarant el gust de la sal i el s pebre, de mica en mica, fins a sentir la flaire aromàtica, malgrat tot..,

En acabar més records de l’àvia Irene, us en dono el nom que també conté poesia; la veig pal plantada, davant del marbre blanc i gruixut de la cuina, amb un morter, també de pedra de marbre; un morter gran, jo de petit el veia immens, segurament encara no havia descobert prou bé les proporcions, també veia gran l’àvia que de fet era més aviat de complexió petita i ella davant del morter, xafant amb delicadesa i finor l’all, poc a poc fins a deixar-lo desfet, i amarant aquella substància oliàcia que ens lligaria l’àpat; un polsim de sal, la sal respectada com ho era ja en temps dels romans on era el seu salari, per llençar-hi un rovell d’un ou, gros, ros, que hauria de donar voltes i més voltes en aquell morter d’on sortia ja el soroll engripat que ens deia que l’ou lligava amb l’all, que rebia, com un esquitx, aquelles gotes que una a una regalimava del setrill, aquella essència d’oliva, cara, que l’àvia guardava com un tresor i no, que no, es podia malbaratar, Així, estona a estona, remenant, sense deixar de parar la mà de morter, al final escoltaves l’àvia dir: ja està, com avui, quan m’ha sembla d’escoltar-la, com si l’àvia em diguis: així, així, així fill… Bon profit!